5. Lamable lector remarcarà que empre indistintament «occità» i «provençal», etc. Hi ha en lús dels térmens opinions força contraposades. No mhi he capficat gens, com tampoc no mhe preocupat massa entre recórrer a «castellà» o «espanyol», tot i que preferesc el primer sinònim; cf. L. Fassel, «Provençal ou occitan», dins Bulletin de la Société Roumaine de Linguistique romane, Bucarest, 1970, VII, pp. 101-105.
6. Cf. Riquer, HLC, I, pp. 21-196 (amb bibliografia). Laspecte lingüístic el té en compte Manuel de Montoliu, La llengua catalana i els trobadors, Barcelona, Alpha, 1957, pp. 3-21.
7. Aquests diccionaris etimològics no són històrics, malgrat que lautor sempre deixe entrellucar que hi aporta la primera documentació. Sha de proclamar ben fort que el caire filològic daquests reculls és més que descurat.
8. Unes veus tan autoritzades en el camp romanístic com les de J. P. Chambon i B. Schmid han blasmat recentment el parcial mimetisme dun dels nostres millors lingüistes: «Dans lénumeration des mossarabismes, la prudence que lauteur mettait dans le traitement du vocabularire préroman fait défaut» (RLiR, 56, 1992, p. 204). Per una altra banda, i a lextrem oposat del professor Coromines, hi ha hagut un intent amb ínfules de cientifisme de parlar del «mozárabe de Valencia» com a base duna llengua valenciana diferenciada de la catalana. Mhe proposat no entrar en aquest fals debat i envie el lector curiós al que en diuen les ressenyes dels especialistes en la matèria: Á. G[almés] de F[uentes] dins la revista Aljamía, 4, Oviedo,1992, pp. 62-63, i C. Barceló, dins Al-Qantara, XIII, Madrid-Granada, 1992, pp. 290-293.
1. EL RESSÒ DUNA POLÈMICA
1.1. Dues són les actituds dels estudiosos quan sencaren amb el lèxic català. La dels qui consideren que sinscriu en el conjunt del cabal hispànic amb alguna que altra desviació de poca entitat, i la daquells qui hi veuen un parentiu molt accentuat amb el lèxic provençal o occità.
1.2. En pronunciar el seu discurs de recepció en la Real Academia Española, Antonio Tovar apuntava el caràcter arcaïtzant del lèxic hispànic dorigen llatí i recordava que «se han señalado como arcaísmos de los dialectos románicos de Hispania: oír, hermoso, mesa, comer, feo, heder, enfermo, ir, malo, madera, mujer, preguntar, querer (en los dos sentidos de amo y uolo), trigo, barrer, pedir, ciego, cojo, casos bien conocidos en que el esp. y el port., no siempre acompañados del cat., mantienen un latín más antiguo que los otros dialectos románicos».1
Fet i fet, per atenir-nos únicament a lincís «no siempre acompañados del cat.», convé de fer notar que no apareix en aquesta llista cap arcaisme hispànic que ho siga també propi del català. La llista de Tovar seria en aquesta llengua: bell, taula, menjar, lleig, pudir, malalt, anar, fusta, dona, demanar, voler, blat, escombrar (o agranar), ranc. Prescindesc dels reflexos d AUDIRE, CAECUS i MALUS, que viuen en gairebé totes les llengües romàniques (cf. REW, FEW). El cat. coix (cat. ant. coixo, encara dialectal) és un manlleu de lesp. cojo.2 Aquesta petita prova ja ens mostra que el problema és mes complex que no ho semblaria en un principi.
1.2.1. Els qui han insistit, durant els darrers cinquanta anys, en l afinitat lèxica entre el provençal i el català, ho han fet moguts per linterès a prendre partit en una querella: la de la pertinença de la llengua catalana a la Gal·loromània o a la Iberoromània. El famós i fals problema, conegut sota el títol de «subagrupació romànica del català», sha tractat quasi sempre amb arguments lèxics. No ens cal parlar ací de la polèmica,3 però sí que convé exposar la manera dargumentar dels contrincants.
Amb el criteri lèxic nhi havia prou, en especial per als «gal·loromanistes». En un altre ordre de coses, aquests, més o menys conscientment, consideraven el rerefons històric a què hem al·ludit en començar aquest llibre. Ètims com AVUNCULUS, POMA, CAMBA, BULLIRE, MANDUCARE, ADRIPARE, TROPARE, FORMATICUM, que són en català respectivament oncle, poma, cama, bullir, menjar, arribar, trobar, formatge (compareu amb el francès oncle, pomme, jambe, bouillir, manger, arriver, trouver, fromage), autoritzaven a alguns lingüistes a col·locar el català en lòrbita gal·loromànica, ja que lespanyol en diu: tío, manzana, pierna, hervir, comer, llegar, hallar, queso. Uns altres lexemes, però, com són apagar, callar, despertar, matar, la base etimològica dels quals coincideix amb la de lespanyol (cf. esp. apagar, callar, despertar, matar) i soposa a la del francès (cf. fr. éteindre, taire, éveiller, tuer), eren molt benvingudes per als qui veien en el català una llengua iberoromànica.
La polèmica va començar, amb aquests arguments, allà pel 1925, quan Meyer-Lübke publicà el seu llibre Das Katalanische.4 No es pot dir que shaja acabat. Gerhard Rohlfs, en una caracterització general del lèxic de la Romània,5 arriba a la seua provocadora conclusió: «el català és essencialment una «dépendance» del provençal».6
1.3. Aquest procediment és excessivament fàcil i amb una miqueta de picardia es pot arribar a qualsevol conclusió. El lèxic català shi presta.7 Si ens limitem a assenyalar, per exemple, que per al concepte assaciat, el català posseeix el mot fart, de FARCTUS, va, sens dubte, amb liberoromànic, el qual té harto en espanyol o farto en portuguès; amb això, però, no hem dit més que una veritat a mitges, ja que el català també coneix sadoll,8 derivat de SATULLUS; tenim llavors un parentiu amb loccità sadol i fins i tot amb el francès saoul: aquest últim significava originàriament, i significa encara de vegades, assaciat.9 Un partidari del gal·loromanisme en triarà sadoll, i tot queda explicat. Així sha procedit, en efecte. Els perills del que ara es diu «manipulació» hi són evidents.
1.3.1. Insistesc en el fet que no atiaré la vella polèmica del subagrupament,10 perquè es tractava dun plantejament equivocat, els orígens del qual rauen en els supòsits teòrics de la nostra disciplina. Aquesta, per motius aliens a la lingüística (que en el fons es poden resumir en la fórmula llengua = nació), no atorgava al català un lloc entre les llengües romàniques;11 es tractava, doncs, demmarcar-lo dins làrea dinfluència de França o dEspanya. Tot això és absurd. Des del moment en què ens trobem davant un idioma com un altre qualsevol, no hi ha cap dependència. El que cal és comparar entre si les solucions de llengües autònomes. Duna banda, podrem establir certs agrupaments i, de laltra, haurem de reconèixer, davant solucions que li són privatives, la personalitat de lesmentada llengua: en el cas que ens ocupa, la personalitat lèxica del català en el conjunt de les romàniques.