a tot estirar sóc «nacionalista» en la mesura que mobliguen a ser-ho, lindispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront dun altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament loprobi o la submissió.
Fuster, però, preferiria no haver de ser nacionalista. Si ho havia de ser era malgré lui: «són molts els homes del món ai! a la mateixa Europa i tot que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho». Els altres són, en la seua terminologia, els «jacobins», els qui impedeixen, amb el seu nacionalisme, que els pobles puguen ser en llibertat el que són. «Hi ha», diu, «una alienació nacional: un truc infame i coercitiu, mitjançant el qual un poble queda sotmès a un altre poble, i es troba hipotecat en larrel mateixa de la col·lectivitat.» El jacobinisme de l«Estat modern» ha estat linstrument útil i eficient daquesta mena d«alienacions». En última instància, Fuster pensa que «la submissió nacional comporta la submissió econòmica», però que encara subsisteixen «les restants i ignominioses subjeccions i imposicions que priven a una comunitat el just i saludable desenvolupament de la seva vida pròpia». I afegeix i ara veiem més de cara el «nacionalisme» fusterià: «en lordre de la cultura, aquestes espècies de vexacions són ben visibles i, en general, és des daquest angle que es desperta i excita la voluntat reivindicatòria». Fuster, doncs, és «nacionalista» en tant que reivindica el dret de la seua col·lectivitat a viure plenament, és a dir, sense traves, amb llibertat. Però, alhora, és «antinacionalista», en la mesura que veu en el nacionalisme una ideologia alienant, una font daberracions, dextorsions i dopressions, posades en marxa, eficaçment, a través dels aparells de lEstat. De fet, diu, «el nacionalisme és com una fimosi torturadament inflamada de la nacionalitat». El nacionalisme és bel·licós, amb himnes, amb banderes i amb visques que és com Fuster no vol que siguem nacionalistes, amb ingredients irracionals, xovinista i xenòfob
Però també sha dencarar Fuster amb els antinacionalistes que sovint són, diu, uns nacionalistes camuflats deuropeistes, de cosmopolites o dinternacionalistes. Tots invoquen duna manera o altra luniversalisme i la humanitat enfront dels nacionalistes el lector farà bé de llegir atentament lanàlisi que fa Fuster daquest tema en un paper del seu Diari, inclòs en aquest volum. Hi ha, diu, una «maniobra que soculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot», perquè no és més que l«astúcia dun nacionalisme que se sent amenaçat per un altre, en la seva subsistència o en la seva expansió». Recordaré, ara, algunes de les seues consideracions sobre el cas del cosmopolita que afirma, per principi, que:
el seu país de naixença o el seu país dadopció, és ja lencarnació suprema i intocable dels mòduls i de les intencions ecumènics; a tot estirar es tracta sempre de nacions importants estenen el privilegi a daltres països igualment grans.
Però la resta del món «és menyspreada com si fos pura tossuderia agresta, rural, obcecada». El seu país té com diu en un altre paper inclòs també ara en aquest recull la patent de la universalitat. La universalitat, però, afirma Fuster «no la dóna el vehicle ni la tribuna: la llengua o la capital». Això no és més que un prejudici, ideològicament interessat. Perquè sembla que com més gran és un país o una ciutat, o com més parlants té una llengua, més universals són, cosa a la qual no tenen dret les minories nacionals, amb les seues respectives, i petites, llengües Afirma que:
Indiscutiblement, hi ha una forma de civilització que és «la» universal, i el grau duniversalitat duna obra o dun pensament recolza en continguts objectius. Però tot això no té res a veure amb la «localització» geogràfica o social dels fets i de les realitzacions.
El que ell, doncs, reivindica és una espècie d«igualtat en la universalitat».
Per tal daclarir una mica més aquests punts, crec convenient recordar les consideracions que va fer Fuster a propòsit de lantinacionalisme dEugeni dOrs, un antinacionalisme que professà fins al 1936. DOrs declarava que ell havia bastit la seua obra en lluita «contra dos nacionalismes antagònics». Mentre va ser Xènius tractà de situar Catalunya en una línia duniversalitat. En aquesta direcció intentà la recuperació espiritual de la societat catalana. El seu antinacionalisme no constituïa, aleshores, a lombra de Prat de la Riba, cap obstacle per a continuar sent nacionalment català. «Un antinacionalisme noble diu Fuster només tenia un sentit honest quan es professava des de dins de la pròpia nació.» Aquestes ratlles deixen ben clar en quin sentit es podria parlar de lantinacionalisme de Fuster i en quin sentit aquest es diferencia del de dOrs. «Aquest senganyava», diu, «si pensà que en la seva lluita contra els nacionalismes» contra els dos que li afectaven més de prop «era indiferent situar-se darrera la trinxera dun o daltre dels contendents. Entre nosaltres hauria seguit sent antinacionalista contra els nostres nacionalismes i contra els nacionalismes de laltra banda. Però, passant-sen a laltra banda, es feia còmplice daquells nacionalistes.» Fuster es volia i es pensava antinacionalista, però amb els seus, entre els seus paisans, des de dins de la «pròpia nació». I com que assumí radicalment la seua condició nacional no tingué més remei dins duns límits molts estrictes que ser «nacionalista» i, per tant, còmplice distanciat i crític dels nacionalistes del seu propi país. Lantinacionalisme de dOrs acabà en una deserció, posant-se precisament al costat del nacionalisme espanyol jacobí i opressor. El de Fuster es traduí en un compromís permanent i profund amb el seu poble. Ell no es va limitar a proclamar-se antinacionalista i a abandonar el país a la seua sort. Això vol dir que no va ser un antinacionalista que es mirà els toros des de la barrera, sinó que va baixar a larena per participar activament en el procés de recuperació de la nació a la qual pertanyia. La perspectiva que va adoptar va ser una perspectiva civil laspiració a la normalitat en tots els aspectes. Per això, juntament a les seues declaracions de principi, o les seues preses de posició generals, va dedicar tot un bloc de la seua obra a pensar el seu poble com la nació dels Països Catalans. Tota una permanent i tensa meditació per a examinar quina ha estat la nostra trajectòria històrica, quins problemes hem tingut i tenim, què som i què podem ser. És per aquest cantó per aquesta dedicació seua, nacional que Joan Fuster pot fer la impressió de ser un «nacionalista» integral.
Dacord amb totes aquestes consideracions crec que el títol, bastant adequat, que es podia posar a aquest recull de textos fusterians és el de Breviari cívic. Els papers fusterians que hem triat són papers precisament cívics terme que ens estalvia el de nacionalistes. Daltra banda, constitueixen una meditació, un examen de consciència general, un breviari, sobre els nostres problemes com a poble, com a poble a mig fer, que hauria dacomplir-se amb plenitud. Aquest punt de mira, bàsicament ètic cívic, és el que ha inspirat la selecció daquests textos. En aquest sentit, tot i que amb aquest criteri es podria fer un recull molt més ampli i exhaustiu, no hem inclòs, per exemple, cap fragment de Nosaltres, els valencians, ja que es pot trobar fàcilment a les llibreries. De més a més, és un llibre que cal llegir integralment perquè està estructurat duna manera unitària i coherent. I encara, per acabar de justificar-ne si és que cal lexclusió, cal dir que altres papers, que sí que hem incorporat a la tria, ja insisteixen en els punts essencials pel que fa a la temàtica més estrictament nacional i no històrica o literària, que és la que hem tingut especialment en compte. El lector tampoc no hi trobarà textos tan famosos com Ara o mai per raons similars. El que hem tractat de fer amb aquesta antologia és posar en relleu de la manera més sistemàticament possible les idees generals de Fuster sobre la qüestió nacional. Ell és un escriptor que especula sobre un tema a propòsit duna anècdota o altra. Per tant, no és normal trobar textos exclusivament «teòrics». La teoria es troba sempre implicada i imbricada amb altres components fets més concrets i particulars que li serveixen per a posar en marxa les seues reflexions.