Segons la circular de la Comissió Organitzadora Tècnica del Congrés (5-XII-1905), convocat a principis de 1905, aquest pretenia fer un balanç dels estudis filològics que shavien ocupat de la llengua catalana i proposar iniciatives per a «la defensa y extensió daquesta nostra estimada llengua catalana». Fabra fou uns dels primers interessats en loperació política de la projecció internacional de la llengua, però allò que possiblement no acabarem de saber mai és si fou ell qui convencé Alcover de no abordar cap proposta de codificació lingüística. A pesar de les reticències inicials a la celebració del Congrés per part de Pompeu Fabra, que temia que servís per a consagrar la visió alcoveriana de la llengua en detriment del seu projecte de codificació, shi van donar les circumstàncies que van garantir lèxit dels objectius: duna banda, lactivisme i les relacions del canonge mallorquí amb els principals catalanistes de la Romanística van assegurar la presència de la major part daquests a Barcelona, i, doncs, la internacionalitat del Congrés, i, daltra banda, els prohoms de la cultura i del catalanisme polític del Principat coincidien a veure en la iniciativa una plataforma extraordinària per a la projecció internacional de Catalunya i per a la reivindicació del reconeixement jurídic del català al si de lEstat espanyol.
4. Lo Rat Penat i València Nova a Barcelona
Aguiló havia mort el 1897; Verdaguer, el 1902. En celebrar-se el Congrés de 1906 només restava viu un dels grans patriarques de la Renaixença: Teodor Llorente. Ja hem vist que Llorente fou sempre partidari ferm de la unitat literària de la llengua catalana. No del nom de llengua catalana entre els valencians, per raons sociològiques, però sí de totes aquelles iniciatives, com els Jocs Florals, els aplecs de germanor, la collaboració en revistes literàries de projecció pancatalana, etc., que deixessen palesa la unitat de la llengua i la literatura catalanes. La seua assistència, com un dels presidents honoraris, al Congrés de 1906 se situava, doncs, en la praxi sistemàtica de tota la seua vida. Amb una diferència, però: el Congrés de 1906 va ser prou més que una trobada científica. I Llorente en va ser ben conscient. Dací el mèrit del seu gest.
Reduït pràcticament a les activitats de Lo Rat Penat després de la mort de Constantí Llombart (1893), el valencianisme cultural en realitat, un eufemisme per a designar la colla de notables que utilitzaven el sentiment valencianista com un instrument de mandarinat social, monopolitzat per Llorente, es trobava a principi del segle XX en una situació de paràlisi i inanitat més absoluta. Enfront de limmobilisme ratpenatista consagrat per Llorente i lopció antivalencianista del blasquisme, els deixebles espirituals de Constantí Llombart prengueren consciència de la necessitat de fer sentir la seua veu al marge de Lo Rat Penat. Una coneguda conferència de 1902 del metge Faustí Barberà i Martí, llavors vicepresident de Lo Rat Penat, titulada De regionalisme i valentinicultura, ha estat considerada com el toc datenció que va començar a remoure les aigües empantanades del valencianisme ratpenatista. Des de plantejaments moderats però clars, Barberà hi va reivindicar «la lliberació autonòmica de la nostra terra» i la cooficialitat del valencià. Fruit del nou estat dopinió fou la creació, el 1904, de lassociació València Nova i, el 7 de maig de 1906, de la revista homònima, que, com el seu nom suggereix, propugnava la modernització i revitalització del valencianisme cultural i un compromís cívic amb la llengua. Componia lassociació gent dextracció predominantment liberal i, a diferència de Lo Rat Penat, comptava amb una bona colla de gent jove. El primer president fou Miquel Duran i Tortajada, però el seu personatge més emblemàtic fou Faustí Barberà, que hi ingressà el novembre de 1906 i fou elegit president de lassociació i director de la revista al mes següent. En el moment de la celebració del Congrés era president de lassociació i director de la revista Eduard Boix.
València Nova no shavia alliberat encara, però, dels llasts identitaris, ja que inicialment va ser controlada per la gent més conservadora. La dificultat de superar el llemosinisme ideològic forjat al llarg de quatre segles de subordinació política i cultural i fomentat pels prohoms valencians de la Restauració, és fa palesa en lactitud que adoptaren els dirigents de lassociació a propòsit precisament de la invitació a assistir al Congrés de 1906. En la seua contestació a la Comissió Organitzadora, publicada al número 12 de València Nova («Primer Congrés Internacional de la llengua catalana», 20-X-1906), els membres de la Junta Directiva de València Nova es proclamen «entusiastes admiradors de lhermosa llengua doc, una de les cuals branques, la valenciana, parlem nosatros» i afirmen veure «ab moltísima satisfacció la tasca ques proposa realiçar lo Congrés de la Llengua Catalana», però no sestan dadvertir, en una formulació potser més estratègica que realment sentida:
Creem, sí, que la llengua que parlem saparta prou de la catalana pera poder ser considerada com idioma propi dels valencians; emperó, a aquella devem lorige de la nostra, y per tant entenem questudiant la mare algun profit traurem pera la filla.
La difusió del pensament de Prat de la Riba i la constitució de Solidaritat Catalana no podien passar desapercebudes entre els polítics valencians. Com a reacció, els republicans blasquistes, temerosos de lefecte contagi, van intensificar les campanyes contra els autonomistes catalans, que eren presentats com a enemics dels interessos econòmics valencians i braç dret del Vaticà. El valencianisme cultural, socialment esquifit, ideològicament confusionari i poc cohesionat, no tenia forces suficients per a contrarestar aquestes campanyes i incidir en la vida política valenciana. Tanmateix, la divisió dels republicans en blasquistes i sorianistes napaigavà el missatge castellanista i feu possible que lAjuntament de la ciutat de València, tot i estar controlat per una majoria republicana, reconegués, l11 de setembre de 1906, el dret dexpressar-se oralment en valencià o en castellà, gràcies a una iniciativa del regidor Guillot, militant dUnión Republicana i soci de València Nova.
La Veu de Catalunya (14-IX-1906), en un editorial titular «¡Visca Valencia!», felicità els regidors valencians per haver defensat «pera a la seva llengua estimada, germana bessona de la catalana, el dret indiscutible dusarla en tots els actes que afecten la vida del poble valenciá y entre valencians» i encoratjà els valencianistes a impulsar lús públic i privat de la seua llengua en aquests termes:
Cal que Valencia visca; cal que hi torni, a naquella regió paradisíaca, tota la personalitat característica; cal qui hi lluitin coratjosament i estiguin segurs que ho lograrán, els valencians, valencianisant tots els actes de la vida particular y de la vida pública; han de sentir en valenciá, han de parlar en valenciá, han de produir y han de treballar en valenciá. Si així ho fan, la seva feina será forta y ferma, tindrá carácter propi. Y portará quelcom de llur ánima al concert universal de la civilisació y del progrés.
El mateix dia de la publicació daquest article, la Lliga enviava al regidor Guillot un telegrama de felicitació, expressat en uns termes que no poguessen ser interpretats com una ingerència:
La Lliga Regionalista aimant defensora de les llengües regionals us felicita ab entusiasme a vos y companys per reivindicacions Valenciá en les deliberacions del vostre Ajuntament.