A lEstat espanyol, el primer cens útil per a mesurar lalfabetització fou el del 1860 i, a França, el del 1866. Sobre aquests primerencs i els subsegüents censos existeixen tota una sèrie destudis, alguns ja clàssics, del principi del segle XX com els de L. Luzuriaga i F. Oloriz, i daltres més actuals i més circumscrits com els de P. Vauthier Adams, F. Martínez, M. Vilanova i X. Moreno. Les conclusions que es desprenen daquests treballs són que el nivell dalfabetització de Catalunya sha mantingut sempre per sobre de la mitjana de lEstat; el de les Illes Balears, per sota; el de València, també per sota però dins duna progressió favorable; i el del departament dels Pirineus Orientals per sota, tant de la mitjana francesa com de lespanyola. El 1887, per exemple, lalfabetització dels Països Catalans romania a lentorn del 30% del total de la població major de deu anys, mentre que les mitjanes franceses i espanyoles eren del 50% i del 35%, respectivament. Barcelona, amb el 48%, era la província més alfabetitzada i Castelló, amb el 19%, la menys alfabetitzada.
Per la seva banda, lestudi de lalfabetització precensal sha desenvolupat, de forma gairebé inexorable, sobre procediments controvertibles. En primer lloc, a causa del recurs a lindicador de la signatura a lhora de diferenciar els lletrats i els illetrats i, en segon lloc, a causa de la necessitat dapel·lar a la mostra diacrònica i més o menys representativa dels diferents estrats de la societatdavant la impossibilitat per a aconseguir la prova escrita de tots els individus. Malgrat aquests inconvenients, a França, ja en 1879-80, L. Maggiolo confià en aquesta metodologia per a realitzar una enquesta en làmbit estatal sobre lalfabetització dels francesos des del 1686 fins al 1876, fent servir com a prova la signatura (o la seva absència) en els registres parroquials de matrimoni. Les dades de lenquesta de Maggiolo serviren per a incentivar els estudis de lalfabetització a França a partir del final de la dècada dels cinquanta, per la qual cosa els Pirineus Orientals es convertiren en un departament més dels estudis de M. Fleury, P. Valmary, F. Furet i J. Ozouf, entre daltres.
Aquest procediment fou adaptat al marc espanyol per hispanistes francesos i també fou aplicat per historiadors de lEstat espanyol en àmbits locals, preferentment urbans. Com que a Espanya els registres de matrimoni no contenien signatures, es trobà un bon substitut en els rics arxius de protocols, de manera especial en els testaments i en els capítols matrimonials. Els protocols catalans, però, fins ben entrat el segle XVIII foren un simple registre de les actes autèntiques i, per tant, les signades que es lliuraven als interessats. Aquest límit cronològic ha provocat que la major part de les investigacions es concentressin en el període de la segona meitat del segle XVIII.
Linvestigador francès J. Soubeyroux, durant la dècada del 1980, portà a terme un treball en equip amb lobjectiu desbrinar el nivell dalfabetització dels espanyols durant el set-cents, a partir dels sondejos realitzats en diferents províncies, entre les quals Barcelona. Aquesta metodologia també ha estat aplicada per V. Mateo, qui el 1990 publicà en forma darticle una aproximació als nivells dalfabetització de la ciutat dAlacant durant la primera mitat del segle XVIII, i per M. Ventura, que analitzà en un acurat estudi lalfabetització dels mataronins entre el 1750 i el 1800.
Finalment, la investigació de J. Antón Pelayo sobre lalfabetització dels gironins suposa un salt qualitatiu perquè els riscos de lenquesta són evitats gràcies a la insòlita construcció dun cens artificial de població per a lany 1787. En aquesta data, el 58% dels habitants de la ciutat de Girona majors de vint anys era capaç de signar, la qual cosa posa de manifest una distorsió metodològica o una important davallada dels nivells dalfabetització intuïda ja per B. Bennassar durant la primera mitat del vuit-cents com a conseqüència dels trasbalsos bèl·lics i de la crisi de lensenyament religiós després de les desamortitzacions liberals.
Les possibilitats quantitatives daquests estudis sesvaeixen a mesura que es retrocedeix més enllà del segle XVIII; per això, lanomenada via qualitativa basada en els estudis paleogràfics ha estat lalternativa que, també de manera inevitable, ha estat utilitzada pels medievalistes i pels historiadors del Renaixement. La fórmula paleogràfica, però, abandona lestadi tradicional de ciència auxiliar i es llança a lestudi social de la cultura escrita, plantejant-se qüestions inèdites fins al moment, com qui escriu i per què escriu. A partir del focus dirradiació italià amb autors pioners com A. Petrucci, G. Cavallo o A. Bartoli, a València sha erigit un nucli dinvestigació que ha girat a lentorn de J. Trenchs i F. M. Gimeno i ha produït tota una estela dinvestigadors, com M. Luz Mandingorra, José V. Boscà, Virginia M. Cuñat-Ciscar i María del Rosario Ferrer, entre daltres.
Entre aquestes dues opcions metodològiques, cal destacar el fet que lalfabetització dels Països Catalans, des del principi del segle XVIII fins als anys setanta del segle XX, sha realitzat majoritàriament en francès o en castellà. Al marge dun suggeridor article de Josep González, la magnitud quantitativa i la incidència qualitativa del fenomen està encara per estudiar.
Lectures
ANTÓN, J.: La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807), Bellaterra, Monografies Manuscrits-UAB, 1998.
CASTILLO, A. i C. SÁEZ: «Paleografía versus alfabetización. Reflexiones sobre historia social de la cultura escrita», Signo. Revista de Historia de la Cultura Escrita, 1, 1994, pp. 133-168.
HOUSTON, R. A.: «Literacy and society in the West, 1500-1850», Social History, vol. 8, núm. 3, 1983, pp. 269-293.
PETRUCCI, A. i F. M. GIMENO: Escribir y leer en Occidente, Valencia, Universitat de València, 1995.
VIÑAO, A.: «Del analfabetismo a la alfabetización. Análisis de una mutación antropológica e historiográfica» (dues parts), Historia de la Educación, 3, 1984, pp. 151-189, i 4, 1985, pp. 209-226.
Història de lalimentació
Maria Àngels Pérez Samper
Fou a mitjan segle XX quan es plantejà la història de lalimentació com a corrent historiogràfic modern. A escala internacional tingué especial importància la iniciativa de lescola francesa dels Annales. Lany 1936, Lucien Febvre proposà una gran enquesta sobre la cuina tradicional francesa. Posteriorment, Marc Bloch amplià els plantejaments inicials. La nova història de lalimentació es posà en marxa, però la Segona Guerra Mundial tallà el procés i les recerques romangueren en suspens.
A Catalunya foren els medievalistes els primers que cridaren latenció sobre el fet alimentari i durant la dècada de 1940-50 aparegueren treballs molt interessants dedicats al tema. En fou pionera la iniciativa de Ll. Faraudo i de Saint-Germain, que edità dos receptaris de cuina catalana: el Libre de totes maneres de confits (BRABLB, XIX, 1946) i el Libre de Sent Soví (BRABLB, XIV, 1951-52). Miquel Batllori presentà ledició del Regiment de Sanitat a Jaume II, dArnau de Vilanova, que conté abundant informació sobre les propietats dels aliments (a Arnau de Vilanova. Obres completes, II: Escrits mèdics, 1947) i Ferran Soldevila dedicà una especial atenció a les despeses alimentàries de la cort en la seva gran obra Pere el Gran. Primera part: lInfant (1950-56). Però aquests exemples no aconseguiren despertar linterès general.