Fuster té en compte la perspectiva concreta i històrica, no sols pel que fa als temes, sinó també ho hem vist a ell mateix, perquè és ell, tot ell, que se nocupa amb una consciència aguda de la seua singularitat, del seu lloc en lespai i en el temps. Convé afegir-hi que, a més daixò, Fuster es vol agent daquesta història amb els seus escrits. Per això lassaig lentén com «una opinió històricament circumscrita, que vol participar de la història i que hi té el seu lloc modest». Fuster no es limita a ser un escriptor que manipula fets i idees, duna manera més o menys desinteressada o esteticista. Vol ser també un intel·lectual, un «humanista» militant el paper del qual es justifica, només, per la voluntat d«agitar idees» que, com més «generals» siguen, millor acompliran la funció davant la seua societat.
Aquesta funció ens remet als aspectes moral i polític del «programa» escèptic de Fuster. En relació amb el punt de mira moral, diu en un altre punt de l«Apologia»: «Lescepticisme és lúnic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. Lúnic: no nhi ha daltre.» Pel que fa a laspecte polític, afirma que «els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen, de vegades les depuren. I res més. Daltra banda, no indueixen els seus conciutadans a lodi, a la resignació, ni a la indiferència».
Aquests dos punts i els que ja he recordat marquen la línia racionalista, crítica i de combat en què Fuster sha mogut com a intel·lectual compromès. En el fons, aquest esforç crític intenta examinar, per un costat o altre, la falsa consciència que ens fem de les coses i de nosaltres mateixos, denunciar les pretensions que sen deriven i, per tant, procurar que lhome cada un de nosaltres no es deixe guiar per la «fantasia», sinó per la «consciència», que és, sempre, «consciència de possibilitats limitades». Aquest punt és el motiu conductor de la línia general dargumentació que ha seguit Fuster a propòsit dun tema o altre, contra les il·lusions i les pretensions, el fanatisme i la badoqueria, lodi i la indiferència Ho ha fet, com ja ho he recordat, a propòsit de la creença en la «Veritat», però en el mateix sentit sha manifestat davant altres formes de pretensió que tenen els homes respecte dells mateixos o respecte dels altres homes.
En fer-ho així, Fuster ha dibuixat lesquema dun humanisme que no ha deixat de combatre altres humanismes en la mesura que shan incorporat al seu punt de mira una forma o altra de pretensió, dirracionalisme, dil·lusió. Fuster no ha exposat globalment la seua manera dentendre lhumanisme, sinó que ho ha fet duna manera circumstancial, en funció dels fets que han sol·licitat la seua atenció i de lextensió amb què els ha pogut examinar. Això obliga a extreure la seua idea de lhumanisme de molts i diversos exàmens assaigs, articles, aforismes, etc., cosa que ha de resultar, necessàriament, bastant arbitrària i poc fidel. El contingut i lestil es troben tan íntimament lligats en lobra de Fuster que els matisos, el llenguatge i les virtualitats dels seus escrits es perden fàcilment quan intentem resumir la seua obra. Per això, la millor manera dexposar una idea de Fuster és citar-la literalment.
Amb tot, i encara que només siga per donar-ne una versió aproximada, intentaré de repassar els apartats més essencials de la concepció que Fuster sha fet de lhome, dun humanisme que podríem qualificar dinsòlit assentat, com el de Montaigne, en virtuts modestes i raonables, i per tant «rares», com podríem parlar també dun humanisme pendent com el dels intel·lectuals de la Il·lustració, obert al progrés de la ciència i la tecnologia i als canvis materials i morals que comporta per a la vida i les necessitats de lhome.
En primer lloc, es tracta dun humanisme materialista, incompatible amb la pretensió antropocèntrica que veu en lhome un ésser radicalment diferent i superior als altres animals. «Una antropologia ben plantejada ha de començar pel goril·la.» Un materialisme biològic, doncs, que encara va més enllà, ja que en el fons, diu, la vida és «mineral pur». Però la visió antropocèntrica també és incompatible amb la concepció de labsurd, que continua conservant la pretensió antropocèntrica: com que lhome no és el centre del món, res no té sentit. Però Fuster hi objecta que:
fins ara cap filòsof, cap literat dels qui denuncien labsurditat del món, no sha pres la molèstia de provar que el món, la vida, tot, estaven en lobligació de «no» ser «absurds».
No obstant això, lhome no és una mera variant del goril·la, no és solament biologia, se singularitza per la consciència, per la història, pel seu domini creixent de la naturalesa. Contra els qui veuen la història, sobretot, com una aventura «espiritual», no vinculada essencialment a la matèria, a les coses, sinó als «grans homes i a les grans idees», Fuster recorda que lhome domina la naturalesa fabricant «coses» i, per això, la història de lhome és la història de les coses. Coses que satisfan necessitats i en creen de noves.
Per això està contra els humanistes que critiquen el «consum», o millor dit, el consum de la massa perquè «ells» no han deixat mai de consumir, que ha estat reduïda, durant segles, al consum mínim, i que ara ha començat a accedir no tant, però, com les minories privilegiades creuen a les coses, a més coses. Alguns moralistes solen afirmar que la tecnologia no afavoreix el progrés moral que oposen al progrés material. Fuster els objecta que aquesta concepció exclou, per principi, «qualsevol rectificació de lètica imperant». El que voldrien quan parlen de progrés moral és «una intensificació de la moral tradicional». Per a Fuster, en canvi, el món dels artefactes ha obert una nova perspectiva ètica. Cal demanar «garanties» en lús de la tècnica, però el cert és que de la ciència, de les seues possibilitats, depèn en gran part lhumanisme pendent de Fuster: començant per la satisfacció, encara avui, de les necessitats més elementals de molta gent. La resta, les altres alternatives, que parlen de «llibertat», de «dignitat», de «drets», no passa de ser pura retòrica grandiloqüent. «Millor», diu, «prescindir daquesta retòrica i atenir-nos a aquesta mediocre realitat que és la condició humana. Della hem de treure lhumanisme pendent, un humanisme baix de sostre, amb electrodomèstics, farmàcia». Trivial? Això, diu, no el preocupa. El que el preocupa és que, trivial i tot, hi haja tants obstacles per a arribar-hi.
Fuster, doncs, pensa el seu humanisme en funció de lhome corrent, que és, estadísticament, el paradigma humà, i no de lhomo universalis, el geni o lheroi. Ni tan sols projecta la possibilitat dun home nou en el futur, gràcies a la tècnica. Aquesta possibilitat li sembla una versió neocapitalista de lhomo universalis. En canvi, el que no fan els futuròlegs, ni els humanistes, és tractar de definir i concretar la moral del futur, que serà una moral «arrelada en les pressions objectives que el progrés anirà creant».
Aquesta ètica nova passa, doncs, per les «coses», però també per una reivindicació igualment enèrgica del cos, contra la pretensió idealista que lamaga, el rebaixa o el mortifica. El cos i les coses són, així, els dos pols de lhumanisme materialista de Fuster, lhedonisme discret que demana per als homes i contra els quals hi ha tants dobstacles. Aquests obstacles ens remeten a una altra pretensió que deriva de les relacions de producció, de les diferents formes de poder o dopressió que lhome practica o de les quals és víctima. Davant daquest fet, general i permanent, lintel·lectual no pot restar neutral o indiferent, encara que sha de voler independent: «ha de prendre», diu, «partit, però no sha de deixar prendre pel Partit».