La documentació mostra ben clarament que la variant en -ar és primària i que deixondir és resultat dun canvi de conjugació, fenomen bastant corrent.12 A més, la forma en -ar, la trobem també en imperfet de subjuntiu, en perfet simple, en infinitiu i en imperfet dindicatiu. Lerror de Coromines consisteix a imaginar que el participi deixondit és lantònim denxunxit, ensopit, el qual considera mossarabisme (a causa de la seua s o ts procedent duna -Ci).13 Aquest enxunxit, però, no és tal mossarabisme, sinó una simple forma amb reduplicació consonàntica ns-ns, origen expressiu anàleg a les cast. chocho, zonzo, tonto, lelo, etc. (Cf. DCVB, S.V. enxonxit).14
Letimologia de deixondar és clara: DE-EX-SOMNITARE. Per al tractament fonètic, cf. domdar, adondar < DOMITARE domesticar.15
La formació dun *SOMNITARE, a partir de SOMNIARE amb el sufix freqüentatiu i intensiu -ITARE, és normal en llatí. Per a laspecte semàntic daquesta classe de verbs, compareu amb el ll. DORMITARE; el mateix podem dir dun tipus lèxic copidá adormir-se que viu als parlars llombards septentrionals i al reto-romànic dels Grisons.16
Formalment, la base *SOMNITARE, amb prefix diferent, es troba en unes altres parts de la Romània, per exemple a la Bresse aissontá rendre somnolent, accabler de sommeil, porter au sommeil (FEW, XII, 93b), i el simple viu a la Bèlgica romana: somter sommeiller, dormir, etc. (ib.).17
2.3.2. Encara podríem citar el verb reixidar i el seu derivat reixidament, sortits de RE + EXCITARE, usats per Ramon Llull, però que no sabem fins a quin punt arrelaren en català antic. Ignorem si es tracta dun ús individual lul·lià, tirant mà del provençal, o més aviat es tracta duna tendència que no va aconseguir dimposar-se.18
Per consegüent, heus ací éveiller representat mitjançant els tipus despertar, esvetllar i deixondar, si més no. Prescindesc, és clar, de les variants de caire dialectal daquests tres verbs fonamentals.
2.4. Continuant la seua exposició, Jud indica que, a grans trets, la Romània coneix tres tipus lèxics fonamentals per expressar la noció éteindre le feu, éteindre la flamme:
EXSTINGUERE (Romania, França del Nord i un petit territori dItàlia),
TUTARE i variants (Itàlia, Rètia, Sardenya, França central i meridional),
PACARE (Península Ibèrica).
A més, Burdigala havia forjat un *EX-CANDERE (contrari lògic de CANDERE brillar), Massilia i Nemausum van acudir a una nova formació *ADMORTIARE, mentre que Bononia, Mutina i Rhegium adoptaren un *EX-MORTIARE, dues creacions que es basen en la imatge ignis mortuus est (op. cit., I, p. 235).
2.4.1. Ara bé, si, en efecte, el català diu apagar, com el portuguès i lespanyol, conegué, tanmateix, unes altres bases lexicals que no han arrelat del tot, de lexistència de les quals, però, la documentació medieval o els dialectes moderns ens donen testimoni. Així, el cèlebre metge Arnau de Vilanova fa servir, a principis del segle XIV, la parella sinonímica estèyner o apagar;19 a més, tudar, que existeix avui al Rosselló (al costat de la variant factitiva atudar), es documenta als segles XIV i XV i sobreviu a Mallorca en laccepció de fer malbé, espatllar. Amortar (el foc) com a verb transitiu i esmorir-se com a reflexiu són també testimoniats (cf. DCVB, S.V.); el mateix sesdevé amb escantir, però aquest apareix en un text en el qual abunden els provençalismes i per això sens en fa sospitós.20
En resum, si el català, des de sempre, ha expressat tots aquests conceptes déveiller i déteindre amb despertar i apagar i coincideix així amb la resta de liberoromànic, també se serveix i això no ho diu Jud de gairebé tots els altres tipus lèxics que existeixen a la Romània, de manera particular a les Gàl·lies.
1. RLiR, I, 1925, pp. 181-236; II, 1926, pp. 163-207. En traduesc les citacions.
2. Cuervo, Dicc., II, pp. 1187-9.
3. «Regles desquivar vocables o mots grossers o pagesívols. Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana: I. Edición del texto», BRABL, XXIII, 1950, pp. 137-152. El senyor Badia en va fer després un estudi de la fonètica (ib., XXIV, pp. 83-116) i, també, de la morfologia i la sintaxi (ib., XXV, pp. 145-163).
4. BRABL, XXIII, p. 146, núm. 125.
5. En un fabliau català del segle XIV surt deixondar en la forma provenzalitzant del pretèrit:« Aquí enlex, que no.s tardet, // dich quel burgues se dexondet» (publicat per Gabriel Oliver, «El diable, el sagristà i la burguesa. Fragmento de un texto catalán del siglo XIV» dins Miscellanea Barcinonensia, XII, 1973, p. 48).
6. Passió, mort, resurrecció y aparicions de N.S. Jesucrist, ed. per E. M(oliné) B(rasés), en EUC, III, 1909, p. 349, vv. 1045-48. El Dicc. Aguiló, que cita també aquest text (S.V. deixondar), en dóna una versió una mica diferent, però això no afecta el mot que ací ens interessa: «E donám aygua per la fas per so que yo bem dexondás».
7. Vegeu-ne ledició de J.M. Casas Homs, índex. No tenim, però, context.
8. Manuel Milà i Fontanals, Romancerillo catalán, Barcelona, 1882, p. 163. La localització a Ripoll, la devem a les notes inèdites de Milà publicades per Francesc Pujol i Joan Puntí, Observacions, apèndix i notes al «Romancerillo catalán» de Manuel Milà i Fontanals, Barcelona, 1926, p. 30. Vegeu també R. Menéndez Pidal, Romancero tradicional, III, Romances de tema odiseico, Madrid, 1969, p. 25 (§ I. 13, v. 25).
9. Maurice Auzeville, Chants traditionnels du Roussillon, EPL. 7570, Productions Vogue, Série Medium (el disc deu ésser dels anys 1958 o 1959).
10. Vegeu Dicc. Balari, S.V. deixondir. Jacint Verdaguer, Obres Completes, Barcelona, Ed. Selecta, 1948, p. 83a (LAtlàntida, conclusió: «Somni dIsabel»; ací deixondit rima amb teixit).
11. «Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara», en ER, III, 1951-1952, p. 219, n. 8, i p. 228, n. 10. [En el DECat evita desmentar el que fou proposat en loriginal daquest llibre meu].