La dinàmica democratitzadora del segle XIX arreu dEuropa desfermà la reivindicació de la normalitat cultural per a les llengües sense estat. Les terres de llengua catalana, que conservaven la memòria de la sobirania perduda arran de la guerra de Successió (1704-1715), no en van restar alienes. Els esforços dels sectors cultes de la Renaixença i del Modernisme per a atènyer aquests objectius van culminar el 1906 amb la celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. La iniciativa cal situar-la dins les estratègies reivindicatives que adoptà una bona part de les principals llengües europees sense estat a partir de la segona meitat del segle XIX (Fishman, 2000).
Antoni M. Alcover.
La data del Congrés va coincidir cronològicament amb una sèrie diniciatives culturals i polítiques que van representar un tomb decisiu en la sort de la llengua i de la cultura catalana en general. No és sobrer recordar que, aquell any, Enric Prat de la Riba formulava a La nacionalitat catalana els principis i programes dacció del catalanisme burgès; que Eugeni dOrs, amb la publicació del Glossari, consagrava el triomf del Noucentisme; que a Mallorca la revista Mitjorn entronitzava els mestratges de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover, en coincidència amb la publicació de les Horacianes, de Costa; que al País Valencià naixia la revista València Nova, amb el propòsit de superar, encara, una Renaixença esmortida, i saconseguia el reconeixement del dret a usar la llengua pròpia a lAjuntament del cap i casal; que al Rosselló apareixia la Revue dÉtudes Catalanes com a expressió de la incidència dels moviments culturals del Principat a la Catalunya Nord i, finalment, que es constituïa, al Principat, la coalició de partits polítics catalanistes batejada amb el nom de Solidaritat Catalana, que lany següent assegurarà el triomf electoral del catalanisme polític. Però també interessa remarcar que la concurrència al Congrés de representants molt qualificats de la llengua i cultura de totes les terres de llengua catalana, inclòs lAlguer, va desfermar al Principat un moviment datenció o de solidaritat amb la resta del domini lingüístic.
Els promotors intel·lectuals del Congrés, amb lincansable Antoni Maria Alcover al davant, van reeixir no sols a aplegar estudis interessants per a lestabliment del corpus de la llengua (ortografia, gramàtica, diccionari), sinó també i això va ser el més important a voltar-se dels més prestigiosos investigadors de la catalanística internacional en un admirable intent de situar el català entre les principals llengües de cultura. Hi van concórrer els francesos Jean-Joseph Saroïhandy i Louis Barrau-Dihigo, els alemanys Bernhard Schädel i Eberarth Vogel Müller, els occitans Raymond Foulché-Delbosc i Jean-Auguste Brutails, litalià Pier Enea Guarnerio i lespanyol Adolfo Bonilla San Martín, i hi van participar amb lenviament duna comunicació el també espanyol Marcelino Menéndez Pelayo.
Realista com era, Alcover reconegué, en el discurs de cloenda, que «lobra del Congrés no es acabada; tot just ha començat», ja que «el Congrés nol convocàrem per resoldre les grans questions que hi ha pendents dins la gramàtica catalana, sino per promourels estudis ques indispensable fer per poder resoldre més envant tals questions». Efectivament, el Congrés es limità a debatre i fer propostes per a fixar el corpus i, atesa la precarietat dels estudis filològics a les terres catalanes, ajornà per a temps millors la qüestió de lautoritat lingüística de la llengua, una de les velles aspiracions de la Renaixença, que, com veurem, planava per damunt de les sessions de treball. Ara bé, Alcover assolí plenament «que la gent en parlàs, quels periòdichs en fessen llargues ressenyes, fer renou, donar fe de vida» i, en conseqüència, pogué constatar que «tot axò hu hem conseguit a les totes, a caramull». En aquest sentit, els objectius dAlcover coincidiren amb els dEnric Prat de la Riba, el líder de Solidaritat Catalana, tot just constituïda.
Per als polítics de Solidaritat, que no estalviaren recursos perquè el Congrés fos un èxit popular, la seua celebració va servir com a caixa de ressonància del clam en favor de lautogovern per a Catalunya, ja que la reivindicació dun estatus per a la llengua pròpia comportava la consecució del marc politicoadministratiu que el fes possible. La celebració del Congrés, amb representació de tots els territoris catalanòfons, desfermà tot un seguit de proclames pancatalanistes, en què se subratllava «la unitat de les gents que parlen la llengua catalana». Una de les més representatives del pensament nacionalista de la Lliga Regionalista és la que Prat de la Riba formulà a larticle «Lunitat de Catalunya», que va publicar el 17 doctubre de 1906 a La Veu de Catalunya. El líder de la Lliga hi presenta com a «perfecta» la «unitat de Catalunya» als segles baixmedievals, una unitat que posteriorment sanà afeblint fins a desembocar en la «separació espiritual dels tres grans membres de la nacionalitat catalana» les tres branques dun mateix pi, que diria Verdaguer i que, gràcies a la Renaixença, sestà refent, en haver-se recuperat la denominació comuna de «català». Ben mirat, van ser els polítics de la Lliga els grans beneficiaris del discurs ideològic del Congrés (Grau, 2006: 179).
Gràcies a la capacitat de convocatòria dAlcover fruit dun treball infatigable i dun compromís amb la llengua catalana fora de qualsevol dubte, el Congrés de 1906 va ser també lexpressió dun moviment catalanista in crescendo, que aquell mateix any sarticulava políticament en la coalició Solidaritat Catalana. Amb més de 3.000 congressistes, amb presència de representants de tots els territoris de la llengua i amb lassistència de romanistes darreu del món, el Congrés va ser un acte reivindicatiu de la condició del català com a llengua de cultura i com a subjecte de drets polítics. I, si per a Alcover va ser concebut, sobretot, com una plataforma per a reunir tots els esforços possibles en favor de lestudi científic de la llengua, per a Enric Prat de la Riba va ser, per damunt de tot, un dels instruments més idonis per a difondre el seu ideari polític. No oblidem que Prat incloïa dins la «nacionalitat catalana» totes les terres de llengua catalana, la «Catalunya gran». Aquell mateix any, Prat reclamava en un article a La Veu de Catalunya (20-IV-1906) que «la llengua i la cultura catalana puguin entrar dintre les universitats de Barcelona i de València amb els honors i les prerrogatives que els pertoquen [ i] que en les escoles catalanes sensenyi el català, al mateix temps que la llengua castellana».
Segons la circular de la Comissió Organitzadora Tècnica del Congrés (5-XII-1905), convocat a principis de 1905, aquest pretenia fer un balanç dels estudis filològics que shavien ocupat de la llengua catalana i proposar iniciatives per a «la defensa y extensió daquesta nostra estimada llengua catalana». Fabra fou uns dels primers interessats en loperació política de la projecció internacional de la llengua, però allò que possiblement no acabarem de saber mai és si fou ell qui convencé Alcover de no abordar cap proposta de codificació lingüística. A pesar de les reticències inicials a la celebració del Congrés per part de Pompeu Fabra, que temia que servís per a consagrar la visió alcoveriana de la llengua en detriment del seu projecte de codificació, shi van donar les circumstàncies que van garantir lèxit dels objectius: duna banda, lactivisme i les relacions del canonge mallorquí amb els principals catalanistes de la Romanística van assegurar la presència de la major part daquests a Barcelona, i, doncs, la internacionalitat del Congrés, i, daltra banda, els prohoms de la cultura i del catalanisme polític del Principat coincidien a veure en la iniciativa una plataforma extraordinària per a la projecció internacional de Catalunya i per a la reivindicació del reconeixement jurídic del català al si de lEstat espanyol.