La consueta del segle XVIII indica que el recorregut de la processó des de la catedral fins a lobra nova havia denramar-se convenientment, i destaca que els sagristans havien de guardar «la puerta de la escalera del simborio no dexando subir a nade a la galería, y el sábado de ramos da orden a los nuncios convoquen las parroquias para el domingo a las siete de la mañana para la processión, que ha de salir luego que esté cantada tercia y hecho el asperges» (Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, p. 289). Per últim, detalla el recorregut de la processó que, sortint per la porta sud, anava (p. 290):
por delante la cassa de San Vicente Mártir, por la Almoyna, y por delante Nuestra Señora de los Desamparados, y sube por la escalera de la obra nueva a la galería, guiando los dos capiscoles con capas cantando la antífona «Osana filio David». La cruz de la Iglesia lleva un sacristán con dalmática morada, poniéndose en la primera ventana de la galería con los dos ciriales, de modo que la vea el pueblo, las cruzes de las parroquias las arriman sus sacristanes a la pared de la parte de la Iglesia y comienza la bendición de los ramos, repitiendo el preste la misma antífona rezada y después canta la oración.
Un cop finalitzada la cerimònia, la processó tornaria «per altre camí».5 El camí de retorn és més interessant perquè comporta alguns canvis en el recorregut que, bàsicament, el que feia era envoltar la catedral. Aquest altre camí és explicitat en la consueta: la comitiva aniria pel mig de la plaça de la catedral i hauria dentrar per la porta dels Apòstols: «y al tornar, que vinga per mig de la plaça de la Seu y entre per la porta dels Apòstols» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 73). En aquest precís moment es produïa la coneguda identificació dels murs de lesglésia amb els de Jerusalem i del bisbe amb Crist, trucant a les seves portes. A València, els nens del cor sencarregaven de cantar des de linterior de ledifici. A la consueta de 1527, ho feien des de la sala del sotssagristà, un espai que desconeixem, proper a la porta dels Apòstols, però que devia ser als voltants de la sagristia nova, a lesquerra de la portada, dins del conjunt destances dedicades al clergat menor que ocupava els pisos alts daquesta zona: «E canten los fadrins a la finestra de la sala del sotsagristà, dins una gelosia». Les portes de la catedral sobrien al ritme de la campaneta del cimbori i un repic de totes les campanes, mentre els canonges es dirigien al cor i el bisbe a la sagristia, a canviar el seu vestuari; després de la celebració de sexta, es retiraven els panys daltar verds i quedaven els negres, que shavien posat a sota, en previsió. A partir daquest moment, el negre era el color que definia els domassos de la catedral, el vestuari de larquebisbe, els celebrants i els ministres, i el vel que cobria la creu (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 72 i 73).
En les Hores de la Setmana Sancta, el lloc dentrada de la processó de tornada era diferent, i es canviava fins i tot la portada occidental que, llavors, devia ser un mur de tancament, amb la seva façana principal inacabada. El lloc de cant dels infants passava de lhabitació del sotssagristà, al costat de la porta dels Apòstols, a un dels pisos del Micalet, i siniciava un intercanvi dantífones entre els escolans, larquebisbe i el capítol, el volum del qual, a més, anava «in crescendo», per acabar amb la crida del prelat a les portes del temple i la resposta des de linterior; finalment sobrien les portes entre tocs de campana i se celebrava lhora de sexta (Hores de la Setmana Sancta, 1553: Lr-LIr; i Sanchis Sivera, 1909: 470).
Per als altres dies de la Setmana Santa i fins a linici del Triduum Sacrum, en les tres fonts que tenim entre mans les dues consuetes i les Hores de la Setmana Sancta les rúbriques se suavitzen en el seu contingut material, i se limiten exclusivament a indicar de forma puntual les lectures o les oracions, el nombre despelmes que sencenien i sapagaven, la importància del canelobre de laltar major i el Ciri de la Fe. Al dimarts sant, la consueta del segle XVI ens recorda que, després de les vespres de difunts, shavien de preparar els estris per a les celebracions més intenses dels dies següents, com ara perfumar el monument, obtenir loli per al crisma i disposar de laixovar per al mandatum:
Recordes lo sotsagristà de perfumar la tomba y tovalloles del monument ab alguna bona olor. E faça comprar a larmarier tres quarterons doli molt clar per a la crisma y mija liura de cotó, y done-li los bacins y cànters de lautó del lavament dels peus, per a que·ls netege, que larmarier toca de netejar-lo (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 76).
Durant el dimecres sant el cerimonial començava a condensar-se. A les vespres, les Hores de la Setmana Sancta recullen: «E en la missa maior quand lo preuere dira Pax domini deu se leuar del tot lo vel o cortina ques posa dauant lo altar maior» (f. CXLVIIv). A la consueta es recull la mateixa acció relatada de forma una mica diferent: «Quan diuhen Pax Domini etc., en lo punto que acostumaven de apartar les cortines, huy dexen-les caure de tot, les tres cortines de davant lo altar, y prenen-les corrents y ponse-les dins la sagrestia» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 77). El pal·li i les teles daltar negres eren substituïdes per blanques i, ara, la creu del Lignum Crucis, velada, era portada fins a laltar major durant el cant del Vexilla Regis. Quan sentonava el vers «beata cuius brachiis», el sotssagristà havia de descobrir-la i, acabat el vers, tornar a cobrir-la aquesta era lúltima vegada que es mostrava. Acabades les completes, sapagaven els llums de laltar i durant les tenebres només quedaven els ciris sobre la reixa del cor. Els sagristans tancaven les portes de la catedral, la finestra sobre la porta del campanar i del cor i, mentre es deien les matines de tenebres, els escolans sencarregaven de vigilar que els nens no toquessin malament ni abans dhora: «los escolans van per la Seu ab unes vergues primes per a pegar als fadrins, perquè no toquen ans de hora ni ffassen mal» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 78). Quan es tancava de la catedral, el sotssagristà sencarregava darreglar la tomba del monument per a la cerimònia de lenterrament de lhòstia el Dijous Sant. Així, a la sagristia, prenia lara que hi havia sobre larmari de la plata, els panys grana que sacabaven de fer per indicació del redactor de la consueta, una Bíblia petita daurada i una creu també petita, corporals daurats i el filacteri de la creu que penjava a la sagristia, on es podia llegir lepígraf en hebreu, grec i llatí. A un costat de lara es posava la Bíblia, a laltre la creu petita amb peu de plata i una mica de flor de taronger a linterior de la tomba i es tancava amb clau (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 78-79). Els sagristans havien de dormir al monument per a cuidar-lo. La localització daquest dins la topografia catedralícia anava des de lhabitual situació a la sagristia, recollida al missal de 1509 i a la consueta, al lloc en què sinstal·lés segons les Hores de la Setmana Santa de 1494, ja fos «en lo sacrari o casa que aparellat hauran» (Villanueva, 1804: 148-149) sentén que es tracta duna capella que arreglaven amb aquesta finalitat. En època moderna comptava amb uns llenços en perspectiva que havien demmarcar el monument, i podem imaginar que eren semblants, en allò referent al joc de profunditats, als que es conserven avui a lesglésia parroquial de Villahermosa, a Ciudad Real, compostos per diverses gergues que es disposaven unes darrere les altres per a crear lefecte òptic.