Segueix un breu estudi diplomàtic sobre el Liber Ordinum i la seua redacció, així com una descripció codicològica i paleogràfica del mateix i els criteris dedició. A continuació figura ledició del text precedida dels regests dels vint-i-huit documents inserits al llarg del Liber, la major part lletres dimissòries, tot seguint un orde cronològic, amb la indicació en cadascun dels folis que compren el document i el número que aquest té a ledició. Finalment, uns nombrosos índexs onomàstic i toponímic, donades les característiques de la font, en permeten la consulta.
Aquest treball forma part del projecte dinvestigació HAR 2015-64507-P «Manuscritos datados de la Península Ibérica (882-1500)», concedit pel Ministeri dEconomia i Competitivitat. Vull agrair al Servei de Publicacions de la Universitat de València linterés que ha mostrat a lacollir aquest treball, i especialment als directors daquesta col·lecció, Antoni Furió i Enric Guinot, que tant estan impulsant el coneixement de la història medieval.
LES ORDENACIONS ECLESIÀSTIQUES EN LA HISTORIOGRAFIA EUROPEA I LA UTILITAT DE LA FONT
El tema de la concessió de les ordes no és nou en els estudis dhistòria religiosa baixmedieval i és complementari de la perspectiva institucional tractant dindagar els aspectes més quotidians i de base de la vida de lEsglésia (basta pensar en els diversos estudis francesos en què ocupa un lloc preeminent la carrera i la formació del clero13) i que, superant els límits duna aproximació biogràfica individual, permet conéixer un poc més de prop la figura del sacerdot.
Per a lèpoca baixmedieval el tema sobre les ordenacions està representat en la historiografia europea pels treballs realitzats a Alemanya,14 França,15 Gran Bretanya,16 Itàlia,17 Polònia,18 Portugal19 i República Txeca.20
Sobre els realitzats a Espanya tan sols comptem amb estudis per a les diòcesis de Barcelona,21 Mallorca,22 València23 i Saragossa.24 Lescassetat de treballs sobre aquesta temàtica es pot deure al predomini que ha tingut durant molt de temps el tractament global de la història de lEsglésia, a les dificultats objectives que es troben en aquest tipus dinvestigació, lligades a lescassetat i al desordre de la documentació, a banda de la total debilitat de la historiografia dedicada a lesglésia local en la tardana Edat Mitjana.
Si els estudis fins ara són fragmentaris i si el material presenta llacunes i és poc uniforme, encara molts autors han recordat en els seus treballs el problema de la formació del clero i de les promocions als ordes sagrats sobretot pel que fa a la seua reglamentació jurídica, reconeixent de tal manera implícitament que aquesta classe dinvestigació pot resultar útil com a aportació a investigacions de caràcter més ampli, o encara que només siga per a exemplificar temàtiques generals. En aquest sentit la utilització que fins ara sha fet de tals fonts ha sigut fonamentalment des duna perspectiva negativa, és a dir per a recolzar la tesi de la decadència general i relaxació dels costums eclesiàstics del temps. Sha deplorat així també sovint de manera excessivament severa i un tant superficial la falta de preparació dels aspirants a la vida religiosa, el seu reclutament sumari i poc exigent quant a lexamen dels aspirants i el successiu aprenentatge de forma quasi artesanal.25
Els Libri ordinum constitueixen una interessant font eclesiàstica per al coneixement de la prosopografia del clero, per a lestudi de la història del clero, dels seus efectius, de les respectives pràctiques i cursos seguits en laccés als ordes sacramentals, dels seus orígens socials i familiars i, a més, de les seues possibles expectatives entorn de la carrera eclesiàstica; donen informació precisa sobre la població clerical que accedia o pretenia accedir a lunivers clerical, amb la intenció docupar dignitats o gaudir de beneficis que feien de lEsglésia un espai de riquesa disputada, de promoció social i també de servei pastoral; permeten un estudi més exacte i profund, també des dun punt de vista quantitatiu, sobre el clero secular i regular; són dinnegable interés des duna perspectiva genealògica ja que es poden obtindre índexs dil·legitimitats, generalment de famílies prestigioses; a més permeten veure lestat de floriment o decadència de cada orde religiós.
Es pot conéixer latracció exercida pels centres distribuïdors dordes sagrats i què hi buscaven els joves, i al mateix temps saber si actuaven els pastors de la diòcesi o els seus auxiliars, tota lautoritat dels quals es redueix a exercir els pontificalia, és a dir, els ritus reservats als bisbes. Permeten saber què és el que ha afavorit localment el sorgiment de les vocacions i la seua realització, per tant, els orígens socials del clero, sense oblidar els factors intel·lectuals que pogueren inclinar als joves cap al presbiterat proposant-los un ideal al gust de lèpoca.
Lestudi del reclutament del clero sintegra en la història social i cultural, fent aparéixer un cert tipus de mobilitat geogràfica i social, i posant en evidència, darrere dels aires regionals de reclutament un fenomen més general de migració intel·lectual. En aquestes llistes sarrepleguen dades de cada individu aspirant a la vida eclesiàstica, seculars i regulars, sobre la paternitat, professió del pare i lloc dorigen, de la pròpia diòcesi o de fora.
Aquest tipus de font demostra la capacitat productora i ordenadora de les cancelleries episcopals, ja que els quaderns de matrícula compilen, de forma sistematitzada i repetitiva, enormes masses dinformació, estructurada segons una forma cronològica i, dins daquesta, per jerarquia dels ordes sagrats començant per la indicació dordes de primera tonsura, ordes menors i després els majors (subdiaconat, diaconat i presbiterat). A més daixò a cada ordenat se li entregava el títol de lorde rebut (una carta patent o cèdula datestació de lacte) subscrit pel bisbe i el notari i segellat amb el segell del bisbe.26
Les llistes se succeeixen en perfecte orde cronològic i amb exacta indicació topogràfica. Les llistes de tonsurats són molt llargues, no així la dels preveres, perquè la finalitat diniciar-se en la carrera eclesiàstica és per a poder obtindre beneficis i privilegis eclesiàstics.
LORDENACIÓ DE CLERGUES I MATÈRIES ASSIGNADES A CADA ORDE
El dret canònic prescrivia certs requisits mínims i reglamentava temps i modes als fins de lordenació. Aquesta tenia caràcter indeleble i generalment era conferida pel bisbe ordinari, el qual podia delegar en els bisbes auxiliars o en aquells que residien temporalment en la diòcesi, que el substituïen i actuaven en nom seu; es desenvolupava en llocs precisos i en determinats períodes de lany, respectant els intervals preestablits. A més datindres a aquestes normes externes, el bisbe o qui actuava en el seu nom tenia també la responsabilitat de sospesar els requisits «interns» del candidat, tant dorde jurídic com moral: naixement legítim, edat suficient, salut i integritat física, aspecte decorós, correcció moral i honestedat en les relacions socials; per a les ordes majors estava prevista la promesa de castedat. Lordenand era examinat de litteris: per a cada grau de la consagració era necessari un nivell dinstrucció adequat. Es demanava, finalment, la disponibilitat dun sufficiens titulus beneficii vel patrimonii com a mitjà personal de sosteniment.27