19. La primera vegada que el trobe és en la Cròn. Pere, p. 52, § 40.9: «nasquem tan feble e tan exaquiós que no.s pensaven les madrines que poguéssem viure»; després, el 1376, en una carta del duc de Girona, futur Joan I: «na Ramoneta, madrina de nostra cara companyona la duquessa» (Roca, Johan, p. 83). Nabunden les citacions i en general es tracta dexemples valencians: a la documentació del DCVB podem afegir: any 1380, Rubió, Docs. Cult., II, p. 170, n. 1; any 1398, AIEC, IV, 1911-1912, p. 126, doc. núm. 85; any 1564, a Taraçona, Institucions dels Furs, p. 13. Fins i tot en laragonès cancelleresc trobem madrina en aquests dos passatges del 1381, que cite per si es tractava duna isoglossa més que no dun calc. El primogènit dAragó escriu a la reina de Castella «que la dita Duquessa ha menester Na Bonanada madrina, la qual yes en servicio vuestro» (Roca, Johan, p. 126), mentre que aquesta duquessa, quan sadreça al seu cunyat, li adverteix: «vos sabedes que nos a present havemos buena madrina e bien apta en su oficio e per consiguient no ende havemos menester otra» (Ibidem). Sinònims de la nostra paraula són llevadora i comare (cf. Veny I, pp. 110-111).
20. Aebischer, Parenté, pp. 23-24, assenyala en un document de lany 1002 del Cartulari de Sant Cugat del Vallès (ed. Rius, II, p. 25, doc. núm. 377) la menció de filiatus i filiata i, fidel al seu costum, suposa que aquestes eren «les dénominations locales des filleuls antérieurement à larrivée du fillol, forme catalanisée du filhol provençal». Després de llegir el document, no estic tan segur que es tracte de fillols de bateigs; potser siguen fills adoptius, que encara es diuen afillats en català, com en ledat mitjana (vegeu DCVB, S.V.); el següent passatge sembla confirmar el meu punt de vista: «Et faciatis carta ad filiato meo nomine Petro, quod emi ad portam civitatis Barchinonam, de ipsa vinea qui est ad Palatio Avozido» (ed. Rius, II, p. 25). I, encara que suposem que la interpretació fillol hi fos lexacta, no es pot traure interpretacions de tant dabast com fa ara Aebischer. No tot allò que es troba en les cartes escrites en llatí reflecteix un ús de lidioma vulgar; potser en romanç en deien fillol i en escriure en llatí van considerar més correcte o elegant de posar filiatus. Insistesc, a més, en el fet que lúnica cosa que es troba en la llengua, des de sempre, és fillol, i que el que sha trobat, una mica a latzar, en un sol document no permet deduir conseqüències de caire estratigràfic. Labundància daccepcions figurades de fillol i fillola sembla excloure una procedència estrangera.
21. En cat. ant., al costat doncle apareix amb freqüència la forma avoncle, de la qual són variants modernes blonco i conco. De tio, no en conec documentació anterior al segle XIX.[Un exemple valencià isolat i poc representatiu del 1668 a Ferrando, Certàmens, p. 1054].
22. Portant a lextrem aquest procediment, acabaríem negant lexistència de les llengües. És el que li ocorria a Paul Meyer quan soposava, per les raons últimes que foren, a considerar que hi havia una frontera entre les llengües doc i doil: sempre hi havia un pont, una transició, mai no una frontera.
5. EL LÈXIC CATALÀ ENTRE LES ÀREES CENTRALS
5.1. Una vegada provada, al meu entendre, lafinitat lèxica del català amb el seus veïns del nord, encara resta la tasca de precisar i avaluar aquesta afinitat. Ara presentaré uns altres exemples. Potser que hom titllarà lelecció darbitrària; per minvar aquesta possible arbitrarietat, mhe lliurat durant molt de temps a múltiples anàlisis. Darrerament sotmetia totes les meues lectures a un joc infernal, però apassionant: examinant un rere laltre texts catalans, castellans, provençals i francesos (antics i moderns), estudiava la manera dexpressar els lexemes daquestes llengües en cada una de les altres tres. Si hi ha arbitrarietat i ben involuntària en el meu procediment, crec haver-la reduïda a un mínim suportable, a causa del nombre i la diversitat de les meues perquisicions.
5.1.1. Si descobrim una comunitat gal·lo-catalana, caldria demanar-se, primer de res, si no som davant un miratge. Lelement diferenciador no és sovint el català, sinó lespanyol. Llavors, aquesta comunitat serà fins un cert punt passiva. La seua existència es deu a líndole específica del vocabulari iberoromànic, amb el seus arcaismes sorprenents, i també amb el seu dinamisme. Si badallar, pudir, menjar, bullir, demà, blat, por, guatlla, espatlla i dotzenes més daltres mots així mostren la coincidència del català amb unes altres llengües romàniques (cf. fr. bâiller, puer, manger, bouillir, demain, blé, peur, caille, épaule), això es deu a la llatinitat més autèntica de lespanyol,1 que roman fidel a OSCITARE, FOETIRE, COMEDERE, FERVERE, CRAS, TRITICUM, METUS, CUTURNIX, HUMERUS. Dací, lesp. bostezar, heder, comer, hervir, cras, trigo, miedo, codorniz, hombro (com també en portuguès bocejar, feder, comer, ferver, cras, trigo, medo, codorniz, ombro).
El català posseeix, per regla general, una llatinitat menys selecta, com sesdevé a les Gàl·lies i a Itàlia.2 Renuncie, després dhaver citat tants exemples, a fer desfilar la llarga llista dAFFLARE, AFRICUS, ALIENUS, ANSER, APTARE, ASSARE, ASSETARI, AUTUMNUS, etc., que han donat en espanyol hallar, ábrego, ajeno, ánsar, atar, asar, asechar, otoño, etc. i en portuguès achar, ábrego, alheio, ansar, atar, assar, asseitar, outono. Compareu ara amb la solució catalana: trobar, llebeig, estrany, oca, lligar, rostir, guaitar, tardor.
5.1.2. Les innovacions de lhispano-portuguès, però, no han contribuït menys que el seu costat conservador a allunyar el català del que es considera típic dHispània. Limitant-nos a ètims llatins, observem les forces creadores de liberoromànic, que es permet AMARELLU, CARNARIU, CENTENU, *CINISIA, *CORATIONE, CORDARIU, CUMMATERCULA, MANEANA, MATURICATA, AD MINUTU, *NARICAE, (RES)NATA, ORDINIARE, SALIVATU,3 VOTA, don les solucions hispano-portugueses: amarillo-amarelo, carnero-carneiro, centeno-centeio, ceniza-cinza, corazón-coração, comadreja-[doninha], mañana-manhã, madrugada-madrugada, a menudo-a miudo, nariz-nariz, nada-nada, ordeñar-ordenhar, salvado-[farelos], boda-boda.
El català sencara amb aquests resultats amb groc jaune (< CROCU)4 [use el francès com a metallengua], sègol seigle (< SECALE), cendra cendre (< CINERE), cor coeur (< COR), anyell agneau (< AGNELLU), mustela belette (< MUSTELA), matí matin (< MATUTINU), matinada petit matin (< MATUTINU + -ATA), sovint souvent (< SUBINDE), nas nez (< NASU), res rien (< RES), munyir traire (< MULGERE), segó son (< SECUNDU), noces noces (< NUPTIAE).