La història agrària es començà a institucionalitzar com un camp específic del coneixement històric a linici de la dècada del 1960 quan sintroduí en el pla destudis de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i fou impartida per E. Giralt. Posteriorment sinclogué en altres plans i en cursos de doctorat. El 1978 es creà la revista Estudis dHistòria Agrària, que continua publicant-se. A aquesta revista i a Recerques, que han estat els vehicles principals de publicació de les investigacions dhistòria agrària dels Països Catalans, safegiren Randa i Afers. El 1978 se celebrà el 1r Col·loqui dHistòria Agrària (les actes foren publicades el 1983 per la Institució Alfons el Magnànim de València), i el 1986 tingué lloc el segon Col·loqui. La participació dels historiadors agraristes dels Països Catalans ha estat molt rellevant en la creació de lassociació SEHA (Seminario de Historia Agraria), que amb els seus congressos i la seva publicació, Historia Agraria (abans, Noticiario de Historia Agraria), sha convertit en el gran impulsor dels estudis agraris en làmbit espanyol.
La formació de la societat feudal
Per als medievalistes, els temes agraris i en particular les relacions dels homes amb la terra i els lligams entre ells han estat centrals en les seves recerques. Fou durant lEdat Mitjana que sorgiren els règims agraris que en gran part han caracteritzat les societats europees fins a les revolucions liberals. En particular, sha dedicat un enorme esforç a examinar el procés de poblament i colonització i el tipus de relacions que sestabliren entre els pagesos i els grups dominants. També, als Països Catalans, aquests han estat temes preferents de recerca. La idea que sha imposat els últims anys és la de considerar que a lèpoca altmedieval el món rural català es caracteritzà per lexistència duna àmplia capa de pagesos propietaris o tinents que gaudien dun estatus dhomes lliures i que realitzaven pagaments (tasques, parts de fruit o censos monetaris, delmes i primícies) de caràcter fiscal o com a renda agrària. Ja Ramon dAbadal formulà propostes en aquesta direcció, però ha estat P. Bonnassie qui ha sistematitzat duna forma sòlida i compacta aquests plantejaments, i sobretot qui ha plantejat lexistència dun gran canvi a partir del segle XI, amb la imposició de la societat feudal. Això fou el resultat dun procés llarg i conflictiu durant el qual es produí una desintegració del poder públic. Amb la caiguda de lImperi carolingi, els càrrecs tendiren a transformar-se en patrimonials i hereditaris i així es privatitzaren les bases materials del sistema públic, i tot seguit la justícia i la milícia. Amb lassoliment daquests poders, la classe feudal estigué en condicions dimposar noves càrregues a la pagesia, dapropiar-se les seves terres i destablir subordinacions i dependències, de manera que sintroduí un nou tipus de règim agrari basat en la servitud. La imposició de la senyoria banal des del final del segle XI significà una ruptura, i sestablí una situació de servitud generalitzada amb la proliferació dels mals usos. Aquest nou paradigma ha estat àmpliament acceptat els últims anys, i un seguit dautors (J. M. Salrach, Ll. To i P. Freedman, entre daltres) nhan verificat la capacitat explicativa en les seves recerques sobre la societat feudal catalana. Solament G. Feliu ha qüestionat aquesta interpretació, plantejant dubtes sobre lexistència duna etapa duna pagesia lliure abans del segle XI. Alguns elements bàsics del nou règim agrari, com el sistema hereditari, el mas o lemfiteusi, han estat analitzats des duna nova perspectiva (J. M. Salrach i Lluís To) en què es destaca que la funcionalitat bàsica daquestes institucions era la de garantir la percepció estable de rendes. Lemfiteusi, si bé garantí uns drets possessoris al pagès, quedà subsumida en lentramat senyorial (J. M. Pons i Guri) i fou en aquest context on es desenvolupà lexplotació pagesa estudiada per M. Aventín.
Un altre tema que ha interessat als medievalistes és el de la conflictivitat, que culminà amb les guerres remences. P. Freedman ha estudiat el fenomen, i ha recuperat les tesis de Vicens i Vives sobre els mals usos com a causa fonamental de lesclat generalitzat del conflicte al final de lEdat Mitjana. Coincideix amb aquell autor en considerar-lo com un èxit en la mesura que aconseguiren labolició dels mals usos. Eva Serra i Núria Sales han discutit aquesta interpretació en assenyalar que la sentència arbitral de Guadalupe no significà la fi de la societat feudal, ja que el règim senyorial i les seves implicacions en lesfera econòmica, política i social perduraren fins al segle XIX. Per a cloure les aportacions dels medievalistes catalans, caldria indicar línies de recerca innovadores com la història de lalimentació (A. Riera) o la història del paisatge (J. de Bolòs). Cal destacar també els interessants resultats obtinguts amb la utilització de larqueologia extensiva com a eina de treball impulsada per M. Barceló i que li ha permès, juntament amb els seus col·laboradors (R. Martí, H. Kirchner i A. Virgili), posar en evidència les bases materials sobre les quals sassentà el poder feudal en les diverses zones dels Països Catalans, fent aportacions notables sobre lordenació del territori i lorganització de lespai agrari, que representà una clara ruptura ecològica respecte a lèpoca musulmana. Aquesta idea de ruptura ecològica relacionada amb la conquesta, la formulà inicialment T. F. Glick en els seus innovadors treballs sobre el regadiu al País Valencià durant lEdat Mitjana, i posteriorment lha aplicat en altres espais.
Al País Valencià i a les Illes Balears, la investigació sha orientat principalment a remarcar les especificitats del sistema feudal imposat després de la conquesta, tant del règim senyorial i de les estructures de poder, com de les formes docupació territorial i dorganització de lactivitat agrària. Els treballs dA. Furió, E. Guinot i J. Torró han estat aportacions destacades a lhora de reconstruir el procés de consolidació duna societat feudal al País Valencià. Els estudis sobre Mallorca (M. Barceló, J. Portella, R. Soto, G. Jover i P. Cateura) han mostrat que, en letapa de formació, es consolidà una estructura feudal fortament jerarquitzada i una pagesia relativament lliure, sense mals usos i que gaudí del domini útil. Paradoxalment la situació canvià, i com a conseqüència de la crisi baixmedieval la pagesia perdé el domini útil, i la mitjana i petita noblesa anaren concentrant terra a les seves mans, cosa que originà un latifundisme nobiliari que contrastà amb levolució de Catalunya i del País Valencià (G. Jover).
La transició al capitalisme
Si per als medievalistes la formació de la societat feudal i les guerres pageses dels segles XIV i XV han estat les qüestions centrals al voltant de les quals han girat les investigacions, el tema de la transició al capitalisme ha ocupat un espai semblant en el cas dels especialistes en història moderna. La influència de P. Vilar ha estat decisiva, i una gran part de la recerca sobre història agrària realitzada durant la dècada de 1980-90 sha inspirat en els seus plantejaments. Un dels punts que més ha cridat latenció ha estat el de definir la naturalesa del règim senyorial que sobrevisqué fins a linici del segle XIX. E. Serra i N. Sales han sostingut que a Catalunya el règim senyorial continuà tenint una gran vitalitat després de la sentència arbitral de Guadalupe, ja que aquest acord no leliminà sinó que simplement el reformà, de manera que aquest marc institucional mantingué el seu pes decisiu en lorganització social, política i econòmica del món rural català. Altres historiadors, en particular M. Duran, Ll. Ferrer Alòs i R. Congost, han plantejat que les relacions senyorials durant lEdat Moderna sanaren erosionant i deixaren de ser un element rellevant al món rural. El declivi imparable de les rendes senyorials des del segle XVI i la consolidació duns drets de propietat sobre la terra, encara que només fos del domini útil, per antics emfiteutes i altres grups socials, es convertiren en un factor més decisiu per a la captació de rendes que no pas el privilegi senyorial.