Quan el conflicte racial es va acabar i va començar el col·legi, vaig descobrir que un nom podia ser tan perillós com el color de la pell. Quan el professor va pronunciar el meu cognom en passar llista, dos nois em van mirar malament i van murmurar entre dents: Ets un kike? Jo no havia sentit mai aquesta paraula i no sabia que algunes persones la feien servir de manera despectiva per referir-se als jueus. En sortir de lescola, aquests mateixos nois mestaven esperant: em van tirar a terra i em van clavar puntades de peu i cops de puny.
Des daquell estiu de 1943 he estat examinant les dues qüestions que he esmentat. Què ens empodera, per exemple, per seguir connectats a la nostra naturalesa compassiva inclús en les pitjors circumstàncies? Penso en persones com Etty Hillesum, que va seguir sent compassiva fins i tot quan estava subjecta a les grotesques condicions dun camp de concentració alemany. Així ho demostra el que va escriure en el seu diari en aquell moment:
No mespanto fàcilment. No perquè sigui valenta, sinó perquè sé que tracto amb éssers humans, i sé que haig dintentar amb totes les meves forces entendre tot el que les persones puguin fer en qualsevol moment. I això ha estat limportant aquest matí: no que un jove oficial de la Gestapo malhumorat mescridassés, sinó que jo no sentís indignació, més aviat una compassió real, i mhauria agradat preguntar-li: Vas tenir una infància gaire infeliç? La teva xicota tha deixat? Sí, tenia un aspecte alterat, amargat i feble. Mhauria agradat començar a ajudar-lo en aquell mateix moment, perquè sé que els joves que se senten desgraciats com ell resulten perillosos quan campen abandonats per la societat.
ETTY HILLESUM A ETTY: UN DIARI 1941-1943
Quan estudiava els factors que afecten la nostra capacitat de no deixar mai de ser compassius, em va impressionar el paper crucial que hi tenen el llenguatge i lús que fem de les paraules. Des daleshores he identificat un enfocament específic de la comunicació tant en parlar com en escoltar que ens porta a donar des del cor, connectant amb nosaltres mateixos i amb els altres duna manera que permeti que aflori la nostra compassió natural. Jo, daquest enfocament en dic Comunicació NoViolenta, fent servir el terme noviolència tal com lutilitzava Gandhi en referir-se a la compassió que lésser humà expressa duna manera natural quan en el seu cor renuncia a la violència. Encara que considerem que la nostra manera de parlar no és violenta, les paraules sovint ens condueixen al mal i al dolor, bé per als altres, bé per a nosaltres mateixos. En algunes comunitats, el procés que descric es coneix com a Comunicació Compassiva; les sigles CNV es fan servir al llarg daquest llibre per referir-se a la Comunicació Compassiva o NoViolenta.
CNV: una manera de comunicar-nos que ens porta a donar des del cor
UNA MANERA DE CENTRAR LATENCIÓ
La CNV està basada en unes habilitats del llenguatge i la comunicació que reforcen la nostra capacitat de no perdre la humanitat inclús en condicions difícils. No conté res de nou; tot el que sha integrat a la CNV es coneix des de fa segles. La intenció és recordar-nos el que ja sabem sobre com relacionar-nos en consonància amb la nostra naturalesa humana i ajudar-nos a viure de manera que aquest coneixement es manifesti concretament.
La CNV ens guia a lhora de reestructurar com ens expressem i com escoltem els altres. En comptes de les habituals reaccions automàtiques, les nostres paraules es converteixen en respostes conscients amb una base ferma en la consciència del que percebem, sentim i volem. La CNV ens guia per expressar nos amb honestedat i claredat, prestant als altres, alhora, una atenció respectuosa i empàtica. En qualsevol conversa arribem a escoltar les nostres necessitats profundes i les dels altres. La CNV ens prepara per observar amb atenció i ser capaços didentificar les conductes i les situacions que ens afecten. Aprenem a identificar i expressar clarament el que volem en qualsevol situació en termes concrets. Lesquema és simple i, alhora, poderosament transformador.
Quan fem servir la CNV per escoltar les nostres necessitats més profundes i les dels altres, percebem les relacions sota una nova llum
A mesura que la CNV substitueix els nostres vells patrons de defensa, fugida o atac enfront del judici i la crítica, arribem a percebrens a nosaltres mateixos i als altres, així com les nostres intencions i les nostres relacions, sota una nova llum. La resistència, lactitud defensiva i les reaccions violentes disminueixen. Quan ens concentrem a aclarir què observem, sentim i necessitem en comptes de diagnosticar i jutjar, descobrim la profunditat de la nostra pròpia compassió. Per mitjà daquest èmfasi en lescolta profunda de nosaltres mateixos i dels altres la CNV promou el respecte, latenció i lempatia, i engendra un desig mutu de donar des del cor.
Encara que mhi refereixo com un procés de comunicació o un llenguatge de compassió, la CNV és molt més que un procés o un llenguatge. En un nivell més profund és un recordatori constant que cal que continuem centrant latenció allà on és més probable que trobem el que busquem.
Hi ha un acudit sobre un home que està de quatre grapes sota un fanal, buscant alguna cosa. Un policia que passa li pregunta què fa. Busco les claus del cotxe, respon lhome, que sembla que estigui una mica embriac. Les ha perdut aquí?, pregunta loficial. No, respon lhome, mhan caigut al carreró. Veient lexpressió destranyesa del policia, lhome safanya a explicar: Però aquí hi ha més llum.
Madono que els condicionaments culturals em porten a dirigir latenció cap on és poc probable que aconsegueixi el que vull. Vaig desenvolupar la CNV com una manera dentrenar latenció fer brillar la llum de la meva consciència per centrar-la on hi ha la possibilitat dobtenir el que busco. El que vull a la vida és compassió, un corrent que flueixi entre mi i els altres basat a donar-se mútuament des del cor.
Enfoquem la llum de la nostra consciència on sigui més probable que trobem el que busquem
De la mena de compassió a la qual em refereixo amb donar des del cor en parla una cançó de la meva amiga Ruth Bebermeyer:
Mai no sento que mhan donat tant
com quan prens de mi alguna cosa,
quan entens el goig que sento
donant-te-la.
I saps que el meu donar no pretén
fer-te deutor,
ho faig perquè vull viure lamor
que sento per tu.
Rebre amb gràcia
és potser el regal més gran.
No hi ha manera de separar-ho:
Quan em dones,
jo et dono el meu rebre.