Quant al mandatum, mentre es tocaven les matraques, la consueta de 1527 descriu com els encarregats aparellaven la roba a la sagristia, caracteritzada pels colors blancs i negres, i a laltar major es portava el faristol de ferro i el pontifical, les dues bacines per a rentar els peus als canonges i els càntirs corresponents. En finalitzar les matraques es vestia el prelat, i sortia des de la sagristia lescolà de laltar amb la creu petita, dos diputats amb canelobres i ciris negres apagats, dos sotscabiscols amb bordons, els canonges amb veu al capítol, tots ordenats en dos cors i vestits amb capes negres. Al final, el bisbe, únicament acompanyat per dos assistents de negre que sostenien el gremial i els canelobres, i darrere seu un sotssagristà amb les tovalloles. Un cop a laltar major i cap al costat nord, els canonges sasseien als bancs i siniciava el lavatori. Lacte finalitzava a la sagristia, amb el bisbe, el capítol i el clergat menor, reunits on sacabava de llegir el mandatum. Quan havien sortit tots menys el prelat i el capítol, es tancava la porta de la sagristia, per a realitzar la confessió general i que el prelat donés labsolució. Com a remat, amb lofici de tenebres es tancaven les portes de la catedral, però es deixaven oberts els porticons (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 94-98). El Divendres Sant, un cop contractat qui pronunciaria el sermó i posats a tocar matraques, saparellava el vestuari litúrgic a la sagristia, marcat per lintens ús de color negre, a excepció de la mitra blanca del bisbe. En un altar completament despullat, es col·locava sobre la peanya la creu datzabeja, el pontifical i lepistolari. A la part alta de la dita creu, que procedia de larmari de les relíquies, es col·locava una segona estauroteca de plata amb «hun poch del fust de la Veracreu, que stà en lo reliquiari de vidre de moltes relíquies». Era ladorada pel prelat al presbiteri i allà romania fins dissabte sant. Durant els oficis, el diaca, des de dalt dun dels púlpits, deia els versos de la Passió i el sacerdot les seves oracions (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXXXVIv i CXCIr). Després començava ladoració de la Creu. La processó, acompanyada per ciris negres apagats, es dirigia des de la sagristia a laltar major, mentre es col·locaven dos coixins negres o verds per a disposar les dues creus que servirien per a ladoració del Divendres Sant (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 99-101). Dos dels cantors prevere i diaca, amb capes de seda, anaven fins la porta de la sagristia, on prenien la creu coberta amb un vel negre i començaven un recorregut en què intercanviaven versos entre els dos ministres que portaven la creu Popule meus, dos nens de cor davant laltar major Agios o Theos i el cor canonical Sanctus Deus, alhora que sanaven descobrint els braços de la creu del fi vel negre que lamagava, fins arribar a laltar major en què la creu es destapava per complet i era alçada mentre es cantava tres cops, cap als fidels, Ecce lignum crucis, amb resposta del cor, finalitzant amb el cant complet pel cor de lantífona Ecce lignum crucis in quo salus mundi pependit venite adoremus. Sobre un coixí i unes tovalloles, la creu era adorada pel bisbe, els ministres i els fidels més propers (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CXCIIIv-CXCVr). A diferència daltres llocs on hi havia una adoració comú entre el capítol i els fidels, a València es va optar per escollir tres ubicacions per a tres audiències diferents. Una creu se situava al cor per als canonges, una altra a les grades de la capella major i fora de les reixes daquesta, per al prelat i els ministres; per fi, unes altres cinc creus de plata procedents dun calaix de la sagristia eren portades per tota la catedral per altres tants capellans, que les oferien als fidels per a la seva adoració (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 99-101). Pel que sembla i recull Villanueva (1804: 151), després de ladoració de la Creu es mostrava la relíquia de la Santa Espina.
Per a oficiar el Divendres Sant, es preparaven loficiant, els ministres i laltar amb vestimentes blanques i ciris. Com que shavia danar a buscar lhòstia del monument, es disposaven un calze i altres recipients, els poms de loli i els corporals, mentre el sotssagristà prenia la clau de la tomba i marxava amb dos escolans a treure les relíquies i les capes que ocupaven lentarimat del monument, deixant lentrada expedita. La raó no era altra que la prohibició de consagrar en Divendres Sant, quan Crist estava soterrat i, per aquest motiu, es reservava una hòstia al sepulcre, com narren les Hores de la Setmana Sancta (1553: CXCVIv- CXCIXr). Darrere els sagristans, arribava la processó que des del cor conduïa els tres canonges sota pal·li, amb la creu major, vestits de negre, encensant i amb ciris negres, que sencarregaven de pujar al monument, obrir la tomba i prendre el cofre on es guardava lhòstia consagrada. El sotssagristà treia la creu que shavia dipositat simbòlicament juntament amb la sagrada forma i es començava a desmuntar el monument, soficiava la missa a laltar major, que tornava a quedar despullat amb la creu datzabeja i, després del toc de les matraques, se celebraven les tenebres.
En finalitzar tot, els sagristans tornaven a canviar laspecte de laltar major. Es netejava el presbiteri i es col·locaven entelats blancs, tapissos blancs i es vestia laltar amb un aixovar també blanc. Finalment, es netejava la pila baptismal i somplia daigua, deixant-la llesta per al dissabte sant (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 102-105).
A nones del dissabte sant, sanaven descobrint tots els retaules fins al moment, tapats i sanaven vestint els altars de la catedral i lesglésia, al mateix temps que es portava el foc nou a laltar major (Hores de la Setmana, 1553: CCIX-CCXr). Laltar estava ocupat en aquell moment pel porter, el guardià amb la creu petita i els dos diputats, tots ells de dol, portant canelobres i ciris negres apagats, que precedien en processó des de la sagristia a qui llegia lExultet. Amb la llum nova era encès el Ciri de la Fe que estava pintat i després era beneït, per a passar a llegir lExultet des del costat de levangeli, on hi havia el faristol de ferro. Al mateix temps, es feien les incisions al ciri pasqual per a col·locar els grans dencens, que començava a cremar i, acabat lExultet, sencenia juntament amb les altres espelmes de laltar, i es portava a la sagristia el Ciri de la Fe (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 108). Com deia, tots vestien ornaments negres, excepte el diaca que cantava lAngèlica, de blanc, i que a més beneïa el ciri pasqual, col·locant els cinc grans dencens sobre aquest, en senyal de creu (Hores de la Setmana, 1553: CCXIr i Villanueva, 1804: 152). Després daixò començava la processó a la pica baptismal amb la creu, el crisma, loli, els canelobres i lencenser per a beneir laigua i, tot seguit, batejar el ciri pasqual. Amb laigua de batejar, el responsable de larmari nomplia dos càntirs i la repartia a totes les piques de la catedral, don la gent la prenia per a emportar-se-la a casa (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 108). Per fi, els responsables tornaven al cor cantant entre el toc de totes les campanes. En aquest moment es treien les vestimentes negres i les canviaven per unes altres de color blanc i, en finalitzar i després de sopar, els sagristans preparaven la capella major amb quatre bigues entelades a lexterior i altres quatre a linterior, amb brocats i cortines de ras i el pal·li a laltar major, a la vegada que sempal·liava també la sagristia (Hores de la Setmana, 1553: CCXVIIIv i CCXXIIIr-CCXXVIr, i Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 109-110). A la vigília de Pasqua granada, en paral·lel a la celebració de la Pentecosta, la cerimònia de laigua beneïda a les fonts baptismals tornava a repetir-se amb el Ciri de la Fe, que hauria estat abans col·locat al canelobre de fusta del presbiteri (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 136-137).