Fuster shi oposa tot partint i sembla una paradoxa de la realitat mateixa que critica, però reduint-la a les seues justes proporcions, rectificant-la i, fins i tot, capgirant-la. Per a fer això, apel·la a un «postulat general» que es basa en el fet que «lhome és irrepetible», que «poc o molt, cadascú se sent distint dels altres». Aquesta consciència de ser únics sens apareix, afirma, «consubstancial amb lhome, gairebé com una condició dhumanitat, com la pura i estricta condició humana». Fuster, doncs, qüestiona lafany modern de singularitzar-se invocant, precisament, el fet que hi ha en cada home, «un residu irreductible, una part irrepetida i irrepetible», la més valuosa, la més noble, de cadascú.
És aquest reconeixement el que permet Fuster descapar a lobsessió de l«originalitat». «Si ja som originals», diu, «no haurem de preocupar-nos per ser-ho sinó per evidenciar-ho.» Des daquest punt de vista, ja no té sentit lobsessió actual, que apareix, més aviat, com una «histèria», justificada per les circumstàncies històriques del nostre temps, però condemnada a quedar-se en «una empresa estèril», teatral, exasperada.
Amb aquest plantejament, el punt important no és la preocupació per ser «originals», sinó lexigència d«evidenciar-ho». Això implica un doble esforç que remet, una altra vegada, a la saviesa dels grecs: conèixer-se i esdevenir allò que cadascun de nosaltres és. Dur a terme la nostra diferència és «el suprem principi ètic i el suprem principi estètic». Quan Fuster, doncs, es declarsa mesura de totes les coses no fa altra cosa que fer seu aquest programa i declarar-lo: confessar la relativitat, però també el valor, de la seua mesura.
Loriginalitat, la seua pròpia originalitat, és, doncs, una de les coordenades en relació amb les quals podem situar aquest aforisme de Fuster i, en general, lorientació intel·lectual de la personalitat fusteriana, que laforisme resumeix. Laltra fa referència no a lordre moral, com la primera, sinó a lordre del coneixement. Fuster, que es declara mesura de totes les coses, entén loperació de mesurar com una operació de judicar, i per tant, crítica, racional:
Lhome de mentalitat crítica opina que les possibilitats de coneixement de què és titular no poden anar més enllà del que la raó i els sentits li notifiquen. Raó i sentit són, combinats, un criteri: la resta és fantasia.
Per això, després dafirmar-se «mesura», afegirà, tot seguit, en un altre aforisme: «Propugno, però, la suspicàcia sistemàtica.» Des daquesta opció racionalista «raonable» o escèptica «moderada» sha encarat permanentment contra les diferents espècies dirracionalisme o de romanticisme, perquè, diu inequívocament, «contra la raó no es pot estar». És la seua exigència permanent.
Fuster se situa, així, en la tradició dels intel·lectuals que, amb Montaigne, es pregunten que sais-je? a lhora de parlar de les coses, de judicar-les, sense tenir la pretensió de la veritat. Daquest escepticisme, que cal practicar i no simplement professar, Fuster ha dit que li agradaria escriuren una mena d«apologia». En larticle corresponent del Diccionari per a ociosos, nanticipa alguns punts. Els aniré recordant al llarg daquesta nota perquè defineixen les diferents facetes de lorientació escèptica de Fuster. La primera fa referència a laspecte intel·lectual:
Els escèptics són sempre i per definició persones raonables i enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó i per això solen tenir raó. O dit duna altra manera: dubten i encerten.
A ell, el que li importa ho ha dit, per exemple, contra Unamuno, que afirmava: «Más vale desbarrar con ingenio que acertar con ramplonería» és encertar, per trivial que puga resultar això. No encertar o, millor dit, no proposar-sho, és voler el fracàs en lordre del coneixement, com voler inventar-se una «originalitat» ho és en lordre moral.
Aquestes són, crec, les dues coordenades que poden ajudar a definir la posició intel·lectual de Fuster. Cal considerar, encara, com i sobre què ha pensat i escrit. Recordaré ara un altre punt de l«Apologia» que fa referència a laspecte literari: «Lescepticisme és incompatible amb la poesia lírica, amb loratòria sagrada o profana i amb la metafísica». Fuster, doncs, posat a escriure, tria la forma literària que li convenia, lassaig, perquè era la que responia millor al seu programa escèptic, racionalista de mesurar les coses, de preguntar-se a propòsit de tot humà o diví que sais-je?
«Per a mi», diu, «escriure constitueix una operació dautoexamen: de revisar-me les idees, els entusiasmes, els recels, els interessos, les accions, les malícies.» En aquestes condicions, lassaig no pot ser altra cosa que una «temptativa» o una «provatura», una forma de posar-se a prova, perpètuament, reiteradament. Per això, tal com Fuster lentén, lassaig serà provisional i parcial, «amb el menor èmfasi definitori ni assertiu».
En lobra de Fuster, aquesta temptativa perpètua es presenta amb diferents formes literàries: larticle de diari i el llibre dassaigs, lapunt més o menys desenvolupat del seu diari i laforisme, lestudi dhistòria literària o lescrit «cívic» sobre els problemes, pendents, del País Valencià i en general dels Països Catalans Totes aquestes variants no sols responen al mateix propòsit «opinar» sobre una cosa o altra, sinó que tenen la mateixa estructura interrogant duna enquesta obstinada i precisa. Hi trobem, a més, les característiques bàsiques del seu estil irònic i enginyós, mogut i amè, cautelós i atrevit I, sobretot, la claredat, el propòsit datenir-se al criteri cartesià de les idees «clares i distintes»: «Si hi ha alguna cosa que em repugne més, és semblar sibil·lític o confús.»
Tot això pel que fa a la forma literària i a lestil. Els temes tenen en lobra de Fuster una amplitud pràcticament il·limitada, ja que, per una banda, es tracta duna producció molt vasta només per als diaris, ha escrit innombrables articles i, per laltra, és una producció temàticament molt variada que passa per lart i la religió, la política i la moral, la ciència i la sociologia, la literatura i la tècnica, la vida quotidiana i la filosofia Tots els temes interessen a Fuster, que shi assaja duna manera tan intel·ligent i amena que no pot deixar de fascinar els seus lectors. Ara bé, els seus escrits no tracten temes abstractes: si més no, no els tracten duna manera «abstracta». El punt cinquè de la seua «Apologia» ens pot servir per a definir la perspectiva amb què els encara: «Lescèptic i només lescèptic és sensible al temps i a la història, a lirrepetible, al concret. Se situa, doncs, als antípodes de qualsevol tendència a labstracció». Quan Fuster «sexamina» amb una ploma a la mà, ho fa sempre a propòsit dun tema qualsevol que, sovint, és una «anècdota» del món, de la història i, sobretot, del seu temps. Hi veu sempre un germen de reflexió, una oportunitat per a mesurar-se, per a «sotmetre lanècdota a examen. Que sempre serà examen de consciència a partir de lanècdota». Aquesta necessitat de parlar de «coses» i no de «fantasies o entelèquies», aquesta vinculació del pensament a la realitat concreta i a la història, és un tret típic dels escrits fusterians. Ara: per trivial que siga el fet de què socupen, sempre hi ha en joc una idea una opinió o un interrogant dinterès general que proposa a la reflexió del lector perquè la reprenga pel seu compte.