El llibre està estructurat en tres parts. La primera «Nacions i nacionalisme» està subdividida en tres seccions: a) problemes generals a propòsit de les nacions i dels nacionalismes; b) les posicions fusterianes contra el nacionalisme espanyol; i c) lexamen concret amb estímuls cívics de la nostra problemàtica nacionalista i autonòmica.
La segona part està centrada en la reflexió fusteriana sobre els Països Catalans, una reflexió que va des de lintent de pensar i construir un marc nacional català contra els particularismes històrics, fins a examinar els problemes que genera entre nosaltres la presència duna altra cultura com la castellana que sinterfereix en la identitat nacional catalana.
La tercera part està dedicada a la temàtica valenciana i als problemes més específicament valencians. Un bloc de papers «destinat (sobretot) a valencians», per dir-ho aprofitant el títol dun dels seus llibres.
Aquests apartats, però, són ben mirat talls, ja que Fuster parla, per exemple, moltes vegades dels Països Catalans a propòsit de problemes valencians, o se centra en aquests sense oblidar mai la premissa major dels Països Catalans. Fins i tot a la primera part, que, repetesc, tracta de les nacions i dels nacionalismes en general, sempre hi trobem més o menys implícitament el problema nacional dels catalans.
Finalment, no vull acabar aquesta introducció sense donar les gràcies a Joaquim Molas, no sols per haver-me suggerit el títol daquest volum, sinó perquè mha orientat amb indicacions molt útils a lhora de pensar-ne lestructura.
4.
Un convent valencià del segle
Un tema que va temptar sempre Joan Fuster va ser la peripècia històrica del català i, més concretament, la seua progressiva substitució pel castellà, tant en lescriptura com en lús oral. El seu interès no era el dun pur estudiós, personalment indiferent a la qüestió, sinó el dun intel·lectual compromès amb una llengua, que era la seua. Per a ell no era un problema estrictament erudit, sinó viu, urgent, que calia resoldre de cara al present i al futur. És precisament aquesta voluntat la que el va moure a investigar què havia passat al País Valencià per arribar a una situació de submissió i depauperació nacionals tan ràpida.
La llengua era un factor clau per investigar. Especialment, calia explicar com el procés de castellanització es va manifestar duna manera tan brusca en el pla literari, si més no durant les primeres dècades del segle XVI. Aquest fet tan insòlit portà Fuster a interessar-se cada vegada més per la història social del català, en làmbit valencià sobretot. Durant lúltima etapa de la seua vida es dedicà intensament a treballar en aquesta obra. No la va poder dur a terme i només arribà a publicar, sobre la marxa, alguns estudis que revelen la riquesa i lamplitud de la seua informació, així com linterès de les explicacions i hipòtesis amb què la pensava. El llibre que acaba daparèixer és una mostra més, magnífica, del treball que tenia entre mans. És una edició de Les Constitucions del convent de Sant Josep de València, que conté un llarg i apassionant estudi preliminar.
Aquest manuscrit de la regla i les constitucions del convent de les monges de Sant Josep té un gran interès, perquè és lúnic que sha conservat de les diferents versions al català que circulaven pels convents valencians. A més, no apareixia ressenyat en les grans i petites bibliografies de què disposem. Latzar el va fer arribar a la biblioteca particular de Joan Fuster. Ben mirat, nera el destinatari més idoni. El manuscrit tenia el valor, dentrada, de ser un document del valencià que es parlava a mitjan segle XVI. La seua existència planteja a Fuster un munt dinterrogants, que estudia i tracta de resoldre amb la seua perspicàcia habitual. Nhi ha un, sobretot, que el capfica: ¿com van arribar a familiaritzar-se els catalanoparlants, si més no a nivell de comprensió, amb el castellà?
Lestudi de Fuster no és sols una indagació intel·ligent sobre aquesta aventura hi discorre com un detectiu excepcional, sinó un examen meticulós i escrupolós dels aspectes lingüístics del text, incloent-hi els mínims detalls de la «vagabunda ortografia del manuscrit», així com del seu contingut.
Pel que fa al manuscrit, és una delícia llegir-lo, tant per la cadència duna prosa ja llunyana com per les notícies que dóna de la vida dun convent. Els nostres narradors inclinats a la «història ficció» hi podran trobar, crec, una bona matèria primera per fabricar-ne novel·les.
5.
El llibre duna generació
El punt de partida de Nosaltres, els valencians i de molts papers que ha escrit Fuster sobre la temàtica valenciana, es troba en el reconeixement, com un fet, de «la nostra feblesa» com a poble, en la convicció que «som un poble anòmal», que hi ha «una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva». El racionalista Fuster, però, està convençut que:
les anomalies dun poble mai no són fortuïtes, sinó que tenen llur origen en zones més internes i en mòbils més incisius de lésser col·lectiu, en els quals, altrament, atzars, generacions i oligarquies també tenen llur part.
El treball de Fuster respon a aquest plantejament: la seua enquesta es remunta als «orígens» de la nostra realitat col·lectiva, la genealogia de la qual ha tractat de resseguir i aplicar en el seu llibre.
Aquesta manera dencarar-se amb la història dels valencians era una novetat en el camp de la nostra historiografia. La romàntica no va passar duna visió retòrica i superficial del nostre passat. «Convindria analitzar», ha escrit Fuster, «per què va ser tan breu i pansida la història dels nostres romàntics, llevat de don Vicent Boix». La posterior es va perdre en recerques particulars de dades. Una tasca, diu Fuster, «llarga i evasiva, magnífica quant a resultats darxiu», però desproveïda de nervi, mancada dhipòtesis destinades a raonar el nostre passat com a poble diferenciat. Els mancava, a tots aquests historiadors, el parti pris, la «decisió de futur»: mirar el passat amb la intenció dexplicar el present, la nostra frustració col·lectiva. I fer-ho amb una voluntat de superar-la. Patien, en definitiva, duna «deplorable, indecorosa miopia nacional».
I com que no sentien la necessitat duna història «militant», els atreia més un passat llunyà mite o document que no la història més recent de la seua societat. La van defugir eren coherents, sense adonar-sen, amb ells mateixos, i es van refugiar en un passat que consideraven mort i, per tant, no perillós, o no inquietant: «tant com els encantava tot el que fos medieval els horroritzava tot el que era contemporani».
En aquestes condicions, amb aquesta perspectiva, no era possible la consciència, levidència, de cap «problemàtica». Ni necessitaven, naturalment, cap hipòtesi per a explicar-la. De fet, no buscaven res perquè no en sentien la necessitat. Cap pregunta decisiva no mobilitzava aquests historiadors, i tot era per ells un hobby derudits o de retòrics, insensibles, «miops», a les qüestions reals que planteja la nostra història. Els romàntics en falsificaren la lletra; els «positivistes», lesperit. O la invenció la fantasia, o linventari parcial.