12. Doblets del tipus abrusar/abrusir, cuitar/cuitir són freqüents. El fet no queda circumscrit al català, com es pot veure en Alfred Risop, Studien zur Geschichte der französischen Konjugation, Halle a. S., 1891, esp. pp. 21-38.
13. Per a aquest mot, en voldria postular una base IN-SOMN-ICIRE (cf. loc. cit., p. 219, n. 8).
14. Vegeu la meua nota de la ZRPh (LXXIX, 1963, pp. 278-283), en la qual rebutge letimologia de G.Tilander, qui deriva tonto dun suposat *TONTUS (per TONSUS, de TONDERE) [aprofite lavinentesa per indicar que el castellà tonto és força més antic del que hom diu, DECH, s.v.; ja surt al procés de Cazalla del 1533, ed. M. Ortega Costa, p. 210; el derivat atontado encara és més primerenc: Gonzalo Fernández de Oviedo, Sumario, «Biblioteca de Autores Españoles», vol. 22, p. 490; aquestes dates invaliden tota largumentació lusitana de Tilander].
15. Aquest ètim, format sobre DOMARE, viu a totes les Gàl·lies (FEW, III, 132) i en català. W. von Wartburg diu que DOMITARE és privatiu només de la Gal·loromània (i oblida el català domdar i adondar), mentre que DOMARE sha mantingut a les penínsules itàlica i ibèrica. Ací veiem que el català posseeix les dues solucions.
16. Diczionari rumantsh grischun, IV, 549-550.
17. Acabada de redactar aquesta nota, veig per casualitat que Coromines (DCEC, III, 80b; S.V. lerdo) assenyala que L. Spitzer va proposar en un altre temps *DE-EX-SOMNITARE per a deixondar, base que aquell rebutja (fundant-se en la falsa prioritat del verb deixondir). Després de no poques recerques, he topetat amb larticle dSpitzer, que incidentalment parla només de deixondir i que el fa derivar dun imaginari *DE-EX-sOMNITIRE («Katalanische Etymologien», en Mitteilungen und Abhandlungen des Seminars von Hamburg, 1917, IV, p. 9); i també massabente que, aquesta etimologia, lhavia proposada ja Oliva Joh. Tallgren («Glanures catalanes et hispanoromanes», en Neuphilologische Mitteilungen, XIII, p. 171), el qual, a més, fixava la base DE-EX-SOMNITARE per a un deixondar-se se souvenir (?), tret del Diccionari de Saura. Tot això sense necessitat dargumentar i amb la facilitat que es tenia en aquella època per fer propostes etimològiques de caràcter formal, sense cap base en la llengua.
18. El DCVB cita per a reixidar i reixidament (S.V.) un text del Llibre de Contemplació, en el qual aquestes paraules van acompanyades del sinònim més corrent: lo rexidà el despertà, rexidament e departament (cal llegir-hi e despertament, cf. ORL, II, p. 288; cap. LV, § 29: reixidament e despertament). En el Blanquerna de Ramon Llull mateix, manuscrit Piot del segle XIV, llegim: «Narpan respos que enaissi lauia uestit son escudier e que lauia rescidat» (ed. Morel-Fatio, Rom. VI, 1877, p. 524a), mentre que el manuscrit de Munich duu que.l havia despertat (ed. S. Galmés, ENC, núms. 50-51, I, p. 272.28); amb aquest coincideix ledició príncep de València del 1521: que havia tan matí despertat (ed. Morel-Fatio, loc. cit., p. 525b).
19. En el Raonament dAvinyó (1310): « daltra part, senforçaven de diffamar-los, e destèyner o apagar en lo poble la devoció» (ed. M. Batllori, ENC, núm. 53-54, vol. I, pp. 204.15-16).
20. Viatge dEn Perellós (darreries del segle XIV, però publicat segons lincunable del 1486): « e tantost com yo nomenàs lo nom de Jhesu Crist, tantost fuy guarit e lo foc scantit que no hy resta vna sola beluga» (Llegendes altra vida, p. 154, línia 709); cf. el text llenguadocià del XV: « may tantost que ieu nomniey lo nom de Jhesu Christ, tantost ieu fory guerit e tot lo fuoc se escantit que no y demorec pas una sola beluga» (Perelhos, p. 27, línia 592).
3. UN ASSAIG A QUATRE COLUMNES
3.1. Per acostar-nos, mitjançant la comparació amb els seus veïns, a les característiques lèxiques del català, podríem recórrer a la llista de mots establerta per Jud al principi del seu esmentat estudi i destinada a subratllar les divergències que hi ha entre liberoromànic (= castellà), duna banda, i litalià i el francès, de laltra.1 Aquesta llista és arbitrària, i curta dallò més, per poder trauren conclusions. Malgrat tot, té per a nosaltres lavantatge de no ésser obra meua, preparadada segons un criteri que hauria pogut semblar partidista.
La nostra llista col·loca en tres columnes una sèrie de térmens en italià, francès i espanyol; en una quarta columna, separada per una ratlla vertical, hi afegesc els mots corresponents en català modern, a fi dexaminar així les convergències o les discrepàncies que aquests presenten respecte del lèxic gal·lo-italià o del lèxic espanyol.
Farem servir en distintes ocasions el terme «gal·loromànic» en un sentit excessivament estret, ja que en rigor lapliquem a solucions romàniques no hispàniques (ni castellanes ni portugueses); noteu que al costat del francès i loccità (gal·loromànic) apareix amb freqüència litalià:
3.1.1. En els números 1, 3, 6, 7, 8, 9, 11, 14, 17, 18, 19, 22, 23 i 24 el terme català coincideix amb la solució franco-italiana, oposada a la de lespanyol, és a dir, en 14 dels 24 casos considerats, una mica més de la meitat, doncs. En 2, 12, 15, 20 i 21, és a dir, en cinc casos, el català i lespanyol van junts. Mentre que en 4, 5, 10, 13 i 16, és a dir, una altra vegada en cinc dels 24 casos, el català presenta una solució divergent tant de lespanyol com de litalià-francès.
3.1.2. Per completar el quadre de liberoromànic indique els térmens portuguesos:
1. primo13. pedaço2. irmao14. pardo3. sobrinho15. quente4. verao16. demais5. tarde17. tomar6. manha18. querer7. sarta19. rezar8. cama20. perguntar9. ave, pássaro21. buscar10. cao22. chegar11. ameixa23. falar12. manteiga24. comerAquesta llista2 serveix també com a contrast. Quan sal·ludeix a les «hablas hispáncas» i al costat del castellà senquadren les solucions dels parlars extrems de lest i de loest peninsulars, convindria que hom recordés aquest impressionant quadre.3 No el comentaré, perquè parla per si mateix.