Nombrosos estudis han examinat el tema del creixement agrari, preguntant-se si durant aquest període sobservaren transformacions comparables a les que shavien produït als països europeus industrialitzats. Lescala danàlisi i els enfocaments han estat molt variats. El punt de partida, com a la resta de la història agrària espanyola, fou el paradigma de lendarreriment, és a dir, lopinió dominant que el sector agrari no aconseguí grans èxits en la transformació de les seves estructures productives en el curs del segle XIX i fins a la Guerra Civil Espanyola, tot mantenint-se en una posició de clara inferioritat respecte daltres agricultures europees. La recerca de les últimes dècades ha dut a terme una profunda revisió daquesta interpretació. Mitjançant lanàlisi de les macromagnituds agràries a escala catalana (ús del sòl, producció, productivitat, preus agraris i rendes, canvi tècnic), Josep Pujol presentà una visió molt més optimista de levolució del sector agrari català entre mitjan segle XIX i la Guerra Civil Espanyola, i demostrà que no tot fou estancament i endarreriment. Els rendiments cerealícoles sincrementaren moderadament durant el primer terç del segle XX i el guaret tendí a disminuir en les zones millor dotades hídricament si es mantingué en altres comarques fou per la baixa pluviositat, que impedí sistemes més intensius. Destacà lespectacular creixement dels conreus arbustius i arboris, lexpansió de làrea regada amb una creixent especialització, i larticulació dun nou sector ramader responent a la creixent demanda de carn i lactis. E. Saguer per al Baix Empordà, G. Tribo per al Baix Llobregat, J. Colomer per al Penedès i Ll. Ferrer Alòs per al Bages han observat fenòmens similars de capacitat de resposta a la creixent integració de la producció agrària al mercat interior i als mercats internationals. Processos semblants shan comprovat al País Valencià. R. Garrabou, S. Calatayud, J. Millán, M. C. Romeo i E. Mateu han destacat el dinamisme de lagricultura de regadiu i lexpansió del conreu arbori i arbustiu (Piqueras) als secans, cosa que desmenteix el supòsit duna agricultura passiva i refractària al canvi agrícola.
Per a molts daquests autors, lanàlisi de la variable canvi tècnic ha estat una peça fonamental del replantejament. Shan revisat les formulacions més simplificadores i mecanicistes, que consideraven lexistència il·limitada dinnovacions i la seva eficiència en qualsevol sistema; sha procedit a una anàlisi de les pràctiques agrícoles utilitzades (guaret o sistemes de fertilització), tot comprovant-ne la funcionalitat; i sha posat en evidència la capacitat dincorporació dinnovacions a partir del moment en què resultaven rendibles, fos per labaratiment i millora dels nous inputs o per lexistència dunes estructures tecnicoproductives i socials més o menys favorables a incorporar-les. Shan fet aportacions interessants per a la reconstrucció del canvi tècnic, en particular a la viticultura (E. Giralt i J. Colomer), lhorticultura, la selecció de llavors i races de bestiar (J. Pujol) i, particularment, la difusió de fertilitzants industrials i la mecanització (J. Pujol, E. Mateu i S. Calatayud), que han estat la manifestació més sobresortint del model de canvi tècnic durant aquest període dels països més avançats. La conclusió a què arriben la major part dautors ha estat que no es pot parlar dendarreriment de lagricultura dels Països Catalans, ja que les tècniques emprades foren funcionals i mostraren una capacitat dincorporar innovacions quan la seva eficiència era comprovada.
Aquesta revisió de la interpretació sobre el creixement agrari ha estat molt marcada per la repercussió de lenfocament de la història mediambiental en la història agrària en els darrers anys. El fet de posar en un primer pla les variables físiques en què es desenvolupen els sistemes agraris ha posat en evidència que els factors mediambientals estableixen unes limitacions i unes exigències que no es poden deixar de banda, sobretot en el tema del guaret, la fertilització o el maneig dels recursos hídrics (R. Garrabou, J. M. Naredo i E. Tello). Al mateix temps, ha obligat a repensar el canvi tècnic, sovint vist exclusivament des de la perspectiva dincrementar la productivitat, i deixant de banda els efectes negatius que podia tenir sobre el medi ambient. També la comparació amb altres agricultures, en particular de làmbit mediterrani, ha estat un element de replantejament de la història agrària dels Països Catalans, ja que ha permès comprovar que les formes de desenvolupament del capitalisme agrari no diferien tant de les que shavien donat en altres països daquesta regió.
Finalment, una de les altres línies de recerca ha estat el tema de la conflictivitat i de lassociacionisme agrari. El vessant pagès de les guerres carlines ha estat plantejat per alguns autors (J. Torras i J. Millán), però ha estat el conflicte rabassaire el que ha generat una sèrie de treballs a partir de larticle pioner dE. Giralt, en particular els estudis dA. Balcells, J. Colomer i J. Pomés. També lassociacionisme agrari ha generat un important corrent dinvestigació, tant a Catalunya com al País Valencià, que ha fet possible una sòlida reconstrucció del moviment associatiu. Els treballs de S. Garrido, Jordi Planas, J. Pomés, J. M. Ramon i A. Mayayo han mostrat la capacitat de resposta del món rural després de la depressió de la fi del segle, organitzant associacions i sindicats, en uns casos sota el control de la gran propietat, i en altres, en mans de la pagesia.
Lectures
DDAA: Terra, treball i propietat, Barcelona, Ed. Crítica, 1986.
GARROBOU, R. i E. SERRA: «Els estudis dhistòria agrària a Catalunya» I Col·loqui dHistòria Agrària, València, Institució Alfons el Magnànim, 1978, pp. 41-78.
GIRALT, E.: «Los estudios de historia agraria en España desde 1940 a 1961. Orientaciones bibliográficas», Índice Histórico Español, vol. V, 1959, pp. IX-LXXIX.
Història de lalfabetització
Javier Antón Pelayo
Lalfabetisme és un tema que des del final del segle XIX i durant el segle XX ha despertat un extraordinari interès, sobretot per tractarse duna variable dependent, és a dir, dun excel·lent indicador per a valorar altres fenòmens històries com ara leducació, el procés de modernització i la fenomenologia social (estructura socioprofessional, actituds polítiques i religioses, disciplinament, fertilitat, etc.). Aquesta dependència ha afavorit un ús excessivament quantitatiu de lalfabetització i ha promocionat una falsa dicotomia respecte al fenomen de lanalfabetisme. En aquesta història en blanc i negre, signoren les situacions intermèdies que, encara que molt abundants, tan sols sintueixen a partir dels pocs estudis qualitatius o específics que shan dut a terme.
La fórmula quantitativa de la història de lalfabetització té dues modalitats destudi clarament diferenciades per les fonts disponibles. Duna banda, lalfabetització censal, que utilitza dades estadístiques, on sinterroga la població total dun estat sobre la seva capacitat per a llegir i escriure i, de laltra, lalfabetització precensal que, davant la manca de documents específics, ha de recórrer a fonts indirectes i acontentarse amb el recurs de lenquesta històrica.
A lEstat espanyol, el primer cens útil per a mesurar lalfabetització fou el del 1860 i, a França, el del 1866. Sobre aquests primerencs i els subsegüents censos existeixen tota una sèrie destudis, alguns ja clàssics, del principi del segle XX com els de L. Luzuriaga i F. Oloriz, i daltres més actuals i més circumscrits com els de P. Vauthier Adams, F. Martínez, M. Vilanova i X. Moreno. Les conclusions que es desprenen daquests treballs són que el nivell dalfabetització de Catalunya sha mantingut sempre per sobre de la mitjana de lEstat; el de les Illes Balears, per sota; el de València, també per sota però dins duna progressió favorable; i el del departament dels Pirineus Orientals per sota, tant de la mitjana francesa com de lespanyola. El 1887, per exemple, lalfabetització dels Països Catalans romania a lentorn del 30% del total de la població major de deu anys, mentre que les mitjanes franceses i espanyoles eren del 50% i del 35%, respectivament. Barcelona, amb el 48%, era la província més alfabetitzada i Castelló, amb el 19%, la menys alfabetitzada.