2.2.1. Segons Jud, «el tipus despertar és únic en el vast domini portuguès-espanyol-català de ledat mitjana» (I, p. 189). El seu nucli és el verb llatí vulgar *EXPERTU, que ix alhora de la simplificació del participi clàssic EXPÉRRECTUS (aquest shavia tornat *EXPERCTUS segons la igualació accentual, *EXPERXI, *EXPÉRGERE, *EXPERCTUS). «Tot desdenyant de demanar auxili als verbs vigilare i excitare escriu Jud sescaigué a Espanya la formació dun verb transitiu, segons el model dexemples típics molt antics com ara canere: cantare, utor: usare, ostendere: ostentare. El participi expertus va ésser el punt de partença dun verb expertare que sutilitzà com a transitiu éveiller qualquun i com a reflexiu séveiller» (I, pp. 185-186). I Jud continua: «Roma proposà com a hereus del feble expergiscor, ferit de mort, els verbs se excitare i se exvigilare. La Hispània va respondre a la capital de lImperi amb una negativa categòrica i es dedicà a posar ordre a casa seua sense esperar el precepte de Roma: lexpertaredespertar de liberoromànic és el símbol lingüístic de lautonomia de la província que se sostrau a la dictadura del govern central de Roma» (I, p. 186).
2.2.2. En el mateix article, Jud hi estudia el concepte apagar (éteindre) en les llengües romàniques. Constata la pervivència del clàssic EXSTINGUERE, verb a què fan competència els representants de TUTARE i PACARE, térmens que en el sentit dapagar semblen innovacions lèxiques estranyes a la llatinitat clàssica. El portuguès, lespanyol i el català, amb apagar, es van decidir, doncs, per PACARE.
2.2.3. Per al nostre autor, aquestes formacions iberoromàniques despertar-apagar per a éveiller-éteindre, simbolitzarien la «nova provincialis superbia» (I, p. 189), censurada per un senador romà a les darreries de lImperi. Serien una cosa així com lencarnació de la consciència del valor propi que agafa el provincial, cada vegada més segur de les seues forces i senyor dels seus recursos, enfront de les ordres i les directrius de la capital, de la Urbs.
Lexposició de Jud és de gran brillantor i ja em va fascinar quan era estudiant. El conjunt és bastant exacte, excepte potser quan lautor considera liberoromànic constituït pel portuguès, lespanyol i el català com un bloc excessivament unitari. Sovint el català tria camins diferents dels que segueixen les altres dues llengües romàniques de la Península Ibèrica. És el que veurem.
No em deturaré en els fets portuguesos i castellans, però recordaré que Jud prescindeix, pel que fa a éveiller, de la coexistència entre despertar i acordar-recordar, la qual subsistí en espanyol fins al segle XVII (DCEC, I, p. 28a, S.V. acordar, II) i continua vigent en portuguès, en el qual acordar despertar-se és en alguns parlars, com el minhoto, la denominació més freqüent. També passa per alt lexistència del port.-esp. desvelar,2 representant dEXVIGILARE amb canvi de prefix (cf. cat. desvetllar, prov. desvelhar, FEW, III, p. 337, § 4).
2.3. Tornant al català, voldria, en relació amb el concepte despertar, adduir una prohibició llançada a les darreries del segle XV en una mena dinteressantíssim «Appendix Probi», titulat Regles desquivar vocables, que A. Badia va publicar el 1950.3 La prohibició es dirigeix al verb «deixondar per despertar o esvellar».4 Aquests tres tipus lexicològics, que expressen en català la noció de despertar, ens menen duna banda cap a liberoromànic (despertar), duna altra banda cap al gal·loromànic (esvetllar) i, fins i tot, cap a la creació individual (deixondar o deixondir).
2.3.1. El verb deixondar, que tenim datat en català des del segle XIV, parteix dun tipus llatí DE + EX + SOMNITARE. Detinguem-nos-hi un moment, ja que nhi ha hagut unes altres propostes etimològiques.
El nostre lexema deixond- té en lactualitat dues variants: deixondar i deixondir. El seu ús és transitiu i intransitivo-reflexiu.
La variant de la conjugació en -ar viu, segons el DCVB (S.V. deixondar), en rossellonès i en el català oriental: el Conflent, lEmpordà, el Ripollès, la Plana de Vic. La variant en -ir té, segons la mateixa font (S.V. deixondir), una extensió major, ja que apareix també a Mallorca i Menorca. Pel que hi puc albirar, ambdues són alienes a tota lextensió del català occidental, incloent-hi el valencià.
El DCVB no naddueix documentació antiga.5 Això no obstant, la variant en -ar (deixondar) apareix en la Passió del segle XIV:
E Ieshus prisme per la ma
E de terra el me leva
E dona ayga per la fas
Per so qui yo bem dexondas.6
Cap al 1400, en el Torcimany de Lluís dAverçó sen registren les formes conjugades dexonda i dexondà,7 i acabem desmentar la prohibició (dexondar per despertar o esvellar) continguda en les Regles desquivar de les darreries del XV. Al segle XIX, Milà i Fontanals va recollir a Ripoll una versió del romanç de Lluís de Montalbà, en la qual el verb deixondar apareix dues vegades, en passat simple i en indicatiu:
v. 24: Al primer cop de vihuela // son marit sen deixondá.
v. 25: [Desperteuvos, vida meua] // ques hora de deixondá.8
El DCVB naddueix usos de Jacint Verdaguer en infinitiu (deixondar) i en present dindicatiu (se deixonda) i de Maragall també en present (se deixonda). En una versió rossellonesa actual de la cançó «Una matinada fresca» he sentit la frase «la bella se deixondà».9
La variant amb el morfema en -ir és documentada amb autoritats de les Balears, des de les darreries del segle XIX, però també la fan servir Verdaguer10 i Collell, que són de Vic.
J. Coromines proposa una base DE-EX-SOMNICIRE. Suposa un punt de partida *deixonzit > deixondit (participi), mentre que deixondar (que diu conèixer només en el present: deixonda) seria secundari i potser sorgit com a forma no incoativa de deixondir.11
La documentació mostra ben clarament que la variant en -ar és primària i que deixondir és resultat dun canvi de conjugació, fenomen bastant corrent.12 A més, la forma en -ar, la trobem també en imperfet de subjuntiu, en perfet simple, en infinitiu i en imperfet dindicatiu. Lerror de Coromines consisteix a imaginar que el participi deixondit és lantònim denxunxit, ensopit, el qual considera mossarabisme (a causa de la seua s o ts procedent duna -Ci).13 Aquest enxunxit, però, no és tal mossarabisme, sinó una simple forma amb reduplicació consonàntica ns-ns, origen expressiu anàleg a les cast. chocho, zonzo, tonto, lelo, etc. (Cf. DCVB, S.V. enxonxit).14