La resposta està en els moments en què el jo personal cau de manera natural i espontània. Això passa en moments de meditació o senzillament de profunda alegria. La consciència desinteressada és lestat en què estem quan la naturalesa, lart o la música ens fan meravellarnos. Lúnica diferència entre aquests moments als quals podem afegir qualsevol experiència de creativitat, amor o joc i ahimsa és que els primers són experiències intermitents mentre que ahimsa és un estat permanent. Aquest estat revela que les històries i els egos que les alimenten són meres il·lusions, models autocreats per a la supervivència i legoisme. El que obtenim amb ahimsa no és actualitzar una il·lusió, que és el que lego sempre està mirant daconseguir mitjançant més diners, més possessions i més poder. El benefici és que un arriba a ser qui realment és.
Consciència superior és un terme massa arrogant per a ahimsa. Consciència normal és més precís en un món en què el normal és tan anormal que es converteix en psicopatologia. No és normal viure en un món on milers darmes nuclears apunten a lenemic i el terrorisme és un acte religiós acceptable. Això és merament la norma.
Per a mi, el llegat del treball del Marshall, obra de tota una vida, no està en com va revolucionar el paper del mediador, per molt valor que això tingui, sinó en el nou sistema de valors pel qual va regir la seva vida, que en realitat és bastant antic. Ahimsa sha de reviure en cada generació, perquè la naturalesa humana es debat entre la pau i la violència. Marshall Rosenberg va demostrar que entrar en aquest estat de consciència expandida era una cosa real i, quan es tracta de posar fi a les disputes, també molt pràctica. I ens ha deixat unes petjades que la resta de nosaltres podem seguir. Si sentim de cor un veritable interès per nosaltres mateixos, les seguirem. És lúnica alternativa en un món que busca desesperadament la saviesa i la fi de les lluites.
DEEPAK CHOPRA
Agraïments
Dono gràcies per haver pogut estudiar i treballar amb el professor Carl Rogers en un moment en què ell investigava els components duna relació dajuda. Els resultats daquella investigació van tenir un paper crucial en levolució del procés de comunicació que descric en aquest llibre.
Sempre estaré agraït al professor Michael Hakeem, que em va ajudar a veure les limitacions científiques i els perills socials i polítics que comporta la pràctica de la psicologia tal com me lhavien ensenyat: amb una comprensió de lésser humà basada en la patologia. Veure les limitacions daquest model em va estimular a seguir buscant maneres de practicar una psicologia diferent, basada en una claredat creixent sobre com viure dacord amb la nostra naturalesa humana.
També agraeixo a George Miller i George Albee els seus esforços per alertar els psicòlegs de la necessitat de trobar millors maneres dexercir la psicologia. Tots dos em van ajudar a veure que lenorme patiment que hi ha al nostre planeta demana que es difonguin unes habilitats molt necessàries amb més eficàcia que la que pot oferir un enfocament clínic.
Magradaria agrair a Lucy Leu ledició daquest llibre i la redacció del manuscrit final, i a Rita Herzog i Kathy Smith la seva ajuda amb ledició. Voldria donar també les gràcies, per la seva col·laboració addicional, a Darold Milligan, Sonia Nordenson, Melanie Sears, Bridget Belgrave, Marian Moore, Kittrell McCord, Virginia Hoyte i Peter Weismiller.
Finalment, magradaria expressar la meva gratitud a la meva amiga Annie Muller, que em va animar a ser més clar sobre el fonament espiritual de la meva obra, cosa que li ha donat més força i ha enriquit la meva vida.
LES PARAULES SÓN FINESTRES (O SÓN MURS)
Em sento tan sentenciada per les teves paraules,
em sento tan jutjada i allunyada...
Abans danar-men ho haig de saber:
era això el que volies dir?
Abans derigir-me en la meva defensa,
abans de parlar des de la ferida o la por,
abans de construir un mur de paraules,
diguem: ho he sentit bé?
Les paraules són finestres o són murs,
ens sentencien o ens alliberen.
Quan parlo i quan escolto,
que la llum de lamor brilli a través meu.
Hi ha coses que necessito dir,
coses que signifiquen molt per a mi.
Si les meves paraules no són clares,
majudaràs a ser lliure?
Si et va semblar que et decebia,
si vas sentir que no mimportaves,
intenta escoltar a través de les meves paraules
els sentiments que compartim.
RUTH BEBERMEYER
1Donar des del cor
El cor de la Comunicació NoViolenta
El que vull a la vida és compassió, un corrent que flueixi entre mi i els altres basat a donar-se mútuament des del cor.
MARSHALL B. ROSENBERG
INTRODUCCIÓ
Com que estic convençut que està en la nostra naturalesa gaudir de donar i rebre de manera compassiva, la major part de la vida mhan preocupat dues qüestions: per què ens desconnectem de nosaltres mateixos i de la nostra naturalesa compassiva? I, la cosa contrària: què permet a algunes persones seguir connectades amb la seva naturalesa compassiva fins i tot en les circumstàncies més adverses?
La preocupació per aquestes qüestions em va començar a la infantesa, pels volts de lestiu de 1943, quan la nostra família sen va anar a viure a Detroit (Michigan). Dues setmanes després que arribéssim es va desfermar una guerra racial arran dun incident en un parc. Més de quaranta persones van ser assassinades els dies següents. El nostre barri estava situat al bell mig del focus de violència i ens vam passar tres dies tancats a casa.
Quan el conflicte racial es va acabar i va començar el col·legi, vaig descobrir que un nom podia ser tan perillós com el color de la pell. Quan el professor va pronunciar el meu cognom en passar llista, dos nois em van mirar malament i van murmurar entre dents: Ets un kike? Jo no havia sentit mai aquesta paraula i no sabia que algunes persones la feien servir de manera despectiva per referir-se als jueus. En sortir de lescola, aquests mateixos nois mestaven esperant: em van tirar a terra i em van clavar puntades de peu i cops de puny.