Lescepticisme de Fuster, però, no té res a veure amb el refús o la indiferència davant els valors. Senzillament vol dir que hi ha uns límits; que cal examinar les coses molt acuradament, perquè són molt complexes, que no es pot tenir la pretensió darribar a la veritat. És una interrogació i un intent, sempre renovats, de raonar una possible resposta. Una operació complicada, perquè cal «pesar-hi» moltes coses, mantenir-se molt a prop de les evidències petites i més a labast, com a pedra de toc. Aquesta orientació intel·lectual de Fuster loposa a qualsevol forma dirracionalisme per captar la realitat.
Laltre eix que defineix el mètode de Fuster no és de tipus epistemològic, sinó ètic i biològic: el reconeixement de loriginalitat, la «singularitat imperiosa de cada home», el fet que «som irrepetibles». Així, si, duna banda, el seu racionalisme implica la decisió de dubtar i examinar, tenint en compte les evidències disponibles, de laltra, lafirmació de les originalitats implica també un antidogmatisme respecte de la imatge que ens fem de lhome: un reconeixement de la seua realitat diferenciada, que sha de descobrir i respectar. La idea de la veritat eterna i la idea abstracta de lhome van sempre plegades al capdavall.
Escriure, per a Fuster, és una derivació del que acabe de dir: un examen de les coses, però fet des de la seua pròpia originalitat i en diàleg amb les altres originalitats. Fuster havia descriure assaigs, perquè és una forma que respon a aquesta doble exigència. He tractat de fer veure que la diversitat formal dels seus escrits es redueix a la forma assaig, entès com un examen i com una temptativa des de la seua situació personal. També lhumanisme de Fuster és la resultant dels pressupòsits anteriors. He intentat sistematitzar les seues posicions generals davant la vida i els homes. El lloc de lhome en el món i en la història, i la proposta ètica, social i política dun «humanisme pendent», relativista, materialista i obert a les diferències personals i nacionals.
En la segona part daquesta tesi, dedicada a les seues posicions «nacionalistes», he tractat de fer veure que el seu humanisme és compatible amb el «nacionalisme», que en Fuster només vol dir lexigència de viure com un home lliure entre homes lliures, de ser lliurement allò que som personalment i nacionalment. El realisme de Fuster el porta a no pensar-se duna manera idealista, com un ciutadà del món. La realitat és local i hom és ciutadà dalgun lloc concret. De fet, Fuster critica les ideologies universalistes, cosmopolites i internacionalistes en la mesura que dissimulen una actitud nacionalista, negadora de les diferències de col·lectivitats sotmeses per ser més febles.
La consciència daquesta situació ha portat Fuster, en virtut del principi que cal remoure els obstacles que soposen a la llibertat, a examinar la història de la seua nació. Ho ha fet duna manera racionalista, com un assagista, però també duna forma militant. He resseguit el fil de la seua reflexió entorn de la problemàtica dels Països Catalans i, més particularment, del País Valencià, i he tractat sempre de subratllar que en aquesta anàlisi, i en les seues posicions, mai no ha deixat de seguir fidel als seus criteris intel·lectuals i morals. Història i política, racionalment enteses, shan traduït en una pedagogia nacional, com lobra estrictament assagística, que és en el fons també una pedagogia intel·lectual i moral.
Aquest plantejament general que acabe de fer molt sumàriament mha obligat a deixar de costat aspectes importants de lobra de Fuster, que mhaurien desviat de lesquema que he utilitzat, com ara els seus assaigs de crítica i dhistòria literària o els que ha escrit sobre art, tema del qual sha ocupat amb prou insistència. Crec, però, que havia de limitar-me al projecte bàsic que he intentat de dur a terme en aquest treball, perquè una perspectiva general del pensament de Fuster pot ser útil per a estudiar, monogràficament, aspectes particulars de la seua obra i pot ajudar també a corregir la visió contradictòria que se nha donat sovint.
2.
Joan Fuster, una singularitat
«Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses.» Aquesta adaptació irònica una declinació personal de la cèlebre frase de Protàgores és un dels aforismes, el segon, que Joan Fuster publicà el 1960 amb el títol de Judicis finals. Formulat com una boutade, sembla que siga, només, una «ocurrència» brillant, que podríem suprimir perquè no és especialment rellevant a lhora de plantejar el sentit general de lopus fusterià. Però crec, al contrari, que aquest aforisme constitueix una frase clau de la seua obra, perquè hi podem trobar lorientació cardinal de la personalitat de Fuster i també la manera, lestil, amb què lha expressada. Tant és així, que podria servir-li, crec, de tarja de presentació davant els seus lectors o depígraf general de la seua producció literària. El comentari daquest aforisme ens pot servir com a punt de partida per a acostar-nos a la figura daquest escriptor, lassagista més important com sha reconegut de la literatura catalana del segle XX
Per començar, caldria rebatre una possible manera dinterpretar malament la boutade de Fuster. El primer malentès a què podria donar lloc fóra veure-hi el propòsit de constituir-se en subjecte exclusiu i excloent a lhora de parlar de les coses, «de mesurar-les». I, en conseqüència, creure que tracta dautoafirmar-se per damunt, o al marge, de tot i de tots. Nhi ha prou, però, amb llegir lobra de Fuster, qualsevol text, per a veure que no és així: el que hi trobarem, en realitat, és la presència duna personalitat, irònica i lúcida, que fa un esforç permanent per parlar amb el major rigor i la major precisió de les coses. A més daixò, el mateix Fuster ha tractat temes i problemes que permeten situar com cal, duna manera adequada, laforisme que ens ocupa. En aquest sentit, un dels textos majors és el que va escriure quan, el 1952, arribava a la ratlla dels trenta anys i que va publicar, el 1956, amb el títol de Les originalitats.
Aquest assaig tracta temes relacionats amb lestètica i té com a punt de partida «lobsessió daixò que anomenem originalitat». Tots, diu, busquem afirmar i subratllar la nostra personalitat i, fins i tot, de similur-la. El que hi compta, sobretot, és ser diferents dels altres i que sens reconega aquesta diferència: «Totes les exhibicions semblen factibles i lícites en aquest designi». Aquest paroxisme de la singularitat empenta lartista i lescriptor a buscar un estil exclusiu que no sassemble al de ningú.
Davant daquest fet tan típic de la nostra època, Fuster el Fuster, no ho oblidem, que sha proclamat mesura de totes les coses reacciona críticament amb una sèrie de consideracions per tal dexplicar-lo històricament i, també, de qüestioner-lo amb algunes objeccions. Ara no puc resumir la seua argumentació, molt minuciosa i matisada. Em referiré, només, a la idea de la personalitat que hi proposa, ja que té un abast més general que lestrictament estètic. És una idea que es troba en lextrem oposat a la de lhome contemporani que, atrapat per lànsia de singularitzar-se, sesforça a convertir «la solitud en què se sent, el simple fet de la seua existència, en un valor, potser en lúnic valor».
Fuster shi oposa tot partint i sembla una paradoxa de la realitat mateixa que critica, però reduint-la a les seues justes proporcions, rectificant-la i, fins i tot, capgirant-la. Per a fer això, apel·la a un «postulat general» que es basa en el fet que «lhome és irrepetible», que «poc o molt, cadascú se sent distint dels altres». Aquesta consciència de ser únics sens apareix, afirma, «consubstancial amb lhome, gairebé com una condició dhumanitat, com la pura i estricta condició humana». Fuster, doncs, qüestiona lafany modern de singularitzar-se invocant, precisament, el fet que hi ha en cada home, «un residu irreductible, una part irrepetida i irrepetible», la més valuosa, la més noble, de cadascú.