La transició al capitalisme
Si per als medievalistes la formació de la societat feudal i les guerres pageses dels segles XIV i XV han estat les qüestions centrals al voltant de les quals han girat les investigacions, el tema de la transició al capitalisme ha ocupat un espai semblant en el cas dels especialistes en història moderna. La influència de P. Vilar ha estat decisiva, i una gran part de la recerca sobre història agrària realitzada durant la dècada de 1980-90 sha inspirat en els seus plantejaments. Un dels punts que més ha cridat latenció ha estat el de definir la naturalesa del règim senyorial que sobrevisqué fins a linici del segle XIX. E. Serra i N. Sales han sostingut que a Catalunya el règim senyorial continuà tenint una gran vitalitat després de la sentència arbitral de Guadalupe, ja que aquest acord no leliminà sinó que simplement el reformà, de manera que aquest marc institucional mantingué el seu pes decisiu en lorganització social, política i econòmica del món rural català. Altres historiadors, en particular M. Duran, Ll. Ferrer Alòs i R. Congost, han plantejat que les relacions senyorials durant lEdat Moderna sanaren erosionant i deixaren de ser un element rellevant al món rural. El declivi imparable de les rendes senyorials des del segle XVI i la consolidació duns drets de propietat sobre la terra, encara que només fos del domini útil, per antics emfiteutes i altres grups socials, es convertiren en un factor més decisiu per a la captació de rendes que no pas el privilegi senyorial.
La voluminosa recerca realitzada durant aquests anys sha orientat, en algunes ocasions, a la reconstrucció de sèries de renda, de preus o de producció (Caminals, G. Feliu i E. Giralt), però lenfocament més freqüent ha estat el de les monografies locals, comarcals o regionals, tant a Catalunya (Ll. Ferrer Alòs, J. Dantí, E. Tello, E. Vicedo i G. Feliu), com al País Valencià (M. Ardit, M. Peset, J. Millán, P. Ruiz Torres, I. Morant i A. Alberola). Amb la utilització de la documentació fiscal (cadastres i amillarament), protocols notarials, registres dhipoteques, fons municipals i parroquials i, sovint, darxius patrimonials, aquests treballs han mostrat la complexitat de les societats rurals dels Països Catalans a lèpoca baixmedieval. A més, han aportat molta informació sobre les formes dús del sòl, dels conreus principals, de la seva producció i rendiments i de les tècniques emprades i dels processos despecialització i comercialització de la producció agrària. Les aportacions més notables es refereixen a la distribució de la propietat, la diversitat de formes possessòries, el pes i la importància de lemfiteusi (M. Peset i R. Congost), les formes de tinença, i les càrregues senyorials o del crèdit (M. Peset i E. Tello). Hi ha base suficient per a afirmar que, tant a Catalunya com al País Valencià, lindividualisme agrari sanà consolidant pertot arreu durant lEdat Moderna. La petita noblesa, patriciat urbà, les institucions eclesiàstiques, comerciants i també antics emfiteutes pagesos consolidaren drets sobre amplis espais. Per contra, lalta noblesa rebé una gran part dels seus ingressos del domini directe, del privilegi i les jurisdiccions, en particular el delme, els monopolis i altres banalitats. Lerosió dels censos emfitèutics enfortí les posicions dels detentors del domini útil i això permeté la consolidació duna capa de pagesos benestants, encara que amplis sectors de la pagesia es veieren exclosos de la propietat o només tingueren accés a petites parcel·les mitjançant la pràctica dels subestabliments o de les parceries i els arrendaments. A la desigualtat generada per les diferències daccés a la terra, se nafegiren les derivades del manteniment del règim senyorial. El privilegi i la jurisdicció continuaren essent un mecanisme de captació de rendes i marcant les relacions sociopolítiques, encara que shaguessin desenvolupat altres vies dacumulació.
Els estudis sobre Mallorca (Bisson, V. M. Rosselló Verger, J. Suau, I. Moll i G. Jover) han destacat la via específica de transició que es donà a lilla, amb un règim senyorial viu i sobretot amb la consolidació dun latifundi nobiliari, basat en la plena propietat dels seus patrimonis i fruit del procés de despossessió pagesa com a conseqüència de la crisi baixmedieval. La conflictivitat antisenyorial ha estat un tema que ha interessat als historiadors i sovint sha interpretat com la demostració de la vitalitat del règim senyorial (M. Ardit, A. Cots i E. Canales), que hauria provocat lescissió entre senyors i vassalls. Però, com ha mostrat recentment J. Olivares, la conflictivitat, més que lexpressió duna societat bipolar, fou la manifestació dunes estructures socials més complexes, produïdes per la diferenciació social i el desenvolupament de lindividualisme agrari, que comportà que la solidaritat veïnal fos canviant i variada en funció de la diversitat dinteressos en joc i les estratègies de grup. Finalment, caldria fer una menció també a línies de recerca innovadores com el paper de la parròquia en la dinàmica i el funcionament de la societat pagesa (J. M. Puigvert), i lestudi dels diaris i les memòries de la pagesia (A. Simon i X. Torras) com una font de coneixement de la cultura agrària.
Reforma agrària liberal i capitalisme agrari
Leix principal de la història agrària contemporània ha estat lanàlisi de les formes que prengué el desenvolupament del capitalisme al món rural. Els historiadors han centrat la recerca en diversos aspectes del procés. El canvi del marc institucional amb labolició de lAntic Règim i la implantació de lestat liberal ha estat un tema central, però també shan fet aportacions interessants sobre les noves formes dorganització social de la producció, els sistemes de tinença i de gestió de la propietat territorial, el canvi tècnic, la progressiva mercantilització de la producció agrària, les estructures de la propietat i les formes de distribució de la renda i la conflictivitat, sense oblidar els temes del creixement agrari i les relacions amb la industrialització.
A partir del plantejament de Josep Fontana sobre la reforma agrària liberal, tot un seguit dautors han centrat la recerca en lanàlisi dels efectes de les principals mesures preses durant el període destabliment de lestat liberal. Un fet comú a Catalunya i al País Valencià fou que labolició del règim senyorial no significà la reconversió dels senyorius en mans de la noblesa en grans latifundis, sinó que, en la mesura que aquesta classe social anà cedint el domini útil, foren els posseïdors daquests els qui es convertiren en propietaris, encara que durant moltes dècades es continuessin pagant censos desvalorats, fins a la redempció de les emfiteusis. Lalta noblesa, que conservava la jurisdicció i el domini directe sobre amplis espais, al marge de compensacions, no reeixí a transformarlos en grans latifundis i només conservà les terres que havia mantingut en plena propietat (P. Ruiz, J. Millán, Ferrer Alòs, R. Congost i G. Tribó).
La desamortització eclesiàstica ha estat estudiada per diversos autors, com Rovira, M. Solsona, M. Moli, E. Giralt, E. Badosa per a Catalunya, i Brines i M. Cruz Romeo per al País Valencià. Tots han constatat una incidència moderada i molt diferenciada territorialment. El tema dels comunals i lanomenada desamortització civil a Catalunya ha estat analitzat per Pere Sala, el qual ha mostrat que, llevat de les terres dalta muntanya, la privatització fou de poca entitat, en gran part pel procés dapropiació que es donà durant lEdat Moderna, mitjançant el bans, estudiats per a les terres gironines per M. Bosch.