4.2.1. Així doncs,una volta més les afinitats del lèxic català amb el de la Gal·loromània són evidents i en això els partidaris del «gal·loromanisme» daquesta llengua duien tota la raó; únicament i exclusivament prejudicis díndole extralingüística impedeixen de reconèixer-ho.
Que una llengua romànica situada a la Península Ibèrica siga una llengua iberoromànica, geogràficament sí. Situar-la, però, per aquesta raó, en el mateix pla lingüístic i en particular lèxic que el castellà o el portuguès, ja no.
Pel seu lèxic, el català coincideix la majoria de les vegades amb les solucions de les Gàl·lies, i no tant amb les dHispània.
Tampoc no trobe gaire feliç la metàfora de la «llengua pont», que podria convenir a qualsevol llengua en relació amb les veïnes, sempre que siguen del mateix grup lingüístic. Per què, llavors, no parlar de loccità com a pont entre el francès i el català, o de lespanyol entre el català i el portuguès? També podria ser pont laragonès entre el català i el castellà, i el castellà entre laragonès i el lleonès.22
1. La terminologia del parentiu en indoeuropeu ha estat estudiada per Émile Benveniste, Le vocabulaire des institutions indoeuropéennes, Paris, Les Éditions de Minuit [1969], I, pp. 103-276.
2. Ens servim metalingüísticament del francès per indicar el concepte o significat.
3. FEW, VII, p. 96b, S.V. nepta.
4. Aebischer, Parenté, pp. 19-21; FEW, VII, pp. 94b-95a, S.V. nepos; cf. també ib., pp. 96-97, S.V. neptia.
5. Que en el domini hispànic les coses també van ésser bastant complicades, ens ho demostra laragonès ant. sobrino petit-fils (cf. Tóp. Hesp., I, p. 220). Vegeu la curiosa vacil·lació dAntoni Canals en traduir el següent passatge: «honos filiis Gracchi et nepotibus Africani defuit» per «la honor defallí als fills de Gracco, qui foren nebots o néts de lAfricà» (Valeri Màximo, II, p. 110 = llib. VI, III, Id).
6. Es coneix també lexpressió cosí prim; vegeu DCVB, VIII, p. 873b, i DCEC, IV, p. 1006b. Prescindesc de denominacions com ara cormano cosí, que no existeixen en català. Vegeu infra, § 7.1, n. 3.
7. FEW, VIII, p. 8 i n. 2; ib., VII, p. 644 i n. 8. Ja H. Kuen, ZRPh, LII, 1932, p. 499, havia assenyalat lexistència en català de els pares. A propòsit del dual ll. PATRES, vegeu M. Bassols de Climent, Sintaxis histórica de la lengua latina, I, Barcelona, CSIC, 1945, p. 87.
8. Cf. supra, § 3.
9. Vet ací un passatge dels Furs de València (VI-V-3), text que data de lèpoca de Jaume I (darreries del s. XIII), segons el manuscrit B copiat el 1329: «En la linya col·lateral, ço és transversal, és lo primer grau frare e sor, e.l segon grau és fill o filla de frare o de sor, e oncle e tia mayor, ço és frare e sor davi e dàvia, e.l quart grau és besnét e besnéta de frare e de sor o frare e sor de besavi o de besàvia, e.l quint grau és tresnét o tresnéta de frare o de sor e frare o sor de tresavi o de tresàvia, e axí dels altres qui.s seguexen daquí enant».
10. Aebischer, Parenté, pp. 14-16, dacord amb la seua manera de veure en el català una llengua purament receptora, creu que: «lentrée de germà, germana dans le lexique catalan est un phénomène relativement récent, provoqué par les multiples rapports qui, au moyen âge, ont uni Barcelone à lAragon, et, de ce fait, au reste de lEspagne». Aquest investigador cita un sol exemple tret del Liber Feudorum Major: «ad mea ermana dopna Iusiana comitissa de Impuries» (any 1178), el qual procedeix, tanmateix, del monestir de Santa María de Casbas (Osca). Si la seua opinió és exacta, hauríem de tenir en català una cosa així com ara *ermà/*ermana en lloc de germà/germana, sobretot perquè el manlleu és «relativement récent».
11. Cf. FEW, I, pp. 383-384, on sindica la irradiació del cat. bessó/bessons en aragonès i en sicilià.
12. FEW, VII, p. 22 i n. 3; DCVB, S.V. padrí; Veny I, pp. 115-116, § 15; ALPI, mapa 8. A Suïssa sorgeix el tipus major, majora per a avi, àvia.
13. El ll. tia, el trobem el 1080 a Catalunya. Aebischer, Parenté, p. 17, suposa que degué existir un cat. *anda. Això no obstant, el seu exemple damita del 1128 només reflecteix lús llatí. A Catalunya no sembla haver arrelat anda com en provençal. Vegeu la nota següent.
14. Un pas endarrere representa, pel que fa a la part catalana, el treball de Karl Neubert, Die Bezeichnungen von Tante und Onkel in den romanischen Sprachen, Diss. Erlagen, 1969, p. 372. La documentació històrica emprada per Aebischer en el seu estudi dels Annali della Scuola Normale Superiore di Pisa (1936), base de les observacions de Neubert, resulta totalment insuficient. Aquest shauria pogut prendre la molèstia dobrir, si més no, el DCVB (S.V. tia), per trobar-ne exemples més antics. Vegeu el parell oncle-tia en lexemple dels Furs de València (nota 9). Insistim que tia és la vella denominació catalana. Per a la vida precària de tia en occità, vegeu Blochwitz en ZRPh, LXXIX, 1963, p. 84. Consulteu, a més, Bonfante, pp. 46-59. En un document adreçat el 1432 pel comte de Foix als consellers de Barcelona, aquest empra les formes tia i may mare: «nostra tia la comtessa de Pallars, may del comte de Pallars», en J. Miret i Sans, Investigación histórica sobre el Vizcondado de Castellbó, Barcelona, 1900, p. 309. Serà un catalanisme? Per al problema general romànic, vegeu Roy Harris, «The Semantic Prehistory of the Romance Progeny of Latin Avunculus-Amita», en Romance Notes, VII, 1965, pp. 95-100.
15. RLaR, XXVI, p. 55; FEW, V, p. 93a.
16. Friedich Diez, Romanische Wortschöpfung, Bonn, 1875, p. 39.
17. Prefigurats en Isidor, Etym., XI, VI, 21.
18. Lexemple més antic de padrina adduït pel DCVB (S.V. padrí) és del Blanquerna de Ramon Llull, però aquest text pertany a la reelaboració de Bonllavi (València, 1521). La primera documentació que jo en posseesc no és tampoc gaire primerenca: Somni de Joan Joan, imprès a València el 1497 (CSV, p. 142, v. 1728); després, en el Partinobles, que és una traducció del castellà, impresa a Tarragona el 1588 (ed. Miquel i Planas, p. 123).