5. Els reajustaments semàntics entre estío, verano i primavera són freqüents en ledat mitjana. Així, la frase «al estiu aenant» de la Cròn. Jaume I (I, p. 40) és traduïda a laragonès medieval: «pora el tiempo de la primavera adelant» en les Gestas (p. 11).
6. FEW, I, p. 46b, S.V. aestivus.
7. Vegeu un ús clàssic de vespre i vesprada: «¡Oh, bell matí de creació humana, e tan amara fou la tua vesprada! Cert, bé diu lo proverbi vulgar: No llous lo jorn tro que veges lo vespre» (Felip de Malla, Pecador remut, cit. per Riquer, HLC, III, p. 423)
8. No és del tot exacte el que en diu el DCEC, I, p. 337, n. 1: «Alcover da un ej. de au en Lulio y otro en las Costumbres de Tortosa (s. XIII). Conozco otros en el mismo autor (Doctrina Pueril, 7, 168, 176, 231) y en el mismo texto jurídico (ed. Oliver, pág. 422), y algún otro caso suelto (A. el Capellán, De Amore, pág. XXII), pero son raros los autores medievales que emplean el vocablo». En la nova edició del volum I, el DCVB nafegeix un exemple del 1262. Pel meu torn, nhe aplegats alguns de Llull, no només del Llibre de Contemplació i de la Doctrina Pueril, sinó també del Blanquerna (ed. S. Galmés, ENC): vol. I, p. 232.14 i 22 [però, p. 232.9: los auçeyls]; vol. II, p. 191.15 [però, p. 188.23, aucells]; vol. III, p. 122.11. Vegeu, a més, Muntaner, vol. I, pp. 35.23, 69.32, 70.15, 126.12, 276.22; Llibre del nudriment he de la cura dels ocels, ed. Faraudo, en Recull de textes catalans antichs, vol. XII, pp. 11-12. No es pot negar, tanmateix, que ocell ja és a ledat mitjana més freqüent que no ho és el seu sinònim au, però fóra exagerat de dir que aquest es troba en català antic «con carácter esporádico y algo latinizante» (DCEC, I, p. 336b).
9. En la Crònica de Desclot (ENC, núm. 64, vol. III, p. 67.24): « carn, e galines, e ous, e formatges, e burri e molt daltre refrescament». Un document de Perpinyà del 1284 diu: «Item mantega o bori, lo quintal III meales» (Gual, VCM, p. 146; el glossari daquesta obra interpreta malament el mot, ib., p. 457).
10. En la traducció occitana de la Doctrina Pueril de Ramon Llull, el fragment corresponent a «menjarien mantega e mel» de loriginal (ed. Schib, p. 163.30) és expressat per «maniarion madega e mel» en el ms. Nouv. acq. fr. 6182 de París, mentre que el de lAmbrosiana de Milà du «m. mantega, beurre e mel». Atesa lexistència en occità del tipus lèxic mantega, sesvaeixen els dubtes de D. Zorzi sobre aquest, que suposa «catalanisme» («Un fragmento provenzale della Doctrina Pueril di Raimondo Llull», en Aevum, XXVIII, Milano, 1954, pp. 348-349, n. 2).
11. DCEC, IV, pp. 611-612; FEW, XIII, pp. 319-321. Va ésser Meyer-Lübke qui va precisar lorigen català de lesp. trozo (REW, 8725); encara que García de Diego ho ha posat en dubte (RFE, XI, p. 346), amb prou feines es pot prescindir daquest origen (en DEEH, S.V. trozo, remet a larticle torosus de la segona part, però no hi trobem lesmentat article). El 1525, el traductor castellà del Llibre del Coch trasllada el català tros per pedazos, pedacitos, penca, rueda, parte. Igualment sesdevé amb el verb trossejar, que expressa mitjançant hazer pedaços, cortar a pedaços, quebrantar (cf. Leimgruber). No hi fa servir la correspondència exacta: *trozo.
12. Recordem que a les darreries del XV, Corella es permet acudits amb la seua antiga amada Caldesa tot jugant amb el mot: «Si.l ferro calt», «calda cremant» (Obres de J. Roiç de Corella, ed. Miquel i Planas, pp. 415-416, 435).
13. Vegeu DCVB, S.V., que naddueix textos dels segles XIII i XIV. En el LCM, ladv. trop dels mss. més antics (L) és substituït per massa en els moderns (ms. U) [cf., per exemple, el núm. CXIV de led. Moliné]. Els mateixos canvis en les dues versions de les Cròniques del món (EUC, XVI, p. 97: «trop auríem a fer» - «hauria massa a fer»).
14. Ladv. massa també és corrent en provençal antic (cf. FEW, IV, p. 442b i n. 9). Per explicar lorigen daquest adverbi, i del seu sinònim trop, cal partir del sentit damuntegament, apilotament.
15. DCELC, III, pp. 874-877.
16. Vegeu larticle de J. Jud, «A propósito del esp. tomar», en Homenaje ofrecido a Menéndez Pidal, II, pp. 21-27. Aquest preciós estudi és importantíssim per a nosaltres no tant perquè ateny letimologia proposada per a lesp. i port. tomar (AUTUMARE), sinó perquè posa en relleu el paper del lèxic darrelament jurídic en la península. El català no hi participa, o hi participa molt poc. En situar AUTUMARE dins el seguit de termes del dret romà, estudia la pervivència a lHispània de mots que formen part del cabal lèxic genuí del català: PERSCRUTARE, PERCONTARE, PERFIDIARE, REUS, QUAESTIARE, QUERIMONIA, PRAECONARE, INTEGRARE, DEHONESTARE, INGENUARE. Per a tomar, cf. també les precisions del DCEC, IV, pp. 490-494. Tant Coromines (loc. cit.) com el DCVB han deixat ben clar que el cat. tomar agafar al vol és una variant de pomar (cf. valencià empomar). Cal afegir-hi que algunes altres mencions antigues de tomar, com ara la de Felip de Malla (vegeu Dicc. Aguiló) són simples variants formals de tombar. També ho és el mallorquí modern tomar batollar, fer caure. M. de Riquer voldria explicar, al meu parer amb poc dencert, el verb entomar, que apareix en el provençal de Guillem de Berguedà amb el seu sentit obscè, per aquest mateix tombar (cf. «garsos corba et entoma», IX, 9; en M. de Riquer, Guillem de Berguedà, Abadia de Poblet, 1971, II, p. 95) [La meua posició respecte al lexema tomar és, doncs, patent; per això mha sobtat de llegir en el DECat, VIII, p. 550b.40, uns atacs de lautor adreçats a mi amb la finor que el caracteritza].
17. DCEC, II, pp. 609-610; FEW, IV, p. 18.