El seu grup el formaven alguns reputats pintors decoratius de la ciutat, com la saga dels Porto. El pare, Domingo del Porto, havia estat representant de lofici dels freners a la fi del segle XIV, i cobrava cinc sous diaris, a més de ser ajudat per un mosso, Joan Gascó, al que donaven 2 sous i mig. Per la seua part els fills Vicent i Jaume, que després treballaran amb freqüència per als oficials reials pintant escuts, en aquest moment van percebre 4 sous i mig el major i 3 sous i mig el segon.41 La resta de lequip, més duna vintena de persones, la majoria amb una participació intermitent, responen a noms que ens resulten fins ara bastant desconeguts, i dels que les dades amb què comptem ens parlen de pintors «de cofres» o descuts, com Pere Guillem, Pere Aravot, Guillem Arnau o Pere Morlans. Tanmateix està ben clar que no tots eren iguals ni la seua cotització era idèntica, quan en un dia qualsevol podem trobar fins a vuit jornals distints, el que indica les enormes diferències que hi havia al si dun col·lectiu, els dels pintors decoratius, aparentment homogeni.42
Laltre equip de pintors es va afegir més tard a lobra, davant la manca de temps, amb Joan Moreno al capdavant. Van ser contractats des de l11 de febrer de 1413, i per falta despai van ser ubicats fora de la drassana, «en lo porche davant lort», per la qual cosa ben aviat serien coneguts com «los de lort». Moreno es va fer càrrec de lentremès de «la Roda de les Edats», anomenat també «lentramés den Moreno», en unes condicions semblants a les de Çaera per a la resta, es a dir, controlant la compra de materials i la confecció sencera de les «roques». Tanmateix, al contrari que Çaera, aquest pintor sí que va treballar a jornal, sent el seu el més alt dels que shavien donat fins aleshores: de 6 sous. Sorprenentment, però, no tenim notícies dobres amb «component figuratiu» executades per Moreno més enllà de la seua participació en la decoració de lenteixinat de la Casa de la Ciutat al que pertanyen quatre rostres de reis que es conserven al Museu Nacional dArt de Catalunya i que és més probable que pintaren el seus socis en aquesta ocasió, Gonçal Peris Sarrià i Jaume Mateu.43
El dit Jaume Mateu, en canvi, apareix ara formant part del grup de Moreno i cobrant un sou menys diari, encara que és veritat que va rebre encàrrecs concrets a estall bastant ben pagats, com daurar dor fi la cadira del rei per 275 sous o el citat peritatge de lobra de Çaera. Hem de tenir en compte, en tot cas, que Mateu, nebot i deixeble de Pere Nicolau, es trobava en aquests moments a linici de la seua carrera independent el seu oncle havia mort en 1407,44 i que pel que sembla en aquest moment Joan Moreno era ja un reputat contractista dobres, potser més valorat per la seua capacitat organitzativa que pel seu art, i que era capaç de proporcionar pigments, bolermini, fusta o eines, però tampoc no tenia problemes de pintar a sa casa la figura de «La Mort» que tancava el seu entremès, o els bordons del pal·lis reials.45
En el seu equip figurava el seu germà menor Miquelet, un aprenent, Galceran qui apareix sovint com a «lo fadrí den Moreno», però també un nombre de pintors més reputats, que podien en un moment donat enfrontar-se a pintures figuratives, com el mateix Mateu, Gabriel Martí o també per exemple Joan Esteve, pintor sense obra reconeguda però de qui sabem que, malgrat que la seua activitat es va centrar en la decoració descuts, draps mortuoris, cadires de cor o la mateixa tenda dAlfons el Magnànim, també va contractar almenys tres retaules, i ací el tenim cobrant cinc sous diaris.46 Un altre cas interessant és el de Domingo Adzuara, conegut sobretot com a miniaturista, però que ací trobem des de desembre entre els pintors, al mateix nivell que Mateu o Esteve, encara que en algun cas fent tasques més pròpies de la seua professió inicial, com tenyir papers.47 A més figurava a lequip un rellotger, Jaume Gil, segurament per a construir els mecanismes interns de la roda, i hi van ser assignats també fusters i entalladors.
Encara estava per arribar, però, a la «factoria municipal», la gran figura artística del moment, que va fer una aparició tan rutilant com breu. Es tracta de Gonçal Peris Sarrià. Ja en lentrada de Martí lHumà havia participat aquest pintor amb un salari equivalent al de tot un Marçal de Sax, de vuit sous, i sols inferior al de litalià Starnina, que en rebé nou.48 Sarrià havia estat de fet lúnic que treballà fins a lentrada mateixa dels reis, però ara, dotze anys més tard, desapareguts els grans mestres estrangers i mort Pere Nicolau, la seua primacia en lambient artístic valencià havia de ser ja absoluta. Primer va aparèixer uns pocs dies en el grup de Moreno, però entre el 31 de març i el 9 dabril de 1414, va encapçalar un grup delit que rep en els comptes lapel·latiu de «los de pinzell», segurament per les tasques especialment delicades que els van ser assignades, i que al cap i a la fi era tot un reconeixement de la seua major perícia per als detalls pictòrics. Sarrià continuà cobrant vuit sous diaris, més que ningú, de cap ofici, en tots els comptes, i anà acompanyat dun «fadrí» que guanyava altres dos. Evidentment aquesta posició de privilegi en dates tan primerenques implica que devia ser ja aleshores un mestre al cim de la seua carrera, on continuaria durant més de trenta anys.
Al seu costat aquest selecte grup es completava amb Bartomeu Avellà, Miquel Gil i Vicent Valls, mestres que rebien cinc sous diaris cada ú, Bartomeu Ça-Coma i Bartomeu Pomar, oficials que en cobraven quatre, més els aprenents de Sarrià i dAvellà. Un equip novament jerarquitzat i amb salaris alts que deu estar lligat de forma directa a la figura del mestre, perquè quan ell desapareix ho fan també els seus ajudants. Estem probablement davant duna de les famoses «quadrilles» de pintors més o menys estables, que hem de suposar que actuarien de forma conjunta en més ocasions. No es tracta, però, del que entenem com a «taller», perquè els altres tres mestres tenien també els seus propis obradors oberts amb aprenents treballant hi.49 Més es tractaria dun grup de relacions que actuava més enllà de lespai físic del taller, potser amb una certa continuïtat i coherència, i que podria permetre a Sarrià descarregar les parts més repetitives dels retaules que contractava en els altres mestres. Perquè, pel que sabem daquests últims, no eren en absolut superiors a altres que no sinclouen en el grup, sinó que novament es tractava bàsicament de pintors decoratius.50 Podria ser, en tot cas, una suggestiva hipòtesi de treball el considerar aquesta xarxa professional com a una de les claus de limportant domini del mercat artístic valencià que va exercir Gonçal Sarrià en aquest primer terç del Quatre-cents, el qual, al seu torn, podria explicar la breu presència de lequip en les obres municipals: tenien massa feina amb els encàrrecs privats que portaven entre mans.51
A més dels pintors, però, hi apareixen altres artistes, en el sentit modern de la paraula, entre la mà dobra dels entremesos, com els argenters, presents no sols en la confecció de les vaixelles que es regalaren a la família reial, obrades per Bernat Daries, Lluís Bernés o Bernuç i Joan Talamanca, sinó també com a entalladors, fent probablement algunes parts dels decorats que anaven recobertes de metalls preciosos.52 Tasques semblants devien estar reservades per al morellà Bernat Santalínia que, amb el seu germà fuster Bartomeu, havien participat molt activament abans en els entremesos de lentrada de Martí lHumà. Ara de nou van ser cridats, desplaçant-se els dos a València, largenter fins i tot des de Barcelona, on estava treballant en aquells moments, però finalment no van ser contractats, desconeixem les raons, i el municipi hagué de pagar-los una indemnització de 275 sous.