Lúltim dels textos gira al voltant de la creació i del pensament de John Berger. En molts moments, lautor britànic fa esment del pensament de Walter Benjamin. Incorpora conceptes com el conegut de laura de lobra dart que Berger exemplifica i amplia en els seus escrits. Per això lhem titulat: «Sota laura de Walter Benjamin».
Més enllà daquesta referència puntual, lobra i lesperit de Benjamin és present al llarg daquestes pàgines. No sé si participen de la curiositat omnívora daquest pensador jueu alemany i de la seua conspícua mirada en tot cas, no em toca de dir-ho a mi, però crec que hi és present la manera dobservar la diversitat de manifestacions culturals i latenció que va dedicar a la paraula i a la imatge, per exemple.
«Un lleu tel dhumitat», com he titulat aquesta nota, és un homenatge a Raimon. Perquè com diu en aquesta cançó, voler copsar laire del temps l«aigua del temps que vius» és un desig impossible, i tan sols ens deixarà «un lleu tel dhumitat». En tractar de fer-ho, sens esmunyen els fets i les transformacions pròximes en el temps. El present sols és perceptible en les manifestacions més epidèrmiques; per detectar els corrents profunds necessitem distància, perspectiva. No obstant això, és ben engrescador el repte de saber què (ens) passa: poder analitzar i comprendre sempre serà parcialment, és clar!, el que succeeix al nostre voltant.
Constel·lacionspostmodernes
Narcisos i Dionisos
1.
Segons alguns analistes, les pautes culturals dels darrers anys situaren en un primer pla les transformacions en lesfera personal del subjecte, en la línia de proclamar el sorgiment dun nou i radical individualisme. Després dels anys seixanta i primers setanta, amb fervors socials com ara els moviments estudiantils, els grups de vida alternatius, les revoltes en quasi tots els àmbits de la vida de la psiquiatria a la religió, de les minories racials o sexuals a lemancipació dels països colonitzats va començar a percebres, a final de la dècada dels setanta, la presència duns nous valors. De conjugar els verbs en primera persona del plural, «nosaltres», es va passar a fer-se en primera del singular, «jo». El mite de Narcís de vegades batejat de Neonarcís, ço és, la figura mítica que semmiralla en ell mateix i mor després de contemplar-se en la superfície de les aigües, va servir per designar-ho.
Més que la pretensió de ser diferent o lliurar-se a lautoesguard complaent, el Narcís que descriuen estudiosos com Richard Sennett o Gilles Lipovetsky és un ésser que tendeix a mesurar el món com si fos un espill del jo les paraules són del primer. Una «segona revolució individualista» el terme és de Gilles Lipovetsky fa cap durant aquesta etapa instal·lant tota una promesa de felicitat i de benestar. Açò suposarà la irrupció dun individu atent a ell mateix, que ha substituït la consciència de classe social per lautoconsciència i sausculta ell mateix de forma permanent i obsedida. Un article de Toni Puig, «Feu lamor, dèiem», fa una mena de repàs dels valors generacionals que precediren larribada daquest Narcís:
Els setanta [ . . . ] varen ser uns anys de relació. Perquè laltre era important. Laltre era la possibilitat de relació i de revolució. Els anys setanta, amb lamor com a imperatiu, varen ser els anys de la comunicació.
Dels valors solidaris, de la comuna com a substitució de la família o de la parella circular, de la ciutat com una comunitat oberta, de la militància política o sindical, es va passar a una etapa datenció superlativa al jo. De resultes daquest canvi es va parlar dun subjecte que té més de «lhoritzó dun mateix», com deia Paul Éluard, que de l«horitzó de tots».
Un dels primer analistes a constatar el canvi fou el sociòleg Richard Sennett, a Narcisisme i cultura moderna [Narcissism and Modern Culture, 1977], un llibre que es va traduir al castellà tres anys després. Per a lautor americà la transformació fonamental, des del punt de vista psicològic, és producte, sobretot, duna insatisfacció de les experiències amb els altres. La patologia predominant que han datendre els psicòlegs no és ja com a començament de segle XX la histèria, o les fòbies; ara és el «desordre de caràcter», una certa incapacitat de sentir o de relacionar-se amb els altres, conseqüència dimaginar aqueix món exterior com un peculiar espill del jo. Per a lautor dEl declivi de lhome públic (1977), tenim un procés en tres fases. La primera és precisament: el món esdevé lespill narcisista del jo; la segona, el jo es converteix en un fenomen immanent i proteic i, en tercer lloc, en interactuar amb laltre, el jo posa a prova la convicció de la seua pròpia existència, que sovint el decep.
En lúltima part del llibre, Sennett fa una anàlisi dalgunes idees de La democràcia a Amèrica dAlexis de Tocqueville, on subratlla certs tocs datenció de laristòcrata francés sobre lindividualisme, com a perill que amenaça la democràcia:
Un amor apassionat i exagerat dun mateix, que porta lhome a no relacionar-se amb res fora de si mateix i a preferir-se a cap altra cosa. Lindividualisme és un sentiment reflexiu i calmat que disposa cada ciutadà a aïllar-se de la massa dels seus semblants i a retirar-se a part amb la seva família i els seus amics; de tal manera que, després dhaver-se creat així una petita societat per al seu ús, fàcilment abandona la gran societat a si mateixa. [Alexis de Tocqueville, trad. Jaume Ortolà]
Aquesta i altres idees de Tocqueville, així com les reflexions de Sennett, formen un dels punts de meditació de Gilles Lipovetsky al llibre publicat el 1983, on aplegà diversos articles publicats els anys anteriors, Lera del buit. Assaig sobre lindividualisme contemporani [Lère du vide]. En la visió del sociòleg francés es destaca com la mutació social ve acompanyada de lopulència de la societat de consum, que ha afavorit lindividualisme amb uns valors permissius i una oferta de gaudi. Aquest individualisme narcisista fa que el subjecte naufrague en un mar de confort, en un benestar material que escampa promeses de felicitat a dojo.
Antigament, a la societat hi havia la religió, que oferia consol a la gent. Avui, on trobem aquest consol? Al consum. Quan estem deprimits anem a la perruqueria, o al cinema, o ens comprem un DVD.
Si Max Weber parlava del «desencantament del món» com la conseqüència de labandonament de la religió, arran de la Il·lustració i els moviments revolucionaris, per a Lipovetsky la societat de consum ha substituït lespiritualitat i la religió. De posar-li un nom al fenomen, hauria de ser antitètic al de Weber, atés el magnetisme materialista que lacompanya. Si lindividu sense cap altre objectiu que la vida que té al davant, sense formar part de cap projecte transformador, viu abocat a una certa buidor, el consumisme en serà un pal·liatiu. Comprar esdevé lacció que opera en nosaltres provocant la sensació de posseir una vida millor. Poca consciència hi ha que loperació és, segons Freud, un acte de substitució, i no de sublimació i, com a tal, una acció que no satisfà lindividu. Lescenari consumista porta a una acumulació gradual dobjectes innecessaris, de la mateixa manera que en el terreny econòmic ha anat prenent força leconomia financera sobre la productiva. Lacumulació de béns, com a especulació, ha superat la satisfacció de les necessitats, de la mateixa manera que la deriva financera sha situat més enllà de la productivitat.