Si analitzàvem un camp semàntic determinat, potser el resultat seria diferent. Vaig fer, doncs, diversos sondeigs amb térmens relatius a unes altres esferes del vocabulari: les parts del cos, les malalties, lagricultura, els accidents del terreny, els fenòmens atmosfèrics, etc. Sempre vaig arribar a la mateixa conclusió: un predomini clar de tipus lèxics «gal·loromànics», al costat de certes coincidències amb l«iberoromànic» i dalgunes denominacions autòctones.
4.1.1. Examinarem ara un daquests conjunts estructurats de nocions: el dels noms de parentiu. Té lavantatge désser prou reduït en nombre i de posseir un model llatí al qual les llengües romàniques romanen fidels de manera general, especialment en allò que fa a les denominacions del parentiu primari. Potser es podria objectar que la noció de parentiu no respon a una realitat lingüística, sinó que la seua expressió està condicionada per factors sociològics i històrics. Tanmateix, com que el nostre punt de partida són els fets lingüístics llatins i el seu resultat en els idiomes romànics, considerem totalment legítima la seua anàlisi.1 Heus-ne ací la llista:2
4.1.2. Vegem-ne, en primer lloc, les designacions dels petitsenfants i en acabant la dels neveux. El català adoptà per a la primera la solució hispànica, que coneixen també diversos parlars occitans: NEPTA (en comptes de NEPTIS) > néta va servir per formar un masculí nét petit-fils (cf. esp. nieta/nieto).3 Al contrari, per a neveux, el català no va seguir les innovacions de la Hispània i mantingué NEPOS, en concordància amb el gal·loromànic; com que aquella llengua, però, desconeix, en térmens generals, la distinció entre cas recte i oblicu, només té el resultat de lacusatiu NEPOTEM > nebot, i dací el femení neboda. Aquesta solució per a neveu, nièce és també la dels parlars occitans de loest del Roine (en el provençal escrit simposaren els representants de NEPTIA, cf. fr. nièce).4 Liberoromànic, des de molt dhora, havia renunciat a NEPOS i havia acudit a SOBRINUS, ètim que no ha deixat rastre en català.5
4.1.3. La innovació PRIMUS per a cousin, pròpia de liberoromànic, no la comparteix el català, que en diu cosí.6
4.1.4. En el sentit de el pare i la mare (és a dir, fr. les parents, it. i genitori), el català coneix el plural o dual pares (diga el que diga Meyer-Lübke, Das Katalanische, p. 122), que trobem des de lèpoca medieval (doc. del 1330 en el DCVB). Concorda, doncs, amb lesp. padres, portg. pais, mentre que aquesta significació és raríssima a les Gàl·lies.7
4.1.5. Per al ll. FRATER i SOROR el català fa servir avui per tot arreu germà i germana, dacord en aquest punt amb liberoromànic.8 Aquestes formes ja es troben a ledat mitjana, però llavors comparteixen el terreny amb frare i sor. No tenim cap estudi conscienciós sobre el combat que aquestes denominacions van lliurar entre si, però crec poder afirmar que als segles XIII i XIV, si més no als textos jurídics que exclouen qualsevol vacil·lació, frare i sor eren més freqüents que no germà i germana.9 La necessitat de subratllar el parentiu espiritual i, en particular, el caràcter més homogeni del parell germà/ germana van contribuir al triomf de GERMANUS.10
4.1.6. Per a la denominació de jumeaux, tenim un terme bessó, també arrelat a les Gàl·lies, sobretot en occità,11 i desconegut a la resta de la Península Ibèrica.
4.1.7. Si per a grand-père, grand-mère el català avi, àvia es col·loca al costat de loccità i aquesta afinitat va fins a tenir en comú la innovació PATRINUS,12 el parell oncle, tia per a oncle i tante mostra ben clarament la situació particular del català: va mà a mà amb el gal·loromànic per al masculí oncle (< AVUNCULUS, en realitat germà de la mare), però no coneix AMITA per al femení i en diu tia (theia) amb la resta de liberoromànic.13 Afegim-hi, a més, que lesp. tío ha passat recentment al català; especialment hi ha arrelat la forma hipocorística tiet.14
4.1.8. En la família política, una innovació catalana digna de ressenyar-se és la de jove s. f. bru (< JUVENIS), que trobem així mateix en alguns parlars occitans.15
4.1.9. Per a les relacions de parentiu que el llatí expressava amb vitricus/noverca i privignus/privigna, el català, com els seus veïns del nord i de loest, va acudir a formacions mitjançant el sufix pejoratiu -aster. Assenyalem que no participa en la composició ANTENATUS (cf. gr. ),16 que trobem en espanyol i en portuguès (alnado, antenado; enteado).17
4.1.10. El parentiu espiritual que es contrau amb el bateig ens reserva la creació de padrina;18 gràcies a això, el català esquiva lhomonímia amb madrina llevadora.19 A més, en un nou cas, va una altra vegada amb les Gàl·lies, on els diminutius FILIOLUS, FILIOLA van prendre la significació de Patenkinder (cf. FEW, III, p. 520b); lespanyol i el portuguès van servir-se dels derivats de FILIUS: ahijado, afilhado.20
4.2. Fet i fet, es pot assenyalar que, dels 36 tipus lexicològics catalans, nhem de deixar de banda 15, els quals són comuns tant a les llengües dHispània com a les de les Gàl·lies (pare, mare, fill, filla, sogre, sogra, gendre, nora, cunyat, cunyada, padrastre, madrastra, fillastre, fillastra, padrí). Entre els 22 que en queden, dos són privatius del català: jove bru i padrina marraine. En sis casos, el català concorda amb la Iberoromània (pares, germà, germana, nét, néta, tia), encara que alguns daquests mots hagen deixat empremta en occità (neta, tia). En els 13 últims casos, el català sacosta a la Gal·loromània, en especial als parlars meridionals (bessó, frare, sor, avi, àvia, padrí, oncle, cosí, cosina, nebot, neboda, fillol, fillola). Des del punt de vista sincrònic, tanmateix, hem de prescindir de frare i sor, que van sucumbir davant germà, germana. També oncle es veu amenaçat pel castellanisme tio, que té lavantatge de poder recolzar-se en el femení tia.21
4.2.1. Així doncs,una volta més les afinitats del lèxic català amb el de la Gal·loromània són evidents i en això els partidaris del «gal·loromanisme» daquesta llengua duien tota la raó; únicament i exclusivament prejudicis díndole extralingüística impedeixen de reconèixer-ho.