Aquesta llista2 serveix també com a contrast. Quan sal·ludeix a les «hablas hispáncas» i al costat del castellà senquadren les solucions dels parlars extrems de lest i de loest peninsulars, convindria que hom recordés aquest impressionant quadre.3 No el comentaré, perquè parla per si mateix.
3.2. Tornem als resultats de lacarament que hem assenyalat al § 3.1.1. La perspectiva adoptada no és sinó parcialment fidel a la realitat. La imatge no quedarà matisada ni serà exacta metodològicament si no projectem els fets occitans i si no hi duem a terme algunes modificacions.
Núm. 2. El català medieval no ignora frare (ni sor) al costat de germà (i germana). A falta dun estudi estadístic, potser podríem arriscar-nos a afirmar que frare, durant els segles XIII i XIV, i fins i tot també el XV, és tan freqüent com el seu sinònim i rival germà.4
Núm. 4. A més de verano, lespanyol coneix estío, denominació més antiga i avui poètica; verano significava en realitat la primavera o el començament de lestació estival, més que no lestiu pròpiament dit.5 Hi ha un paral·lelisme entre lespanyol i el català en la formació dun [TEMPUS] AESTIVUM (anàleg i oposat al [TEMPUS] HIBERNUM) enfront dels representants dAESTATEM. Loccità, que en diu estiu, es col·loca al costat de les llengües hispàniques.6
Núm. 5. Tarde no és traducció fidel de sera-soir (com sí que ho és, en canvi, el cat. vespre), ja que lespai de temps que abraça la tarde sestén des del migdia fins a la posta del sol. El català modern ha pres manllevada la paraula castellana i en diu tarda. Aquesta no ha penetrat a València, que en diu vesprada; ni a Mallorca, que en diu hora-baixa o capvespre (cf. DCVB, S.V. 2. tarda).7
Núm. 8. Lespanyol posseeix també lecho (< LECTUM). El cert, però, és que cama hi és el mot més usual, del qual ja dóna testimoni Sant Isidor, mentre que lecho forma part del lèxic elevat i poètic.
Núm. 9. La correspondència entre lesp. ave-pájaro i lit. i fr. uccello-oiseau és exacta; lespanyol empra pájaro per als volàtils petits i reserva el terme ave per als grans (aves de rapiña, etc.); aquesta distinció, però, és bastant recent i la denominació genèrica és ave. Al costat docell, el català medieval va fer servir au, que encara avui sadmet en poesia.8
Núm. 10. Lespanyol va conèixer, a més de perro, can, paraula que pertany avui al nivell elevat del lèxic. Per la seua banda, el català en diu gos, però també ca; aquesta forma és lúnica que sutilitza a la Catalunya francesa (ALPO, mapa 138) i a les Balears (Veny II, p. 150, § 126).
Núm. 12. En català antic es documenta també burri (< BUTYRUM), però mantega sempre va ésser la paraula usual.9 També la Narbonense conegué mantega (cf. FEW, S.V. *mantaica).10
Núm. 13. En aquest cas no veiem per quina raó Jud va creure haver de separar lesp. pieza del fr. pièce; recordeu el sentit originari de lesp. empezar. Lesp. pedazo correspon més aviat al fr. morceau. A més de tros (que va ésser adoptat per lespanyol: trozo),11 el català posseeix peça i pedaç; el sentit fonamental de pedaç és el de tros de drap que es cus a una peça vella o trencada (cast. remiendo); dací el verb apedaçar (cf. fr. rapiécer). Pedas (o petas) viu també en occità.
Núm. 14. Lespanyol va prendre del gal·loromànic, sens dubte de loccità, la paraula gris; de tota manera, pardo, que seria en francès brun, no existeix en català.
Núm. 15. La coincidència espanyol-català caliente/calent és exacta, tot i que en català antic predomine, fins al segle XV, cald;12 calent, tanmateix, que també existeix en llenguadocià, ja apareix en Ramon Llull.
Núm. 16. El català conegué en ledat mitjana trop;13 potser siga un manlleu del gal·loromànic, com ho és, ben clarament, lit. troppo. El terme genuí sempre ha estat massa.14
Núm. 17. Lespanyol usa encara avui el verb prender, transitivament amb el sentit dadherir (un adornament), detenir, privar de llibertat (una persona) i intransitivament amb el sentit darrelar (en parlar de plantes); també queden frases fetes com prender fuego. Tot això són indicis que, en els primers temps de lidioma, va tenir el mateix valor que els corresponents verbs italo-francesos i catalans.15 Tomar és posterior.16 Aquest no existeix en català, en el qual prendre és el terme corrent; avui, més que no en ledat mitjana, pateix la competència de (a)gafar, tipus lexicològic que també apareix en llenguadocià.17 Convé dassenyalar que el problema daquestes correspondències és bastant complex. Una part del camp semàntic del francès prendre, locupa en espanyol no solament tomar, sinó també coger (o agarrar).
Núm. 19. Lesp. rezar (< RECITARE) significa orar, recitar oracions. En aquest sentit ha passat al català modern resar,18 que figura al costat de pregar. Jud es va limitar a indicar els sentits de lalem. beten; però, si preníem en consideració el de bitten, tindríem una nova coincidència del català amb litalià i el francès (pregare/prier): cat. pregar enfront de lesp. rogar. En aquest últim cas, la dimensió diacrònica ens duria a tenir en compte el fr. ant. rover (FEW, X, pp. 445-47).
Núm. 20. Aquesta correspondència es limita al sentit dinterrogar (alem. fragen). El cat. preguntar és un manlleu recent de lespanyol;19 coexisteix amb el patrimonial demanar, verb que en el sentit de requerir, exigir (alem. bitten um, verlangen) coincideix amb litalià i el francès (domandare, demander-demanar) enfront de lesp. pedir.