La Lliga Regionalista aimant defensora de les llengües regionals us felicita ab entusiasme a vos y companys per reivindicacions Valenciá en les deliberacions del vostre Ajuntament.
Mentrestant, el govern de Madrid, controlat des de lestiu del 1905 pels liberals, es mostrava més refractari que loposició conservadora de Maura al capdavall, la de Teodor Llorente a fer la més mínima concessió al català als àmbits oficials (Ferrando, 2006a: 138-141).
És en aquest context que, entre el 13 i el 18 doctubre del 1906, es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb la participació de Lo Rat Penat i de València Nova. La presència de tot lespectre ideològic del minúscul valencianisme cultural a Barcelona no podrà deixar de tenir conseqüències per al futur de la llengua a València: les classes dominants valencianes podran posar entrebancs a la implantació del fabrisme a València i afavorir-hi les estratègies particularistes, però difícilment podran imposar el secessionisme.
La presència valenciana a lacte dobertura es va limitar a Teodor Llorente i Olivares, Vicent Mancho, Lluís Fullana i Josep Maria Pérez. Els tres primers apareixen en les actes del Congrés publicades sota el títol de Primer Congrés Internacional de la llengua catalana (Barcelona, 1908) com a «president honorari de Lo Rat Penat», «catedràtich de La universitat» i «provincial dels Pares Franciscans de Valencia», respectivament, dins la llista de congressistes «honoraris». En realitat, en el moment de la celebració del Congrés, Mancho era, circumstancialment, professor substitut de la Universitat de València. Fullana, que des del 1905 era definidor de la província franciscana de València, a penes feia nou dies que nhavia estat elegit provincial. Josep Maria Pérez shavia desplaçat a Barcelona en representació de lassociació València Nova i del seu butlletí homònim, però en lesmentat volum dactes fou substituït per Faustí Barberà, ara ja «president de València Nova», que no hi havia assistit. Fullana, estret col·laborador de mossèn Alcover, havia estat convidat expressament per la Comissió Organitzadora del Congrés. Llorente i Josep Maria Pérez hi figuren com a representants dinstitucions i, de retruc, també Mancho, simple amic i acompanyant de Llorente. No hi degueren assistir, en canvi, ja que no se nesmenta la presència enlloc, cap dels altres quatre membres honoraris valencians: Joan Baptista Benlloch Vivó i Joan Josep Laguarda Fenollera, que no són esmentats pel seu nom, sinó com a titulars de les diòcesis de Solsona (1901-1906) i la Seu dUrgell (1902-1907), respectivament; fra Ramon Usó Arnal, que figura com a «provincial dels Franciscans de Catalunya», i Vicent Greus Roig, magistrat de lAudiència Provincial de Barcelona, que també hi apareix com a «representant de Lo Rat Penat», llavors presidit per Josep Maria Ruiz de Lihory (1903-1908). Només sinscriviren com a congressistes «efectius» set valencians i un mallorquí resident a Oriola. Ben poca cosa en comparació amb els vora 3.000 congressistes de Catalunya. Per unes raons o altres, no hi va assistir cap dels valencians inscrits. No shi acredità tampoc cap representant valencià de les institucions polítiques.
Cal dir, però, que Llorente fou tractat per les autoritats barcelonines i pels parlamentaris catalans presents en lacte inaugural del Congrés com un veritable representant polític. De fet, en la sessió inaugural acompanyaven Alcover en la taula presidencial, a la seua dreta, el canonge que representava el cardenal Casañas, bisbe de Barcelona, i els senyors Antoni Rubió i Teodor Llorente i, a la seua esquerra, els senyors Sostres i Sanllehy, president de la Diputació i batle de Barcelona respectivament, i monsenyor Casaponce, en representació del bisbe dElna-Perpinyà. Les deferències envers Llorente es repetiren al llarg dels diversos actes. Així, en el banquet que se celebrà el dia 17 doctubre a lHotel Tibidabo, Llorente segué al costat dret dAlcover, amb preferència sobre Antoni Rubió i Lluch. I tornarà a figurar prop dAlcover en lacte de clausura.
Ara bé, si Teodor Llorente ocupà sempre un dels llocs preferents en les diverses tribunes del Congrés fou perquè era el referent valencià obligat dels lletraferits catalans, que hi veien el símbol per excel·lència de la Renaixença i de la unitat de la llengua junt amb les figures més emblemàtiques de les altres terres catalanes com Marià Aguiló i Jacint Verdaguer. El patriarca de la Renaixença valenciana no solia faltar a les habituals trobades literàries que organitzaven els prohoms catalans, que corresponien amb iniciatives recíproques o amb gestos de deferència, com el que es va donar, per exemple, el mateix 1906, quan leditorial LAvenç, dirigida per Joaquim Casas-Carbó (1858-1943), un dels membres de la Comissió organitzadora del Congrés, li publicà unes Poesies triades. És per tot això que la seua presència va ser acollida tan càlidament.
La incorporació de Faustí Barberà Martí (Alaquàs, 1850-València, 1924) a la llista de congressistes honoraris en el volum de les actes del Congrés respon al propòsit de potenciar-hi la representativitat valenciana. Era alhora una prova incontestable del prestigi que havia assolit per aquells anys com a metge competent i filantrop generós al si de la societat civil valenciana. Fou ell qui havia impulsat des de Lo Rat Penat la creació de València Nova. És com a màxim representant daquesta associació que, el 1907, convocà lAssemblea Regionalista Valenciana. El 14 dagost de 1917, Barberà sadreçava a Fabra com a «amic», interessant-se per laparició de la seua reforma de les Normes ortogràfiques i alhora informant-lo del seu estudi sobre Carles Ros. El 1910, mossèn Alcover lloà en els termes següents el bon gust lingüístic que Barberà havia demostrat al seu opuscle De regionalisme y valentinicultura (1902):
Lopuscle del Dr. Barberà ofereix filològicament un interès particular perquè son autor ha tengut el bon sentit descriurel en pur valencià, ficanthi moltes de les formes característiques y peculiars del llenguatge vivent daquelles regions. Així ho haurien de fer tots els escriptors valencians: fugir de tot castellanisme, conservarse ben valencians de llenguatge y desperit, refer y suplir les deficiencies de mots y de formes acudint als tresors imponderables de llurs clàssics, que son lhonor de la literatura catalana. No, nols demanem que catalanegin, això és, que copiin el parlar de Barcelona. No han de catalanejar; han de valencianejar; han destudiar de prop tot lo que encarals queda de llenguatge, no sols a la capital, sinó a totes les comarques de lantic reine; y amb això y llurs clàssics han de restaurar la llengua, la que han denaltir, lamor de la qual han de despertar pertot arreu, de Santa Pola fins a Vinaròs y Morella.
Són paraules que recorden les que Fabra escriví el 1918 en les seues conegudes recomanacions a un «escriptor valencià».
Lescassa presència valenciana al Congrés esquifida en nombre de participants i pobríssima quant a aportacions científiques era un fidel reflex del profund grau de desnacionalització que vivia el País Valencià. Ara bé, fou un fet altament positiu per a la llengua que hi convergissen el màxim representant del ratpenatisme, Teodor Llorente i Olivares, símbol vivent duna Renaixença valenciana en ocàs, i un representant del nou valencianisme en ascens, Josep Maria Pérez, que després, en les actes del Congrés, fou oportunament substituït per Faustí Barberà. Amb aquesta doble ambaixada, shi van fer presents dues visions del País Valencià i dues actituds sobre la llengua, però també una única convicció quant a la percepció de compartir un mateix llegat lingüístic. Ara bé, també cal reconèixer que lapostolat lingüístic previ dAlcover en terres valencianes va tenir molt a veure amb la presència de Lo Rat Penat i València Nova a Barcelona (Ferrando, 1989).