Perquè certament resulta difícil, sense formació històrica específica, poder comprovar lencert o desencert dels escrits de Foucault. Ell, tal com explicita, fa filosofia o el que siga utilitzant materials peculiars innobles; i és a partir daquests com ell elabora la seua filosofia. El problema, però, és que sovint costa almenys a alguns, dentre tanta informació, discernir el que serien les conseqüències i característiques més filosòfiques daquestes obres seues. De fet, si ens atenguéssem tan sols a aquestes obres majors estem segurs que per a molts, incloent-hi lautor daquest llibre, hauria estat més difícil trobar un fil conductor, un eix vertebral al conjunt de la seua producció que, a més de dispar en la temàtica, ho és també, tal com aviat comprovarem, en els interessos, objectius i metodologies. Així, no és gens estrany que en molts articles, entrevistes i conferències Foucault es dedique a matisar interpretacions, a aclarir malentesos, a rebatre acusacions que la seua obra ha anat produint. Podem, doncs, albirar que, en part, la causa de la visió que Habermas té del nostre autor, es pot deure al fet que el Foucault que més conega ell siga el de les obres majors, i no tant aquell del qual ara anem a parlar. És més, probablement si no ens haguéssem trobat amb aqueixa altra vessant de lautor francès, aquest llibre no hauria estat possible, i fins i tot hauríem acabat, potser, convençuts de la idoneïtat de la descripció habermasiana de Foucault.
Per això, caldrà admetre que ha estat principalment aquest altre Foucault el que ha fet possible que la nostra investigació no fos ni una tasca heroica ni una missió impossible. I és que no sols existeix el que podríem anomenar el Foucault magne, és a dir, aquell que ens parla a través daqueixes obres majors, els seus llibres. Existeix aquest altre Foucault una mica diferent, un Foucault més subtil que sexpressa a través duna gran quantitat darticles, entrevistes, conferències, introduccions... És el Foucault recollit als quatre volums de Dits et écrits, la recopilació en francès feta per Deferd i Ewald de totes les obres suposadament menors és a dir, les que no són habitualment catalogades sota la categoria retòrica de llibre. Aquest Foucault, és al nostre entendre, un Foucault molt més filosòfic, molt més assagístic, aquest és el Foucault intel·lectual específic al qual volem prestar més atenció.
Aquesta dualitat de Foucault, el dels llibres i el dels articles i conferències, és també percebuda i explicada per un gran coneixedor de la seua obra: Deleuze. Per a ell Foucault als seus llibres exposa i analitza allò que som i que estem deixant de ser, analitza larxiu que ens configura, analitza la història, o millor dit, el subsòl sobre el qual ens assentem. Per contra, en allò dit i escrit per ell en conferències i articles, la seua intenció és ben diferent. Ja no sadreça al subsòl que ens sustenta a les línies del passat recent, de sedimentació sinó a allò actual, al que Deleuze anomena les línies del futur pròxim o línies dactualització o creativitat. Això explica el perquè de la prolífica producció foucaultiana descrits aparentment menors, però que per a nosaltres han esdevingut majors:
Si fins a la fi de la seua vida destacà tant la importància de les seues entrevistes, a França i encara més a lestranger, no és pel seu gust per linterviu, és perquè ell traça aquestes línies dactualització que exigien un altre tipus dexpressió que les línies dels grans llibres. Les entrevistes són diagnòstics.3
Precisament, és per això que aquesta extensa producció seua ens pot servir de referent per a traçar una línia dactualitat, de diagnòstic, de futur pròxim, tant del nostre avui, com de la lectura que es pot fer del mateix Foucault: una lectura dun Foucault il·lustrat radical.
Aquest gran i heterogeni conjunt descrits resulten per a nosaltres el complement necessari per a entendre el desenvolupament de la seua obra des daquesta perspectiva que sols en aquests escrits pot ser apreciada. És més, tot i que siga agosarat, podem afirmar que sense aquest Foucault menor és difícil encaixar el conjunt de la seua obra i trobar les continuïtats fosques que puguen haver-hi. Cal advertir, per tant, que en aquesta obra no trobarà el lector una biografia intel·lectual del filòsof francès, una «biografia» que, començant per les seues primeres obres, faria un recorregut sistemàtic de la seua producció per a anar descobrint tant les seues inconsistències, com les seues persistències. El treball que dóna origen a aquest llibre com hem dit, una tesi doctoral sí que desenvolupava en part aquest projecte, tot i que no era el seu principal objectiu. Ara, en canvi, lobjectiu és diferent, és oferir al lector o lectora els resultats finals daquella investigació, per tal de mostrar què hi ha dactual en la seua obra que la puga fer vàlida per a una crítica i una analítica de la Modernitat; i pretén fer-ho a la llum daqueix Foucault diagnosticador, possiblement més desconegut, daqueix Foucault que es troba en un pla diferent a lautor dels grans llibres.
Ens hauria agradat, a més doferir la part més innovadora daquesta investigació, haver presentat també les anàlisis que el Foucault que qualificarem com a arrabassador realitzà sobre la societat, el saber, el poder, lindividu, la disciplina o lètica, per veure com han estat de valuoses per a una comprensió dels moments actuals. No obstant això, per raons òbvies dextensió, aquestes interessants anàlisis no podien acompanyar les pàgines presents. Ara bé, és precisament aquesta vessant corrosiva de la seua obra, aquest ímpetu arrabassador, que ací sols deixarem entreveure, el que fa que la seua filosofia resulte per a molts bastant difícil dassumir; i és que ell no sols ataca allò irracional de la societat moderna això és el que al capdavall se suposa que fan tots els intel·lectuals, sinó que allò que realment ataca i desemmascara és precisament la part que molts volen salvar: el component racional i humanitarista. La seua arqueologia primer, i la seua genealogia després, són tan radicals que hom pot arribar a fer-se la pregunta, després de llegir Foucault: i ara què? Certament, podem arribar a pensar que, després dhaver gratat totalment els fonaments de la nostra raó, el seu pensament, més que mobilitzar-nos, acaba deixant-nos paralitzats.
Però aquest interrogant, que com espasa de Dàmocles penja perpètuament sobre la filosofia de Foucault i en especial sobre les obres que tracten qüestions tan relliscoses com la follia o la presó, obté clara resposta en aquesta sèrie descrits. Més encara, el model de filòsof, o millor dit, el model dintel·lectual que ell proposa, i que qualifica com a específic, no és de cap manera immobilista. La lectura daquest conjunt descrits trenca aqueixa imatge fatídica, obscura, nihilista que Habermas va donar fa uns anys i que molts altres shan entestat a difondre.
És per això que preguntar-nos per la possibilitat duna imatge diferent de Foucault, preguntar-nos per una suposada modernitat radical del filòsof de Poitiers, implica contestar linterrogant sobre els efectes de la seua filosofia. Es tracta, en definitiva, de donar la nostra resposta, una més entre tantes que als darrers anys shan generat, a la pregunta que planteja Morey: què és avui per a nosaltres Foucault? Quins aspectes de la seua obra ens interroguen, ens resulten intempestius?4 O, per a plantejar també el nostre propi interrogant, no gaire diferent a lanterior: què hi ha en allò dit i escrit per Foucault que ens resulte incòmode i insuportable per al nostre present?