Citem-ne encara alguns exemples, escollits a latzar, que revelen una llatinitat diferent. Indiquem en primer lloc la base llatina de la paraula catalana, seguida de la base de les corresponents hispano-portugueses, després els resultats de les tres llengües hispàniques acompanyats de llur significació:
BATTUERE ~ TRIBULARE > batre - trillar/trilhar battre le blé
BRACA ~ UBER > braguer5 - ubre pis
COTONEU ~ MELIMELU > codony - membrillo/marmelo coing6
COLUMBA ~ PALUMBES > colom - paloma/pômbo pigeon
CUBARE ~ PULLU- > covar - empollar/[chocar] couver
GRANU- (o bé COMBOROS-) ~ VERRERE > agranar (o escombrar) -barrer/varrer balayer
FILATU ~ RETE > filat - red/rede filet
SCORTEA ~ CORTICEA > escorça - corteza/cortiça écorce
EXCORTICARE ~ *EXFOLLARE > escorxar - desollar/desfolar écorcher
FORMATICU ~ CASEU > formatge - queso/queijo fromage
MALE HABITU ~ INFIRMU > malalt - enfermo/enfermo (o doente) malade
MANTICA ~ FOLLIS > manxa - fuelle/fole soufllet
NITIDU ~ LIMPIDU > net - limpio/limpo propre
PARABOLARE ~ FABULARE > parlar - hablar/falar parler
PODIARE ~ SUBIRE > pujar - subir/subir monter7
MODIOLU (o RUBELLUM) ~ GEMMA > mujol (o rovell) - yema/gema jaune doeuf8
TROIA ~ PORCA > truja - puerca (o cerda)/porca truie
OCULU- ~ COLUMELLU > ullal - colmillo/colmilho dent canine9
Si lallunyament del català respecte de lespanyol resulta ací evident, lacostament del portuguès a aquesta llengua no es pot discutir.
5.1.3. Minteressa deixar ben clar que sovint els diccionaris etimològics saconformen a assenyalar, per a una determinada base llatina, un nombre de reflexos francesos i italians; i, perquè les altres llengües dHispània manquen dels corresponents representants, obliden el català. Em limite a adduir-ne un exemple. El llat. CLASSICUM so de trompeta (don el vulgar *CLASSUM) és la base de loccit. ant. clas, fr. glais, glas (avui sonner le glas tocar a morts), it. chiasso soroll, xivarri. Es menysprea lesment del cat. ant. clas, clasc, ben documentat en Dicc. Aguiló i DCVB, S.V., des dels primers textos. Afegiré aquest exemple valencià del 1344, que precisament fa referència a un moment dunió espiritual de tots els regnes cristians dEspanya:
los seyns e les campanes de la Seu e de tota la Ciutat, aprés que lo seyn del ladre haje sonat, toquen o sonen a gran clasc (publ. p. M. Dualde, Solidaridad de Valencia con las victorias cristianas del Salado y Algeciras, València, 1950, p. 79).
Convé assenyalar que, ateses les formes catalanes, la discussió sobre si calia partir de CLASSICU o de *CLASSU (vegeu REW, 1965; FEW, II, p. 746) resulta supèrflua.
5.2. Hi ha també uns altres elements de discrepància, a més del desajustament en lelecció dels tipus lèxics dorigen llatí. Una cosa semblant sesdevé amb els manlleus germànics. Com que lelement germànic daltra banda poc estudiat entre nosaltres10 no exerceix a Espanya el mateix paper que a les Gàl·lies o a Itàlia, el tractarem ràpidament.11
5.2.1. Assenyalarem que sovint, allà on el català recorre a un terme daquest origen, lespanyol i el portuguès solen romandre fidels al tipus llatí: amanir (aliñar - port. [temperar, aprontar]) préparer, assaisonner; esclatar (estallar - estalar) éclater; escuma (espuma - espuma) écume; estona (rato - [momento]) un moment; fang (cieno (o barro) - [barro]) fange, boue; galta (mejilla - [face]) joue; grípia (pesebre - perseve, ant.) crèche; lleig (feo - feio) laid; melsa (bazo - baço) la rate; òliba (lechuza - noitibó) effraie, chouette; rostir (asar - asar) rôtir.
5.2.2. També es dóna el cas contrari, i, allà on el català segueix fidel al llatí, lespanyol i el portuguès poden adoptar un germanisme: bestiar (ganado - gado) bétail; filosa (rueca - roca) quenouille;12 pols (sien - [fontes]) tempe; traure (sacar - sacar) tirer, sortir.
5.2.3. Fins i tot pot succeir que, quan una determinada noció és expressada en tots dos dominis per lexemes germànics, aquests siguen llavors diferents. Per exemple, locell que en llatí es denomina accipiter épervier es designa mitjançant els germanismes esparver en català i gavilán en castellà, gaviao en portuguès.
~
5.2.4. També ocorre que el castellà tinga, contràriament al català, una solució diversa a la llatina i la germànica daquest. Així, el català expressa el concepte dement avui mitjançant boig, però en ledat mitjana conegué, a més, foll i orat. El primer és germànic (del gòt. bauths);13 els altres dos, llatins (FOLLE i AURATU). El castellà, amb el seu enigmàtic loco (cf. portg. louco), menysprea totes dues possibilitats.
5.3. Característica també del català sembla ésser la seua resistència als manlleus àrabs, els quals, com és ben sabut, constitueixen una part conspícua del lèxic castellà i portuguès. Heus-ne ací alguns exemples: agulla de cap (alfiler) épingle, baladre (adelfa) laurier-rose, bleda (acelga) blette, esquirol (ardilla) écureuil, fins (hasta) jusque, marmessor (albacea) exécuteur testamentaire, oli (aceite) huile, porc senglar (jabalí) porc sanglier, ramat (rebaño) troupeau. Les paraules equivalents portugueses coincideixen, per regla general, amb les castellanes: adelfa, acelga, [esquilo], até, albaceia, azeite, javali, rebanho.