També hi jugaren un paper important els «entretalladors de flors», encarregats de les delicades parts de paper. Al principi destacaren sobretot dos preveres, Joan Marres i Miquel Soriano, però més tard es van afegir alguns dels més importants miniaturistes laics de la ciutat, com el ja citat Domingo Adzuara, que tant figura en aquest grup com en el de pintors, segons els dies; Pere Crespí, membre de la més famosa nissaga dil·luminadors de la València medieval era germà de Domingo i oncle de Lleonard Crespí i també algun pintor especialista en petits detalls, com Nicolau Querol.53
Aquest mosaic doficis, al que encara caldria afegir algun ferrer o sastre per a actuacions més concretes, o fins i tot cuiners quan calia fer més intensiva la jornada dels obrers, era controlat i minuciosament reflectit en els comptes gràcies als capatassos de lobra, els «sobrestants», i especialment a un dells que va exercir alhora com a escrivà: Andreu Ferri. Els seus esborranys diaris, on sapuntaven puntosament els artesans que treballaven cada dia i si algú arribava tard, «a hora de tèrcia», «al cor de Déu» o «quan acabà el sermó de mestre Vicent Ferrer», serien la base per a la compilació del llibre que ací presentem. Autèntic professional de lescriptura, també li van ser encarregades les còpies de les cobles que devien cantar els que anaven en els entremesos, als quals ell mateix va repartir el vi i les viandes que els van ser donades els dies de la festa.
Els apunts de Ferri safegirien sobre la taula de Jaume de Celma a tot un munt dàpoques i rebuts del seguit de proveïdors que unes obres tan llargues i complexes van necessitar. La segona part del llibre està dedicada precisament a aquestes compres, enormement variades, que fan reflexionar sobre lextensa gamma de materials de què feia ús una societat preindustrial que, òbviament, desconeixia el plàstic i les fibres sintètiques. Des dels pergamins per a fer «ayguacuyta» cola de pegar a les cues de cavall per a fer barbes i cabelleres; de les cordes de cànem al safrà per als colors groguencs, passant pels milers dous que es van despendre per a la tempera dels pintors, i que proporcionaven les dones «ovateres» del Mercat i la plaça de Santa Creu, tots els regnes de la natura semblen haver-se posat al servei daquells afaenats artesans per tal dimpressionar al monarca.
Moltes vegades van ser els mateixos artistes que laboraven a la drassana els que proporcionaven petites quantitats de fusta, guix o motles per triturar pigments, però va ser lample i complex mercat local el que va subministrar la major part dels materials. Botiguers, com Francesc Barceló, i especiers-boticaris com Vicent Amalric, van proporcionar amb regularitat les substàncies colorants necessàries per als pintors adzur dAlemanya, carmí, vermelló, verd daram, safrà, etc., i les gomes, vernissos, etc., per als acabats, moltes de les quals arribaven a la ciutat a través del port i constituïen autèntics productes de luxe.54 Per la seua part els ferrers abastien les «roques» de peces de les més variades formes per a les estructures i els mecanismes: cèrcols, alfardons, «rodanxes» i milers de claus de tots els tamanys eren comprats quasi a diari. La fusta era proporcionada tant pels fusters que la descarregaven en la Rambla del riu com per carreters que la portaven de més lluny, i en una ocasió els jurats hagueren denviar un dels seus «verguers» per a tallar oms en diversos llocs de lhorta, els habitants dels quals soposaven a aquesta deforestació. També va ser important la despesa en teles per a formar els decorats, comprades a botiguers i brunaters, i després cosides per sastres amb agulles saqueres i fil de palomar.
Menció apart mereixen els batifulles, que batent monedes obtenien els famosos «pans dor» i «dargent», fulles extremadament primes daquests metalls preciosos que servien per daurar o argentar algunes parts dels entremesos. A penes quatre daquests artesans de loripell es van bastar per a respondre a una demanda de més de quinze mil làmines del metall groc i vora mil cinc-centes del blanc, competint entre ells per donar preus més baixos, o especialitzant-se en algun segment daquest peculiar mercat en tant alguns, com Vicent Boni o Joan Sanç, venien sobretot pa dor de la millor qualitat el «fi», mentre altres, com Antoni Sánchez, solien oferir més material barat «or partit» o pans dargent. El mateix llenguatge que es fa servir en les compres, diferenciant dos tamanys de les làmines del «gran i del xic caire» ens revela a més a més una certa estandardització de la producció, amb preus ajustats a cada cas.
Però fins el sectors més humils del mercat local van ser necessaris per a portar a terme aquests ingenis teatrals. Per exemple són freqüents les visites a la plaça del Mercat per comprar peces de ceràmica comú plats, olles, etc. amb les quals donar de menjar als obrers, i en més duna ocasió es va recórrer al mercat de segona mà, a les subhastes de béns de difunts que es feien a la Plaça de la Seu, on eixien a la venda llençols vells que eren aprofitats per a formar els núvols dels entremesos o per a cobrir i preservar els carros quan restaven guardats a la drassana.
I finalment, després de tots els esforços acumulats i els diners invertits durant anys, van ser precisament aquests «encants» de la Seu el destí final de les nostres «roques», on els corredors obtingueren per elles a penes 2.067 sous i 4 diners. Un epíleg molt propi per a les que foren les majors mostres dart efímer de la València medieval. Només una de les cadires dels entremesos fou donada a lesglésia parroquial de Sant Andreu;55 mentre que algunes de les reformes urbanes que sabordaren per al pas dels carros degueren ampliar i millorar laspecte dalgunes vies. Tanmateix, la petjada més inesborrable que aquestes obres van deixar en la ciutat restà marcada en la retina dels que va veure aqueixa festa, com Melcior Miralles, lautor del Dietari del Capellà dAlfons el Magnànim, que deixà memòria de com «entrà lo rei Ferrando e senyora reina, fills e filles, en la noble ciutat de València, on li fon feta molt insigne e inestimable honor de molts entrameses, e molt vells e sobtils...». Festejos i alegries duraren segons ell vuit dies, i es veren ressaltats per la presència llavors a la ciutat de Benet XIII, el famós Papa Luna, i tot allò el féu exclamar: «Oh València!... bé pots dir, per cert, que est alt en lo sobiran grau de la pròspera honor de la roda mundana, segons has fet en tos entrameses, en la festa de la entrada del senyor rei».56
A aquell record suneix ara ledició daquests minuciosos comptes que ens obrin una petita finestra a aquella València medieval bullent de vida. La publicació daquest document forma part dels projectes dinvestigació: «Documentación real de la Edad Media conservada en archivos valencianos. Edición crítica y estudio», HAR2012-36656, i «Una capital medieval y su área de influencia. El impacto económico y político de la ciudad de Valencia sobre el conjunto del reino en la baja Edad Media», HAR2011-28718, del Ministeri dEconomia i Competitivitat i del Ministeri dEducació i Ciència, respectivament. Aquesta publicació, però, no hagués estat possible sense la important tasca desenvolupada pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, al qual agraïm sincerament el seu suport, i especialment als responsables daquesta col·lecció, Antoni Furió i Enric Guinot, que tant estan impulsant el retrobament de la nostra Història.
MARÍA MILAGROS CÁRCEL ORTÍ
JUAN VICENTE GARCÍA MARSILLA