Si al llarg daquestes reflexions he de fer servir, per facilitat expositiva, els térmens «gal·loromànic» i «iberoromànic», pregue al lector que tinga en compte que ho faig en un sentit merament lingüístic.
1.4. Cada llengua té el seu inventari de signes morfològics, lèxics, etc. Des del moment que el català és un idioma romànic independent resulta il·lògic i fins i tot aberrant classificar-lo com a mera «dependència» dun altre de més «il·lustre». El català, en les seues seleccions lingüístiques, no és ni més ni menys dependent de loccità o del francès del que ho és de lespanyol. Científicament, simposa col·locar tots aquests idiomes en el mateix pla.12
El que cal i ací rau el futur de la lingüística històrica és comparar entre si les preferències lèxiques, morfològiques, fonètiques de cada llengua. Aleshores sen faran palesos els trets comuns i els divergents. En aquest sentit, es podran traçar algunes isoglosses que potser serviran per a certes convergències. Per exemple, en les llengües de lanomenada Romània occidental, hi ha una determinada afinitat de comportament semàntic del ll. RACEMUS en català, occità i francès, en els quals ha arribat a significat la fruita de la vinya en contrast amb el cast. racimo (cf. el cast. uva). O bé RES com a negació (cat., occit. i fr.) enfront de NATA (esp., port.).
1. Latín de Hispania: aspectos léxicos de la romanización, Madrid, 1968, p. 14.
2. Cf. Elem. cat., pp. 196-197, n. 11.
3. En trobareu una clara exposició, amb bibliografia, en Badia, Fisiognómica, pp. 12-23.
4. W. Meyer-Lübke, Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen, sprachwissenschaftlich und historisch dargestellt, Heidelberg, Carl Winter, 1925. Aquest llibre és més citat que no pas llegit: malgrat totes les censures de què ha estat objecte, té encara un gran valor, perquè el seu autor posseïa un envejable coneixement de la situació lingüística de tota la Romània, especialment dItàlia i de França, del qual estan mancats molts dels seus crítics.
5. G. Rohlfs, Die lexikalische Differenzierung der romanischen Sprachen. Nha aparegut ara una reelaboració, amb importants addicions, sota el títol Romanische Sprachgeographie. Geschichte und Grundlagen, Aspekte und Probleme mit dem Versuch eines Sprachatlas der romanischen Sprachen, München, Verlag C.H. Beck, 1971.
6. Op. cit., p. 92. Vegeu la meua recensió en ZRPh, LXXIV, 1958, pp. 285-294. La ressenya no va tenir lefecte esperat pel que fa en aquest punt concret. El senyor Rohlfs sembla ben pagat amb la fraseta i la repeteix ara al seu Rom. Sprachgeographie, p. 204. Més estrany és que Manuel Alvar, en una nota a la traducció al castellà de la Differenzierung de Rohlfs (Diferenciación léxica de las lenguas románicas, Madrid, CSIC, 1960, p. 152), deixe de banda, amb un «sin embargo» gens clar, tots els meus arguments i, canviant-ne la perspectiva, parle inoportunament del guaraní, del romanès, de lalbanès i del basc. Lestudi dI. Iordan, «Au sujet du lexique des langues ibéro-romanes», Revue de Linguistique, III, Bucarest, 1958, pp. 141-152, en el qual es compara el lèxic català amb lespanyol i el portuguès, resulta bastant matisat. El fet que es base, però, en les dades incompletes del REW constitueix un seriós inconvenient metodològic.
7. Deixe de banda ara els diferents nivells estilístics en què es col·loca cadascun dels components de les parelles sinonímiques fart-sadoll, ocell-au, etc. No són essencials per a la presentació, a grans trets, del lèxic català; un estudi, però, més detallat haurà de tenir en compte els plans estilístics i, a més, considerar els aspectes geogràfico-lingüístics i cronològics daquestes parelles.
8. Vet ací un text català del 1395: «e leuant-li (sc. a Cirus) lo cap de les spatles, mès lo en .I. odre ple de sanch humana, dient al dit cap ques sadollàs es fartàs bé de la sanch de què era tan insaciablement assedegat» (Valeri Màximo, II, p. 347, línies 1491-1494). No nhi ha correspondència exacta amb loriginal llatí.
9. Sobre SATULLUS, cf. Bonfante, pp. 27-28. El desplaçament semàntic dassaciat a ebri, embriac es documenta en francès només des del segle XVI, segons el FEW, IX, p. 250b.
10. Una actitud equànime, molt més enllà de la que ell mateix va adoptar pels volts del 1928, és la dAmado Alonso, «Partición de las lenguas románicas de Occidente», Misc. Fabra, pp. 81-101, article reproduït en Estudios lingüísticos. Temas españoles, Madrid, Gredos, 1951, pp. 101-127. Cf. la ressenya de W. von Wartburg, ZRPh, LXX, 1954, p. 424. A. Alonso abandona el 1943 el punt de vista lèxic que havia mantingut amb Meyer-Lübke i altres gal·loromanistes (Estudios, op. cit., pp. 110-111).
11. Heus ací, encara, un ressò daquesta actitud: «Eine Sonderstellung nimmt das Katalanische ein. Es war anfänglich aller Warhscheinlichkeit nach nichts anders als eine Variante des Provenzalischen» (Helmut Lüdtke, Geschichte des romanischen Wortschatzes, Freiburg i./Br., Rombach, 1968, I, p. 76).
12. Heinrich Kuen torna, sense massa novetat, al tema de la subagrupació per constatar que el català de tots els temps, en qualsevol dels seus dialectes i sociolectes, és més «aparentat» amb els seus veïns del Nord que no pas amb els de Ponent. Vegeu «Die Stellung des Katalanischen in der romanischen Sprachfamilie» dins Studia Iberica. Festschrift für Hans Flasche. Bern-München, Francke, 1973, pp. 331-352.
2. VARIETAT LÈXICA
2.1. Les dificultats amb què ensopeguem si volem comparar les solucions lèxiques catalanes amb les dunes altres llengües són grans. La prova, me la va proporcionar la lectura del notable article de Jakob Jud Problèmes de géographie linguistique romane,1 que desitjaria comentar ací en els punts relatius al català. Lautor examina la distribució dels mots que a la Romània expressen els conceptes despertar i apagar.
2.2. Després dassenyalar que el llatí expressava el sentit intransitiu de despertar-se (séveiller) mitjançant el verb deponent EXPERGISCOR, EXPERGISCI, EXPÉRRECTUS SUM i també, encara que amb menys freqüència, mitjançant EVIGILARE; que per al sentit transitiu de despertar algú (éveiller qualquun) usava EXCITARE, EXPÉRGERE, EXPERGEFACERE, SUSCITARE, mostra Jud la distribució panromànica de despertar. Els continuadors en la baixa llatinitat són *EXPERIRE, EXCITARE, EXVIGILARE, *DE EXCITARE i *EXPERTARE. Així, tindríem:
SE EXCITARE a Dàcia, Raetia, Dalmatia, Sardinia, lItàlia del nord, Nàpols i les Puglie.
SE EXVIGILARE al Romagnolo, part dels Abruços i a Sicília (p. 185).
Quant al gal·loromànic (p. 186), les Gàl·lies bèlgica i lionense recorren a sesperir (< *EXPERIRE), verb reflexiu amb el sentit de despertar-se; a més, éveiller quelquun (< EXVIGILARE) com a verb actiu i séveiller com a verb reflexiu. La Gàl·lia narbonense coneix DE + EXCITARE (> prov. ant. dessidar), verb actiu i reflexiu, però també la solució del nord esperir i la de liberoromànic despertar.