© Enric Balaguer, 2015
© Daquesta edició: Universitat de València, 2015
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Daniel Muñoz Mendoza, Constel·lacions (2015)
Amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Raimon, «Mentre sacosta la nit»
No podràs agafar
ni amb les mans ni a grapats
laigua del temps que vius:
als dits et quedarà
un lleu tel dhumitat.
Raimon, «Un lleu tel dhumitat»
Índex
Nota preliminar. «Un lleu tel dhumitat»
CONSTEL·LACIONS POSTMODERNES
Narcisos i Dionisos
El cinema dIsabel Coixet: «Desxifrar el dens maó de la vida quotidiana»
Exploracions existencials de lera postmoderna: El soroll de la resta de Francesc Bodí
Una nova imatge de la terra: la utopia verda (algunes icones)
Michel Houellebecq: linfern del sexe
Sense pudor
Homo sentiens
El sexe i el desig en temps de la sida. Visita al barroc de la mà dEl mut de la Campana de Josep Lozano
«El Gran Germà et vigila»
El poeta lector (sobre Joan Margarit)
John Berger: la mirada nòmada. Sota laura de Walter Benjamin
REFERÈNCIES
Nota preliminar«Un lleu tel dhumitat»
El títol daquest llibre, Constel·lacions postmodernes, vol tot invocant la poesia astrològica fer referència a diversos temes amb una relació pareguda als estels de les constellacions. Nhi ha de majors i de menors, de distants i de més propers, de lluminosos i dopacs, però tots serven una certa proximitat. Les figures, els mapes, les aproximacions . . . que podem esbossar són diversos i més o menys creatius depenent de la nostra imaginació o del nostre punt de partida. El sintagma pretén evocar també la diversitat, la fragmentació, el nomadisme, la transparència . . . aspectes de la nostra quotidianitat més postmoderna.
El lector trobarà ací onze assaigs sobre temes diversos relacionats amb el món literari, cinematogràfic o cultural en termes generals de les darreres dècades i dels nostres dies. Es tracta dassaigs independents que poden llegir-se, per tant, de manera autònoma, però tots tenen un fons que remet al perfil dun dels arquetips presents en la nostra societat en les darreres dècades. En parlem al primer apartat: «Narcisos i Dionisos». El fenomen el definien un sociòleg com Richard Sennett a Narcisisme i cultura moderna, el 1980, i també el filòsof Gilles Lipovetsky a Leradel buit, el 1983. Aquest individu narcisista, autocentrat, que oscil·la entre lautosatisfacció i el neguit dóna pas a una segona etapa de lindividualisme contemporani. Les manifestacions de la seua conducta deriven cap a la inestabilitat psicològica i afectiva, envers lhedonisme i lexhibicionisme; la manca de militància política i de creences religioses ha estat substituïda pel consum.
Aquesta realitat és la que plana en el subsòl daquestes pàgines. Al voltant daquesta realitat hem volgut comentar lobra cinematogràfica dIsabel Coixet, exponent daspectes com la inestabilitat emocional de les parelles, la invisibilitat de la mort o els efectes de la tortura. Lanàlisi de la novel·la El soroll de la resta de Francesc Bodí permet a abordar un dels grans anhels postmoderns com és el desig de la Second Life. Un desig que no és aliè al món publicitari limaginari del nostre temps, que fa servir la mentida de manera sistemàtica, tot seguint consignes que reforcen idees com ara: «Tot és possible», «Tot és permés», «Ens ho mereixem».
Amb el text següent, «La utopia verda», viatgem a lescletxa utòpica dels nostres dies que fluctua entre la necessitat i el somni, la idealització de la terra i la prevenció davant de la por (apocalíptica) a un futur de catàstrofes.
Un dels territoris que trepitja el tàndem Narcís-Dionís és el sexe, amb tota la seua gamma de varietats, i amb pocs límits. Això és el que trobem a les novel·les de Michel Houellebecq, a qui dediquem un dels capítols. Molt relacionat amb la temàtica central de lobra del novel·lista francès és el que abordem a «Sense pudor», dedicat a lanàlisi del declivi o absència duna de les regles socials de la cultura: el pudor. Hi aprofundim fixant-nos en cançons de grups musicals i dalguns cantautors actuals.
El dos capítols següents, «Homo sentiens» i «El sexe i el desig en temps de la sida», se centren en lestudi de la dimensió emotiva, ben activa en manifestacions de tot tipus en aquest regnat individualista. El camp emocional ha contaminat cadascun dels espais de la vida social. La mitologia barroca, per una altra banda, que també participa del conglomerat emotiu, forma part de la coreografia dels nostres dies i això ens porta a analitzar una novel·la històrica de Josep Lozano, El mut de Campana, que és una peça significativa de linterés que bona part del present té per enllaçar-se (o emmirallar-se) en el barroc.
Esment a banda mereix «El Gran Germà et vigila», una petita aproximació al programa de televisió deutor, paradoxalment, de la novel·la de George Orwell, 1984. Sempre mha cridat latenció que orwelliana com és, en molts aspectes, la societat dels nostres dies, no sé si algú hagués pogut profetitzar la materialització daquest «ull vigilant» en un grup de gent de manera voluntària. Sobretot això: de manera voluntària. Sense la instal·lació de larquetip que destil·la exhibicionisme i narcisisme, hauria estat possible?
La creativitat dels nostres temps, en tots els camps, del cinema a la música i de la literatura a la televisió, ha intensificat la tirada autoreferencial. Tot sovint, cada art parla dell mateix. El penúltim text se centra en la poesia que comenta una altra poesia i que en fa, talment lindividu narcisista, el seu tema. La fèrtil poesia de Joan Margarit és una mostra subtil de les possibilitats daquesta mirada autoreferencial.