Evidentment, la localització del sepulcre a la Seu valenciana va ser variable i circumstancial, cap a la que es dirigien les diverses processons del Triduum Sacrum. En tot cas, destaquem que una localització bastant habitual del sepulcre va ser la retrocapella o transagrari que ocupava la superfície de darrere el retaule major. A més que, com hem vist, en ocasions aquesta retrocapella fos denominada el Sepulcre, la consueta del segle XVI especifica com de vegades la processó anava fins al monument, fent el recorregut des de la porta de la sagristia per la girola, passant per la Mare de Déu de lAnyell retaule que estava en una de les capelles fins arribar al mateix punt axial del presbiteri. Algunes precioses notícies sobre la confecció de larca o sepulcre emprat per a enterrar les hòsties van ser recollides al llibre dobres de 1432, on se citava expressament que shavia encarregat al fuster Joan Amorós «la tomba que fiu obrar pera reservar lo cors preciós de Jehsus lo dijous sanct» (Sanchis Sivera, 1909: 470-471).
Després dindicar-se que des del Triduum Sacrum fins a les primeres vespres de Pasqua no se celebrarien matines, serveis de difunts, ni oficis de la Mare de Déu, linici del Dijous Sant suposava que «encenen-si quinze ciris davant lo altar» (Hores de la Setmana Sancta, 1553: LCr.). A més dels ciris, el ritual es complicava. En finalitzar, les matines ja contemplaven un intercanvi de cants entre els cors: «E acabada de dir la dita Antífona, dos cantors stant davant lo altar diguen Kyrie eleyson. E lo chor replique...» (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXVv). A les vespres del mateix dia
ab gran reverència sia reservat lo Corpus Domini en lo sacrari o casa que apparellat hauran, fins al següent jorn, segons és de costum. E quant portaran lo Corpus de laltar al sacrari, ab baixa veu diguen lo seguent vers: Egressus Iesus de pretorio portans spineam coronam tunc iudei omnes clamabant: Tolle Tolle crucifigatur. Estant lo prevere que haurà dit la missa en lo altar, començen vespres, lo qual al fi de les vespres digua vers: Dominus vobiscum (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXIXv).
Per al Dijous Sant es preparava de forma molt especial la capella major, vestida amb tapissos i entelats blancs de grans proporcions, que cobrien lintercolumni des de larc de davant de la sagristia fins al que es trobava davant lescala del cimbori. El blanc anava a joc amb les vestimentes dels oficiants, en contraposició a lús dornaments negres durant les tres primeres fires de la Setmana (Villanueva, 1804: 151). Es reposava la roba daltar, es col·locava el coixí perquè sagenollés el diaca i es netejava i preparava largenteria i el vidre per a la benedicció dels olis. Saparellava laixovar de la sagristia perquè estigués disponible olieres, creus de cristall, llibre de perícopes, epistolari, les cobertes de vellut verd i sis vels de diversos colors, dos per a cobrir les creus i els quatre restants per als nens, no sabem si per tapar les mans o perquè es cobrissin el rostre, com es documenta a Saragossa. Les vestimentes preparades per al diaca, el bisbe i els acompanyants eren blanques, i mentre es vestien se celebrava la sexta i es beneïa la llum nova amb lencenedor de la sagristia, els ciris del qual sencenien. Al cor es col·locaven dos bordons i dos capes negres, i per fi, el retaule major es descobria per complet, traient la tela negra, però romania tancat, com corresponia a aquest temps. A la sagristia es beneïa el bàlsam per aparellar amb els olis i des dallà es portava a laltar major en una processó encapçalada pel sagristà amb la patena i el calze, seguit dels dotze preveres, dos diputats amb les capes i ciris blancs, el sotsdiaca amb la creu episcopal i el vel blanc, el bisbe amb el bàlsam també amb vel blanc, acompanyat per un diaca a un costat, portant el bàcul, i, a laltre, un assistent vestit amb capa blanca. Arribats a laltar, el prelat dipositava el bàlsam sobre aquest, cobert amb el vel blanc, i pronunciava la confessió (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 79-83).
En temps moderns i segons la consueta del segle XVIII, el fuster feia «un tablado de tres tablas y una escalera postisa» des del presbiteri fins als púlpits, perquè es pogués accedir directament des dels laterals del cor. Mentrestant, a laltar es col·locava el frontal de la passió, els sis candelers dor, vuit capes blanques, i amb el vel sassecava el calze (ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, pp. 302-315). De fet i tornant a la consueta de 1527, un cop arribats a laltar major, el sotssagristà enviava larca pasqual «lo confrenet destojar lo Corpus en lo monument», coberta amb el vel i la tovallola brodats dor, encara que també podia col·locar-se al seu interior el Sant Calze el «càlzer de Jesuchrist» per a reservar lhòstia (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 83-84). El Sant Calze es va utilitzar per a posar lhòstia el Dijous Sant, fins que el 1744 se li va caure al canonge Vicent Frigola i la copa es va partir (Villanueva, 1902: 42).
Durant la missa, els capellans eren encarregats de portar els recipients dels olis crisma, «oleum sanctum» i «oleum infirmorum», cadascun vestit amb teles morisques «paraments morischs» una blanca, una altra morada i una verda. També hi havia quatre nens vestits de blanc, cenyits amb cíngols, que portaven les dues creus de cristall velades, lepistolari i levangelari antics, i es cobrien els caps amb vels clars de diferents colors (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 84-85). Finalment, dos escolans de blanc, amb amit, encensaven amb turíbuls i navetes, amb lencens destorac i benjuí, i cremaven fumàries per al monument. Tot seguit es feia la benedicció dels olis, amb una intensa relació física entre laltar major i la sagristia, don eren portats i retornats els vasos dolis. Després daixò, se succeïa una gran processó que circumdava la girola catedralícia i tornava al cor i laltar, mentre el prelat romania assegut al faldistori que havia estat canviat al costat nord del presbiteri. Allà, després de la processó, i envoltat de dotze preveres, el bisbe barrejava bàlsam i olis per a fer els olis sagrats. Després daixò, tres canonges amb riques vestimentes litúrgiques portaven lhòstia consagrada al monument: el que el portava vestia de blanc i els acompanyants de carmesí, amb les dalmàtiques de brocat regalades pel papa Alexandre VI. Llavors, la processó retornava per la girola des de la Mare de Déu de lAnyell fins a la sagristia, circumdant laltar major (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 86-90). De nou des de la sagristia i amb els encensers i ciris preparats, es reorganitzava la processó, ara encapçalada per larquebisbe i el pal·li, cap a la capella on shavia muntat el monument. No queda clar on se situava, tot i que és segur que se situava en alt. La processó passava pel transsepte, per la «porta major de la capella», i arribava fins a laltre extrem «per la Verge de lAnell y detràs lo Corpus fins al monument (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 90-91). Els escolans portaven ramets, cinc poms de cera per al segell i el plat petit de plata. Els tres sagristans portaven els olis i el sotssacristà la clau de la tomba: «Y axí va-sen primer al monument, y fa apartar les relíquies, que stan en lo pas de la escala, y les capes de papa Alexandre». Els dotze preveres ascendien fins al monument, i llavors fins al primer entarimat en dos grups de sis, després daquests pujaven els que portaven el Corpus, precedits pels dos turiferaris. El cofre es col·locava sobre els corporals i lara que havien estat presos de la sagristia i per sobre shi havia col·locat una de les capes litúrgiques que shaurien aixecat amb les perxes de fusta daurada. Després dencensar, es posaven els ramets i les flors dins, i el tancaven amb clau. Posaven els poms i els cobrien amb una fulla de paper, perquè no senganxés la capa a larqueta. Es deixaven allà els ciris i la processó retornava al cor i els dotze preveres a laltar major per a dir les vespres. Després daquestes, el bisbe sapropava al monument, confirmava que estigués bé i el segellava amb el segell de plata de la sagristia, per després dirigir unes paraules al poble allà congregat des del més alt de lentarimat. Acabat tot i cap a dos quarts de dotze, el sotssagristà treia lúltima cortina negra que tapava laltar de teles i tapissos, i quedava a laire la fusta i la pedra «tot rònech ab la fusta y pedra a mostra». Mentrestant, a la sagristia, saparellaven els elements necessaris per a la celebració del mandatum, després del sopar (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 92-94). La cerimònia del soterrament varia considerablement a la consueta del segle XVIII, en la qual apareix un jacent que es col·locava als peus de les grades de laltar major i dallà era traslladat al sepulcre, a la capella de Sant Miquel (ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, p. 338).