Si el tret més característic del subjecte perfilat per Lipovetsky és el seu narcisisme, cal destacar que més que rabejar-se en un estat dautocomplaença, el que cerca lindividu és desplegar la seua personalitat, buscar-se, tractar de realitzar-se. Certament es tracta dun individu descregut dels grans sistemes didees en els quals «la raó» o «la veritat» perden el caràcter de valor absolut.
Sigmund Freud va definir el terme «narcisime», a La interpretació dels somnis, com «legoisme il·limitat dels nens» per designar «un estadi del desenvolupament de la líbido que aquesta travessa en el camí que va de lautoerotisme a lobjecte damor», i insistí en el fet que es tracta duna etapa en què les fixacions poden arrelar fàcilment i les neurosis i la paranoia es poden consolidar.
El pintor Salvador Dalí és lautor del quadre La metamorfosi de Narcís (1937). El quadre presenta una imatge enigmàtica, plena dinterrogants que celebra lautosatisfacció. Dalí va ensenyar el quadre a Sigmund Freud en lúnica trobada que varen tenir, a Londres, el 1938. En aquest encontre, segons diu el pintor, el mestre de la psicoanàlisi va dir que en les obres dels «Grans Mestres, un té tendència a buscar linsconscient, mentre que quan es mira un quadre surrealista, un sent la necessitat immediata de buscar el conscient».
2.
Així, la persona en aquesta segona gran revolució individualista ha posat el punt de mira en una sèrie datencions interiors. El subjecte sha dexplorar, sha de buscar i, en definitiva, ha destar atent a ell mateix. Però aquest individu, precisament per tot això, es veu obligat a fer un continuat capbussament psicològic un perllongat striptease interior. Una operació que comporta sovint una debilitat dacció, de pensament i de voluntat.
La predisposició a estar pendent dun mateix ofereix obsessions a dojo, perquè sovint es revela com un ego que mai no sassacia. El joisme, en suma, va de la mà del neguit. En aquest subjecte que descriu Lipovetsky qüestió de connexions neuronals sha produït la substitució de lhomo politicus per lhomo psicologicus i ara dirigeix la seua mirada cap endins i shi observa en una mena destranyament perpetu. Lexemple daquesta realitat lofereix el cinema de Woody Allen també Lipovetsky el troba il·lustratiu. La xerrameca interior que acompanya els personatges, en moltes pel·lícules del director americà, escenifica el desconcert personal, lestat dinsatisfacció permanent, les mutacions dànim, els dubtes . . . La revelació del món interior té algun punt dinsuportable . . . Woody Allen plasma el deix neuròtic de voler i doldre, de ponderar les coses des duna visió introspectiva, ço és interminablement dubitativa, quan sotmet a anàlisi la seua conducta.
En haver de triar contínuament, a parer dAnthony Giddens a Runaway World (1999), lindividu actual incrementa el neguit. I de retruc, aquest estat desencadena un conjunt daddiccions i compulsions. «Laddicció entra en joc quan lelecció, que hauria destar impulsada per lautonomia, es veu trastocada per lansietat» escriu el sociòleg. És el paper plenament actiu de lindividu en el seu món interior, el fet que haja de prendre decisions contínuament el que desencadena unes necessitats dajuda psicològica, teràpia, coachings o afins.
Tot observant lestat desolador on porta aquesta realitat, Ken Wilber veia en el famós quadre El crit de Munch la imatge representativa avant la lettre, que sen diu! del subjecte postmodern. Es tracta de la visió sense perspectiva en paraules de lautor nord-americà «dun subjecte mirant-se a si mateix mentre tracta de mirar el món».
En el fons, el quadre de Munch és lexpressió de la por de lindividu que es veu desterrat a un món essencialment aliè, desproveït de «consols místics» i de «pretensions racionals» els termes són de Wilber. El personatge del pintor noruec és un home horroritzat, no sabem ben bé de què o per què. I com damunt es tapa les orelles, afegeix un element sonor a lescena una mena de música sorda.
Lindividu de què parla Lipovetsky, a despit de tot, expressa allò que sent i allò que pensa. En termes de lautor, té la «vocació de discjòquei». La imatge pot semblar frívola, però és encertada. Si lèpoca moderna estava marcada per la producció i la revolució, la postmoderna està obsedida per la informació i lexpressió. «Tots som discjòqueis, presentadors, animadors . . . ». Poc importa que lexpressió siga buida o gratuïta, que un tinga coses a dir, missatges a comunicar o no. Al capdavall, del que es tracta és de la supremacia de lacte de comunicació sobre la naturalesa dallò comunicat, amb despreocupació pels continguts i donant pas, sovint, a una comunicació sense objectiu ni públic, o on lemissor esdevé també el principal receptor. En tot cas, el subjecte diu, talment el xiquet en una arrancada narcisista: «mira què faig». O bé balbuceja, parla per no dir res. Ho fa pel simple plaer descoltar-se.
Una mirada a alguns dels camps actuals, des de la literatura al periodisme, ens ho confirma plenament. Si observem el periodisme digital de lactualitat, on cada lector pot deixar el seu comentari en els articles, sembla que hem arribat a un estadi on tot individu és, en potència, un autor, i en molts moments al llarg del dia en exercici. La comunicació en xarxa ha desestructurat els nivells de relació entre productors i consumidors, i ara cada persona pot opinar, informar, teoritzar com si fos un expert. I a més a més sense contrastar informació, sense argumentar, sense saber les bases del seu coneixement i del seu accés a la indagació. El fenomen dels blocs, Twitter, Facebook contribueix així mateix en gran manera a convertir tothom en creador, autor discjòquei, com deia el pensador francés ara fa trenta anys.
3.
El 1979 lescriptor Jean-François Lyotard, va publicar La condició postmoderna on constatava lerosió o la crisi del que anomenava metarelats. Amb aquest nom designava el conjunt de relats emancipadors lligats a la idea de progrés i de futur. La idea de progrés, que articula la voluntat de futur, dun determinat futur, havia estat el vèrtex de la modernitat. Si hom no tenia forces per a mirar el futur, o dubtava del progrés, què podia fer? Viure exasperadament el present, fer-ne un reialme absolut.
Narcís és un amant del plaer, és individualista, és indiferent a les normes tradicionals de vida i practica una mena de culte al present, segons Lipovetsky perquè:
Quan el futur es presenta amenaçador i incert, resta la retirada al present, la qual no deixem de protegir, arreglar i reciclar en una joventut infinita.
El culte al present no admet treballar per a un termini llarg de temps. Lindividu voldria la seua realització dimmediat. Pensar en el futur, planificar-lo, és un exercici que es deixa de banda, perquè ja no lentusiasma cap iniciativa en aquest ordre. En moltes obres de la dècada dels vuitanta, tant literàries com cinematogràfiques, el futur es desdibuixa, talment apareix en pel·lícules com Blade Runner (1982), la mítica cinta de Ridley Scott que va suscitar rius de comentaris, com quelcom tenebrós. La visió nebulosa del futur no deixa de ser un paral·lel de la del passat, perquè com deia Walter Benjamin, «mai no comprendrem el passat sense voler el futur».