Aquesta ètica nova passa, doncs, per les «coses», però també per una reivindicació igualment enèrgica del cos, contra la pretensió idealista que lamaga, el rebaixa o el mortifica. El cos i les coses són, així, els dos pols de lhumanisme materialista de Fuster, lhedonisme discret que demana per als homes i contra els quals hi ha tants dobstacles. Aquests obstacles ens remeten a una altra pretensió que deriva de les relacions de producció, de les diferents formes de poder o dopressió que lhome practica o de les quals és víctima. Davant daquest fet, general i permanent, lintel·lectual no pot restar neutral o indiferent, encara que sha de voler independent: «ha de prendre», diu, «partit, però no sha de deixar prendre pel Partit».
El punt de partida de lactitud propugnada per lhumanisme fusterià és moral: inclou el germen duna «revolució indefinida»: sempre serà possible, diu, més justícia, perquè la injustícia retorna sempre. En aquest sentit parla dun model dopressió que les il·lustra totes: lantisemitisme. Lodi tradicional al jueu és, precisament, un exemple, tenebrosament paradigmàtic, del menyspreu de lhome per lhome, perquè allò que els jueus personificaven en el context de lantisemitisme era la condició humana, lhome.
El temps i la política han posat en evidència les diferents formes en què es declina amb més o menys virulència el paradigma de lantisemitisme. Fuster se nha ocupat directament en diferents ocasions, però aquest tema aquest punt de mira es troba en la seua obra com un basso continuo, perquè mai no ha deixat de veure les relacions socials com un complicat teixit de «minories» oprimides: nacionals, religioses, i altres més, derivades del sexe, lestatus econòmic, la llengua, el color de la pell Daltra banda, cal tenir en compte que tots som, alhora, majoria i minoria, opressors i oprimits, discriminadors i discriminats En conseqüència, Fuster ens invita és una de les grans lliçons del seu humanisme a no instal·lar-nos en la inèrcia culpable de la «majoria» i a defensar les minories: totes, en bloc, perquè qui noprimeix una, les oprimeix totes. «Totes les llibertats», diu, «són solidàries.» Com ho són també les opressions.
Fuster mai no ha deixat de combatre en els seus escrits en tots aquests fronts de la llibertat. Nhi ha un, però, que, per la seua circumstància personal pertànyer a un poble diferenciat, políticament i culturalment oprimit, ha tingut una importància molt gran en la seua obra: el combat, lúcid i obstinat, per les llibertats dels Països Catalans. I no en nom dun «nacionalisme», sinó contra tots els nacionalismes
3.
Un breviari cívic
El «nacionalisme» de Fuster calen, dentrada, les cometes no es pot entendre sense situar-lo en el context de la concepció que lescriptor de Sueca tenia de lhumanisme. Convé recorder-ne alguns punts que poden servir, si més no, de referència a lhora de reflexionar sobre els textos «nacionalistes» fusterians. Ara bé, lhumanisme que Fuster predicà té ben poc a veure amb la teoria, i sobretot, amb la pràctica de la versió acadèmica, tòpica i, el que és pitjor, elitista, que sol donar-sen. Perquè enfront daquest humanisme tradicional, Fuster, de la mà dalguns humanistes més independents i originals, més de la seua corda, afirma la necessitat de posar lhome com a valor suprem. «Larrel de lhome», diu, «és lhome.» Val a dir que lhome és «fi de si mateix». Aquestes fórmules, però, cal pensar-les sense retòriques, és a dir, fins a les últimes conseqüències i per tots els costats. I com que, en general, no sha fet així, Fuster parla dun «humanisme pendent», dun humanisme que és, encara, una exigència ètica que cal acomplir. No hem dentendre, però, lhome com un individu aïllat i solitari. En la seua personalitat hi ha components socials i culturals, particularment els que troba en la comunitat a la qual pertany. Aquests components la tradició històrica, un estil de viure, una llengua, una cultura, etc. defineixen un «poble» i, en conseqüència, originen, perquè en són «origen» juntament amb altres aspectes estrictament individuals, la personalitat, lésser de lhome. Doncs bé, per a Fuster, es tracta darribar a ser en plenitud el que un és virtualment, «originalment». Aquest objectiu, formulat per la cèlebre consigna clàssica «sigues qui ets!», no val solament per a cada home, sinó per a cada col·lectivitat històrica. Ben mirat, si tenim en compte el que he dit més amunt, quan aquesta es frustra o resta incompleta, lhome que pertany a ella tampoc no podrà ser i viure en les condicions adequades. No ens ha destranyar, doncs, que Fuster reflexione alhora o paral·lelament sobre el grau dacompliment dels homes i dels pobles. Es tracta de dues exigències supremes que, de més a més, són complementàries. «Està arribant», escriu, «el moment en què cada home, cada grup social, cada poble es plantegi i plantegi als altres el problema de la seva plenitud». I tot seguit radicalitza la qüestió: «desalienar-se continuo amb el vocabulari en voga és la plausible consigna: desprendres de traves i pressions que impedeixen a un de ser un mateix, home o poble». En aquestes dues frases es troba, crec, formulada in nuce la posició de Fuster, tant pel que fa als homes com és el punt que ara ens interessa als «pobles». En tots dos casos hi ha pel mig una «alienació» que no és més que una altra manera de parlar d«inhumanitat». Del que es tracta, però, és dabolir-la, de desprendres de les «traves i opressions» que ella estableix en les relacions humanes impedint a cada u de ser «un mateix».
Per a Fuster encara hi ha molts «pobles», en el cas dEuropa moltes «nacions» ja que la «nació», segons ell, és una formació històrica específicament europea, que es troben en una situació de submissió a altres de més poderosos. En aquest sentit fa un repàs de la situació a Europa entre el segle XV i Napoleó. Per una banda, diu, hi ha pobles «excel·lits», és a dir, «complets» o «en via dacomplir-se en el seu destí normal de poble»; per laltra, hi ha pobles «frustrats» I, en conseqüència, «incomplets, inacomplerts». I posa França com a exemple de poble excel·lit i els Països Occitans com a exemple de poble frustrat. En cap, però, daquestes dues modalitats no es trobava el poble de Fuster. Que els Països Catalans la seua nació no constituïen un poble excel·lit era obvi, ja que es trobaven dins una òrbita estranya; que no eren un poble frustrat també era evident, ja que «tampoc no vam ser una comunitat destruïda o apagada».
Quan el «nacionalisme» pren volada al segle XIX, tot i que estàvem en millors condicions que altres pobles més apagats que nosaltres no vam saber o no vam poder, com alguns dells, plantejar enèrgicament el problema de la nostra «plenitud». Queda, doncs, pendent, ara per ara, la possibilitat de ser amb altres pobles més un poble excel·lit Fuster constatava aquest fet mai no va deixar dinsistir-hi amb lucidesa, dolorosament. Lhumanista com a tal, que reivindicava la plenitud de tots els pobles, havia de reivindicar necessàriament i duna manera més aguda la del seu propi país perquè shi trobava arrelat. Lhumanista esdevenia així les dues coses estan dialècticament implicades «nacionalista». Amb el benentès, però, que el primer component és essencial, mentre que el segon és derivat i accidental, imposat per les circumstàncies. Per això declararà: