El cursus ordinum o carrera eclesiàstica era el recorregut que havia de seguir tot aspirant al clero, després de la tonsura fins al presbiterat. El recorregut, traspassada lentrada, se subdividia en dos seccions amb un total de set graus del ministeri sacerdotal. Lentrada tenia la consideració de mer acte pel qual sobrien les portes al sagrament de lorde. Aquest es distribuïa en set escalons amb quatre i tres en les respectives seccions. Els quatre primers escalons sagrupaven en la secció anomenada ordes menors, i els tres restants es consideraven ordes majors o sagrats.
El curs havia de seguir-se al peu de la lletra, sent impossible alterar-lo pel procediment anomenat per saltum. També havia datindres a les normes que fixava un espai de temps entre les ordes, anomenat interstitia. Facilitava així lexercici de lorde rebut i el candidat es preparava millor per a la recepció del següent. Només els quatre ordes menors sadministraven en un sol acte. LEsglésia mai no ha obligat un clergue a ascendir a un orde superior. Eren molts, en efecte, els clergues que romanien durant tota la vida en un grau determinat.
En el desenvolupament del cursus ordinum, una vegada superada la fase preparatòria dels scolares, intervenia amb caràcter propi letapa introductòria anomenada tonsura, pel nom donat tant a lacte ritual més significatiu com a la conseqüència més vistosa: el tall de pèl especial anomenat tonsura. Però la seua importància radicava en el canvi destatus social de lindividu tonsurat, que passava a engrossir lestat clerical que per la seua consideració de persona eclesiàstica estava subjecte a les lleis de lEsglésia inclús en lorde civil.28
La corona era el resultat visible, junt amb el vestit, de lagregació de lindividu a lestat clerical, que tenia lloc per mitjà de la cerimònia anomenada tonsura. Pel que sovint susen ambdós termes amb sentit sinònim, ja que la corona és un efecte de la tonsura i és un vocable que pel nom (tonsurare: tallar el pèl) té perfecta equivalència.
La corona consistia a deixar el pèl del cap curt en una franja contínua al voltant del cap, de manera que safaitava la coroneta, la part central i la baixa de la mateixa. Aquesta tonsura, la considerada típica que per ser pròpia dels monjos, era anomenada major o monàstica, es diferenciava de la nova tonsura clerical anomenada menor o clerical. Aquesta última suposava lús de pèl curt i lafaitat només dun espai redó entorn de la coroneta, duns 7 cm de diàmetre.29
En els sínodes valentins es donen una sèrie de precisions sobre la forma de portar la tonsura, tal vegada pel fet que cobrava auge el costum de deixar créixer el cabell de la resta del cap al mateix temps que es portava curt o rapat el corresponent a la part de lanomenada corona menor clerical. La primera referència la trobem en el sínode celebrat pel bisbe Arnau de Peralta el 21 doctubre de 1261, en el que mana que els preveres, diaques i subdiaques dara en avant es facen rasurar de manera que els cabells no sestenguen més enllà de la meitat de les orelles i tinguen la corona i la tonsura congruent. El bisbe Ramon Despont, en el sínode celebrat el 18 de setembre de 1296, estableix que qualsevol clergue que fóra trobat portant la corona o la tonsura contra la forma establida pel bisbe Arnau, incorreria en la pena de vint sous. En el sínode celebrat pel mateix bisbe el 21 doctubre de 1298 sal·ludeix al tema, encara que aquesta vegada referit a problemes haguts amb el poder temporal en la ciutat i diòcesi de València per causa dels clergues casats i daltres clergues que no porten la tonsura congruent.30 Les visites pastorals també donen compte daquest incompliment i així, per exemple, en la visita realitzada a lesglésia dAlzira el 2 de març de 1399 el visitador mana als clergues que portent tonsures in forma vicarii et aliorum.31
En els Libri Pontificalis és freqüent trobar entre les miniatures lescena que recrea el moment en què el bisbe, dempeus davant de laltar, està conferint la tonsura a diversos xiquets de 7 o 8 anys. Aquestos, amb el cabell llarg, inclinen el cap quan el prelat amb unes tisores els talla un floc de cabell de la part superior del seu cap. Al seu costat, un escolà sosté una safata per a depositar les restes de pèl.32 Amb posterioritat, el barber afaitaria la part tallada i li donaria la forma i la grandària coneguts. Ledat mínima legal per a rebre la tonsura era la dels 7 anys.
Laccés a les ordes menors, que comprenien els quatre primers graus del ministeri sacerdotal, era a partir dels 15 anys. En lordenació de lostiariat els ordenands tocaven les claus de lesglésia, tenint al seu càrrec lespecial atenció dels temples i, per extensió, dels béns de lesglésia. En la del lectorat, rebien el llibre amb les perícopes o fragments bíblics destinats a ser llegits en les misses. En la de lexorcistat posaven les seues mans en el llibre que contenia els formularis propis dels exorcismes. I en lordenació de lacolitat, tenien en les seues mans un cirial o unes setrilleres amb què servir vi i aigua al sacerdot en la celebració de la missa.33
Les ordes majors comprenien els tres graus superiors del ministeri sacerdotal. Amb el subdiaconat, el clergue entrava en la fase més important del cursus ordinum, considerada sagrada i que comportava el vots perpetus de castedat. Rebia en les seues mans un calze buit; comesa que el distanciava de lacòlit que tenia cura de les setrilleres i al mateix temps lacostava al diaca, el qual acceptava les dues matèries per a oferir-les al prevere una vegada preparades convenientment. Al diaca se li encomana, com a màxim exponent del seu servei, el llibre dels evangelis, el més sagrat després del poder sacerdotal eucarístic, i la seua lectura en la missa. Amb el presbiterat, el clergue arribava al final del cursus ordinum i es completava la promesa de promocionar-se formulada en la jornada de la tonsura. A ell competia la celebració de la missa, els elements materials de la qual se li entregaven en la cerimònia de la consagració sacerdotal,34 amb lobligació de celebrar-la almenys dues o tres vegades a lany, o bé tots els dies de lany, especialment diumenges i festes, en funció dels deures dimanants del seu ofici de rector o de beneficiat.35
ELS ORDENANDS I EL MINISTRE DE LORDENACIÓ
En el Liber Ordinum només apareixen llistes dordenands quan es tracta dordenacions generals. Són més nombroses les llistes de cada tonsura conferida pels diferents bisbes en el convent on resideixen. Les dades que ofereixen cadascun dels assentaments registrats són els següents: dia de la setmana, dia del mes, mes i any en números romans, nom del bisbe, frase indicativa que actua amb la llicència del bisbe de la diòcesi, lloc on confereix la tonsura, lacció que realitza, nom i cognom del jove, la seua condició descolar, nom i cognom del pare, lloc on resideix, diòcesi a què pertany i ofici i, per últim, al·lusió a la idoneïtat del candidat quant a formació i legitimitat. En cas dil·legitimitat sindica la dispensa concedida, dia que va ser dispensat, nom del vicari general que li la va concedir i tipus dil·legitimitat. Si el candidat és extradiocesà, les dades es completen amb ladvertència que presenta lletres dimissòries36 del seu bisbe, finalment, lloc des don han estat expedides i data.