Malauradament no shan conservat els «guions» dels misteris o petites obres teatrals que es desenvoluparien sobre aquests escenaris rodants però, com podem comprovar, la complexitat de la tramoia i els elaborats missatges que shi trobaven remarca la importància que aquestes peces tingueren en un cerimonial amb una enorme càrrega política. Carros decorats com aquests serien més tard utilitzats per a la processó del Corpus, la festa gran de la València medieval, i seria la seua recarregada ornamentació la que acabaria donant-li el nom que fins ara ostenten, el de «Roques». Perquè, front a altres explicacions, algunes bastant peregrines, lanàlisi daquests comptes sembla deixar clar lorigen daquest curiós nom. De fet, aquesta paraula no saplica com a tal als entremesos en aquest llibre, sinó que es parla de «les roques dels entremesos», en relació inicialment als paisatges ficticis que es feien sobre els carros amb draps cosits i pintats. Fins i tot sarriba a derivar un verb daquesta escenografia, quan en una ocasió es compren llenços «per enrocar les roques dels entrameses».32 És cert, no obstant, que la paraula «roca» apareix amb certa freqüència, i sembla que, per metonímia, començava a aplicar-se ja a tota estructura de fusta o cartró-pedra que anava sobre els carretons. El següent pas seria simplement denominar «roca» al conjunt sencer que es desplaça, la qual cosa arribaria poc després, segons sembla cap a la dècada de 1430, i ja en el context propi del Corpus, quan, a més, es va decidir conservar-les dun any per a un altre en la coneguda com a «Casa de les Roques», prop de la porta dels Serrans.33
La construcció daquests carros al·legòrics va suposar, en tot cas, un enorme esforç per a la ciutat, no sols econòmic, sinó també organitzatiu i de gestió, per tal de mobilitzar de la forma més eficient possible lentramat artesanal de València. En aquest sentit els comptes de Jaume de Celma constitueixen una autèntica radiografia de lunivers dels oficis presents a una gran urbs medieval, i de lampli i estructurat mercat de matèries primeres, béns i serveis que aquesta constituïa, capaç de donar una resposta satisfactòria a una demanda peremptòria i exigent com era larribada del rei i la seua cort.
Encara que aquesta demanda es va caracteritzar pel seu ritme extraordinàriament espasmòdic, en funció de les notícies més o menys contrastades que arribaven sobre la vinguda del monarca. Així les obres siniciaren el 31 de desembre de 1412 i continuaren de forma ininterrompuda fins al 27 de maig de 1413, però en aquell moment saturaren els treballs davant levidència que el rei, enfrontat a la revolta de Jaume dUrgell a Balaguer i als problemes amb el Cisma, havia ajornat sine die la seua visita a València. No es tornarien a reprendre fins el 12 de febrer de 1414 i amb equips dartesans sensiblement menys nombrosos que abans, els quals el primer que degueren fer va ser llevar la pols dels entremesos, refer les parts que shavien trencat pel pas del temps, i tornar-los a envernissar. Fins el 23 doctubre no aplegaren notícies de moviments del rei per a acostar-se a València, ja que en aquest dia es diu que partia de Montblanc en direcció al sud, la qual cosa va accelerar els treballs, procedint els jurats a reconéixer les balconades o «envans» dels carrers per on havia de passar la desfilada, per tal de determinar quines devien ser enderrocades o retallades. Però no serà fins a mitjan desembre quan els treballs sacceleren davant la imminent arribada del sobirà. Es contractaren aleshores més artesans i molts hagueren de continuar treballant durant la nit a la llum de candeles de seu i dormint en llits de palla darròs improvisats a la mateixa drassana. Així es féu fins la nit anterior a lentrada de Ferran, i encara després, per tal de reparar algunes peces que havien restat malmeses després del primer dia de festa i que devien servir per a les entrades successives de la reina i el primogènit.
En tots aquests períodes intermitents de feina dos oficis van ser, amb diferència, els més importants per a la construcció daquestes grans mostres dart efímer: els fusters i els pintors. Els primers, encarregats de lestructura dels entremesos, van ser, naturalment, els primers en posar-se mans a lobra, al principi duna forma molt modesta, amb Joan Oliver, el fuster al qual es va fer el primer encàrrec dels entremesos, treballant amb el seu fill i un soci, Genís Clot.34 Però poc a poc la nòmina de fusters anà creixent, primer fins a sis, i més tard fins a onze, alhora que el seu treball es diversificava. Algunes tasques que necessitaven duna perícia especial per a esculpir la fusta foren encomanades a «entretalladors de fusta» o «entalladors» el que ara anomenem tallistes que cobraven més que els simples mestres fusters. Per a finals de gener de 1413 aquests formaven ja un grup diferenciat, més qualificat, al que sunia de forma episòdica algun mudèjar, perquè sembla que els musulmans locals eren els més reputats fabricants de fustes tornejades.35 Així un tal Muça va ser lencarregat de «tornejar certs pilarets de fusta per a la roda de «Les Edats» i Alí Omar, «moro tornejador», féu els perns de les politges que movien diversos mecanismes de la tramoia.
La reputació de què gaudien alguns entalladors forans va fer fins i tot que el racional de València insistira a fer venir a la ciutat a dos mestres de Xàtiva, els germans Jaume i Nicolau Esteve, que es farien càrrec de lentremès de «la roda de les Edats».36 De fet, les diferències en el salari cobrat entre uns membres i altres daquest ofici van ser importants, entre els grans mestres entalladors com aquests, o com Jaume Espina o Nicolau Alamany, que cobraven jornals de cinc sous; els simples mestres fusters, que rebien quatre sous i mig; els oficials, que guanyaven tres; o els mossos i fadrins que acompanyaven els mestres i sacontentaven amb un sou i mig diari.37 I això sense comptar amb la mà dobra esclava, nombrosa en aquest ofici, i que es «llogava» als seus amos sobretot per a serrar grans troncs de pi i xop que baixaven pel riu Túria i sacumulaven davant el monestir de Predicadors.38
Però si hi ha un ofici jerarquitzat entre els presents en els comptes aquest és, sens dubte, el dels pintors. El seu concurs començà una mica més tard, el 30 de gener, i acabaren conformant dos equips. El primer treballava a linterior de la drassana i tenia al front a Vicent Çaera, un mestre amb experiència en aquestes obres ja havia participat en la confecció dels entremesos de Martí lHumà i ho faria novament en 1423 en lentrada dAlfons el Magnànim. Devia tractar-se dun pintor decoratiu que a més feia banderes i estendards, perquè en diverses ocasions apareix com a «perpunter», i va fer també els envelats per als torneigs en honor del monarca, mentre la seua dona, Úrsola, féu els cordons de seda per als cavalls dels reis i les flocadures dels penons de les trompetes. En Çaera va ser contractat a estall per una quantitat fixa de 30 florins 330 sous, el 28 de febrer de 1413, i des daleshores encapçalà el llistat dels pintors. Encara que degué ser molt més que això, ja que es parla dels «entramesos den Çaera», i va ser el protagonista duna bona part de les compres de materials, no sols pictòrics, sinó també de fusta, draps, cordes, i fins a les pells dels moltons que serviren per a vestir als «hòmens salvatges» que eixien en la desfilada.39 Se suposa també que el seu germà, Joan, va treballar en algun moment amb ell, quan en una ocasió Jaume Mateu y Francesc Vidal hagueren de peritar el treball que havien fet en els entremeses i els «paraments de júnyer» els «Çaeres».40