El clericat o la primera tonsura es podia conferir en qualsevol dia, hora i lloc; excepcionalment en sis ocasions va ser en diumenge. Els dies preferents eren per aquest orde: dissabte i divendres amb molta diferència respecte a dijous, dimecres, dilluns i dimarts. Solia conferir-se habitualment a un sol escolar, excepte quan se celebraven ordes generals en la catedral on la llista de tonsurats és molt nombrosa.
Només apareix un cas dun ordenat extra tempora.40 Va haver-hi dies en què no es van celebrar ordes generals per diverses causes: per indisposició del bisbe,41 perquè els ordenands no estaven prou preparats,42 perquè la ciutat estava posada en entredit43 o perquè el bisbe no va voler celebrar-les.44
A la persona del candidat a la tonsura i a les ordes, dacord amb la santedat del sacerdoci que rebia i el servei que havia de prestar a lEsglésia i a la comunitat, se li exigien unes condicions, bé en relació a la naturalesa: legitimitat i edat, bé a la disponibilitat: presentació, ordenació i ciència, bé a altres considerants: estat, fama, ser confirmat i tindre un títol beneficial.45
Tots els aspirants a ordes eren emplaçats a passar per una investigació sobre la seua legitimitat, vida, costums i ciència davant de lardiaca, almenys així sarreplega en el sínode celebrat pel bisbe Andreu dAlbalat el 22 doctubre de 1258 en què es mana que el dimecres de les quatre témpores, tots els ordenands es presenten a lardiaca perquè es puga fer amb diligència escrutini tant de la vida, com dels costums i dels coneixements, si canten o llegeixen o saben parlar en llengua llatina, de manera que siguen examinats amb diligència i provats el divendres, i de com hagen de comportar-se a casa del Senyor.46 Durant els anys que comprén el Liber Ordinum que editem és el vicari general el responsable dexaminar els que desitjaven rebre la tonsura.47 Daquells que procedien duna altra diòcesi i presentaven la lletra dimissòria tan sols es diu que examinatum fuit transmissum per suum diocesanum cum litteris o qui eum examinatum remisit cum litteris dimissoriis patentibus, però no qui lha examinat.
La recepció de qualsevol orde de la tonsura al presbiterat implicava necessàriament al subjecte que la rebia ser ex legitimo matrimonio procreatum, tindre ledat requerida i no patir cap defecte físic notable que impedira lexercici de la mateixa.
Laccés a lestat clerical per part dalguns joves que patien algun tipus de defecte o irregularitat (dedat, il·legitimitat, defecte físic notable,48 haver comés homicidi, etc.), requeria la concessió duna gràcia, és a dir, una absolució, una llicència, una dispensa, un indult, la qual era comunicada a linteressat per mitjà duna littera dispensationis o littera Poenitentiariae, que només podia concedir el papa, el penitenciari apostòlic o el llegat papal, enviada en general a una autoritat religiosa o eclesiàstica o expedida per via postal o consignada a mà, en el cas no infreqüent que el peticionari haguera anat personalment a la Cúria papal a sollicitar amb més facilitat la gràcia desitjada. També el bisbe o el seu vicari general en cas de seu vacant o en absència del bisbe tenien autoritat per a això. Les més freqüents són les anomenades super defectu natalium. Entre 1463 i 1479 el vicari general de València va concedir 117 dispenses dil·legitimitat a escolars que desitjaven rebre la tonsura.49
Una altra condició que sexigia als aspirants a ordes és ledat i estar confirmats.50 Es marcava un límit mínim per a lingrés en lestat clerical i per a la recepció dels ordes menors en conjunt i per a totes i cada una de les majors, amb lepiscopat inclòs. Trenta anys era ledat mínima per a la recepció del presbiterat, rebaixable a vint-i-cinc amb dispensa i amb variacions per a les restants ordes, amb vint anys per al subdiaconat, en la norma més benigna, excepte per a lepiscopat que sexigia sempre tindre trenta anys complits.51
En el moment de la tonsura el jove prestava jurament davant del vicari general quod intencio sua est ad sacerdocium se facere promoveri. Aquesta intenció es menciona també en les lletres dimissòries que presentaven els extradiocesans. La fórmula emprada no concreta ledat, tan sols diu et habens etatem legitimam o suficiens in litteratura et etate.52 Sobre ledat en què sha rebut el diaconat només es menciona en un cas.53
ELS REGULARS I ELS SECULARS
Al final de les llistes dels ordenats de menors o majors apareixen sempre noms de monjos i religiosos, és a dir eclesiàstics, la vida dels qual girava entorn dels tres clàssics consells evangèlics de castedat, pobresa i obediència, que vivien en comunitats separades sota una regla acceptada per lEsglésia. Gaudien, igual que els clergues, dun mateix fur, propi de lEsglésia, diferent del civil, i estaven subjectes a lautoritat eclesiàstica respectiva, sota la supervisió del bisbe o del papa, segons es tractara de cases subjectes al diocesà o exemptes dell.54 Per a ser ordenats fora de la seua diòcesi necessitaven la llicència del seu superior (cum licencia sui prioris o cum licencia sui prelati).
Quant al lloc de residència, la majoria eren de la diòcesi de València, enfront duna minoria daltres bisbats. Destaquen els franciscans observants provinents dels dos convents de València, el de Sant Francesc i el de Jesús, situat extra murs de la ciutat; de Nostra Senyora de Rebollet dOliva i de San Francesc de Morvedre. Els extradiocesans daquesta orde provenen del convent de Sant Blai de Sogorb i de Sant Francesc de Chelva, ambdós de la diòcesi de Sogorb-Albarrasí; un ve del convent de Sant Francesc de Terol, de la diòcesi de Saragossa, un altre del de Sant Francesc de Múrcia, de la diòcesi de Cartagena, i un altre del de Barcelona.
El segueixen en número els religiosos pertanyents a lorde de predicadors del convent de Sant Domingo de València, de Corpus Christi de Llutxet i de Sant Onofre de Museros. De fora de la diòcesi eren els dominics provinents dels convents de Sant Domingo de Chinchilla, de la diòcesi de Cartagena, de Mallorca, de Múrcia, de Saragossa i de Palerm.
A lorde dels jerònims pertanyen els religiosos del monestir de Santa Maria de la Murta, situat prop dAlzira, i de Sant Jeroni de Cotalba, prop de Gandia. Els cartoixans venien de la cartoixa de Portaceli i de Vall de Christ, aquest últim en la diòcesi de Sogorb-Albarrasí. Del monestir de Santa Maria de la Valldigna provenien els monjos cistercencs, i un del monestir de Sant Bernat de Rascanya. Els agustins ordenats eren dels convents de Sant Agustí de València, dAlcoi i dAlzira. Els mercedaris eren del convent de la Mare de Déu de la Mercè de València i els religiosos carmelites del convent de la Mare de Déu del Carme de la mateixa ciutat. Finalment, en la llista dordenats se citen dos religiosos trinitaris provinents del convent de la Mare de Déu del Remei i un benedictí del monestir de Sant Pere de Galligans de Girona.
Menció a banda són els tres religiosos pertanyents a lorde de la Mare de Déu de Montesa i els dos de lorde de Sant Jaume de lEspasa.
El major percentatge de seculars ordenats correspon a persones domiciliades en la capital o en localitats de la diòcesi de València, encara que la major part només reben la tonsura, no sent menyspreable per una altra banda el nombre dels extradiocesans que desitgen ser ordenats ací i incardinar-se en aquesta diòcesi. Desconeixem les causes que van motivar lelecció de la diòcesi de València per a ser ordenats, tal vegada, entre altres motius estaria lesperança dobtindre un benefici de major renda que els que pogueren trobar en la seua diòcesi dorigen, estar residint ja en aquesta diòcesi, disposar dun patrimoni per a viure, tindre un benefici no residencial, la familiaritas amb un bisbe o amb un canonge55 o formar part de la capella reial.56 El recurs a la lletra dimissòria era la norma general, provocant així un fenomen de fluctuació declesiàstics entre una diòcesi i una altra.