Estranya i sorprèn una mica el plantejament del llibre sobre Foucault, un plantejament fet a la mida, en el qual no sols aquest, sinó tota una sèrie de filòsofs tan importants com Nietzsche, Adorno, Heidegger..., filòsofs sense els quals levolució de la filosofia del segle XX hauria estat una altra, hauria estat possiblement insulsa, se les han dhaure amb la crítica habermasiana que, evidentment, acaba imposant-se. De la lectura del seu llibre no pot sorgir realment més que una pregunta, més que una desconfiança: realment el joc, el combat filosòfic, es planteja tan maquiavèl·lic? Aquests autors, i en concret Foucault, diuen de debò el que Habermas els fa dir al seu llibre? La sorpresa, la pregunta, deixa, doncs, lloc a la investigació, al pensament i a la reflexió. Es tracta, per tant, de deixar que siga Foucault qui parle, descoltar-lo directament a ell i saber què és el que ha dit sobre aquesta i sobre daltres qüestions; pretenem, per tant, esbrinar si la seua obra és un tal acomiadament de la Modernitat i de la racionalitat o no.
És ben curiós lefecte provocat per Habermas, el qual, en lloc dallunyar-nos del perill ens hi ha empentat. Perquè... existeix de debò el Foucault de Habermas? És realment un postmodern i un antiil·lustrat o, al contrari, és possible fer-ne una lectura molt diferent? Qui escriu aquestes línies creu evidentment que sí, atès que, duna altra manera, no hauria continuat escrivint. Cal, doncs, llegir i analitzar lobra de Foucault, per veure fins a quin punt és real el Foucault de Habermas o si, més aviat, no és més que un Foucault fet a la mida.
Ara bé, no volem menar el lector o lectora a cap confusió, i, per això, cal deixar ben clar des del primer moment que aquest llibre no es planteja com un tête a tête entre ambdós filòsofs. I no és que pensem defugir de confrontar aquests dos autors pel que fa a la seua interpretació de lAufkliirung, de la Il·lustració. Però si ho fem és per centrar-nos en lobra de lautor francès i per demostrar, no sols que la imatge que dell ens esbossa el filòsof frankfurtià no és correcta, sinó més aviat per mostrar que és possible entendre la Modernitat, la construcció de la subjectivitat o la creació de la veritat de forma molt diferent a la que Habermas ha fet circular entre la comunitat dels filòsofs. Considerem, doncs, que les orientacions, les eines de crítica i pensament que Foucault ens ofereix i ens incita a utilitzar no són, de cap manera, antimodernes. I és que, si hi ha un tret característic de lactitud filosòfica des dels seus inicis que ha acompanyat lesbalaïment, aquest ha estat qüestionar i desconfiar de les evidències que, pel fet de tenir aquest caràcter, ens semblaven inqüestionables. Més encara, la mateixa Il·lustració, en especial la francesa, que podem considerar que sinicia amb la modernitat cartesiana, ha fet daquesta desconfiança envers el que sheretava, un tret constitutiu: calia il·luminar, aclarir les foscors que ens envoltaven. Foucault no sallunya daquest caràcter o ethos il·lustrat, i ell mateix insistirà en el fet que precisament totes les seues obres han buscat aço, fer-nos qüestionable el que havia estat inqüestionable i que ara ja no ho era. Apliquem així nosaltres també aquest ethos i qüestionem-nos conjuntament amb Foucault la interpretació de la Modernitat que fa Habermas, el seu guarda i intèrpret. És aquesta interpretació lúnica possible? És la més fructífera? És la que pot generar més il·lustració? Plantejada la qüestió en aquests termes, podem intuir que no sols anem a trobar-nos amb dues interpretacions diferents de la Modernitat, sinó també amb dues formes ben radicals de fer filosofia.
Dentrada, la interpretació de la Modernitat habermasiana compta amb el suport de tota una teoria de I'acció comunicativa que li és prèvia i que serveix de sòl ferm sobre el qual atacar els adversaris. En laltre extrem, o tal volta no tant, com veurem, tenim un Foucault amb una producció i amb una temàtica filosòfica que no podem negar que resulta atípica, i que no es basteix, per elecció de política intel·lectual, en cap teoria o corpus sistemàtic. Podrà, per tant, lautor francès oferir-nos una interpretació diferent de la Modernitat, una interpretació que siga productora de veritat i no implique una negació absoluta de tota la Modernitat? Comportarà, en canvi, lobra de Foucault, com apunta lautor alemany, un abandonament de les pretensions i les orientacions que es van establir en la Il·lustració amb tot el que això implica? O si volem encara centrar més la pregunta que està a la base daquest llibre: és possible que la crítica que fa Foucault de la Modernitat, o més aviat dels efectes que fins a nosaltres han arribat i que, al capdavall, conformen el nostre avui, no siga una crítica antiil·lustrada, sinó que més aviat siga una crítica illustrada radical? No serà Foucault, per molt que li pese a Habermas, més il·lustrat que ell mateix? No serà, tal com el títol daquesta obra ens interroga, un il·lustrat radical?
Creiem que els dubtes que ací acabem dexpressar, dubtes que sorgeixen duna sorpresa i que al mateix temps pretenen també generar més sorpresa, poden esdevenir fructífers per a encetar una línia dinvestigació i un fil conductor adequat per a endinsar-nos en la producció de Foucault. Volem, per tant, saber què ens diu Foucault. Rectifiquem, perquè tal vegada això seria molt pretensiós. Deixem-ho en el fet que volem ser uns lectors de Foucault i fer ús de les seues obres per aproximar-nos al que ell anomenarà una ontologia del nostre present. Ni més, ni menys.
Per a dur endavant aquest treball, potser massa arriscat i temerari, hem recorregut sobretot al Foucault més dispers, tot i que no sabem si més desconegut. Per què diem açò? Ho diem en la mesura que estem plenament convençuts, i, tal com a continuació descobrirem, Deleuze també, que podem parlar de lexistència de dos Foucault. Un, el que de manera simplista i simplificadora podríem anomenar el de les obres majors, és a dir, el dels llibres, uns llibres que, tot cal dir-ho, són, des del punt de vista filosòfic, peculiars, en tant que no sassemblen en res al que normalment si és que es pot parlar de normalitat solen ser els llibres de filosofia. No és, per tant, gens estrany que dediquem unes quantes pàgines a intentar esbrinar si és un filòsof, un historiador, un periodista o qui-sap-lo. La follia, les presons, la sexualitat, la mirada clínica que ell ha analitzat no sembla que siguen els temes que habitualment ressonen entre les parets de les facultats de filosofia, ni els que aquells que ens dediquem a la filosofia dominem.
Perquè certament resulta difícil, sense formació històrica específica, poder comprovar lencert o desencert dels escrits de Foucault. Ell, tal com explicita, fa filosofia o el que siga utilitzant materials peculiars innobles; i és a partir daquests com ell elabora la seua filosofia. El problema, però, és que sovint costa almenys a alguns, dentre tanta informació, discernir el que serien les conseqüències i característiques més filosòfiques daquestes obres seues. De fet, si ens atenguéssem tan sols a aquestes obres majors estem segurs que per a molts, incloent-hi lautor daquest llibre, hauria estat més difícil trobar un fil conductor, un eix vertebral al conjunt de la seua producció que, a més de dispar en la temàtica, ho és també, tal com aviat comprovarem, en els interessos, objectius i metodologies. Així, no és gens estrany que en molts articles, entrevistes i conferències Foucault es dedique a matisar interpretacions, a aclarir malentesos, a rebatre acusacions que la seua obra ha anat produint. Podem, doncs, albirar que, en part, la causa de la visió que Habermas té del nostre autor, es pot deure al fet que el Foucault que més conega ell siga el de les obres majors, i no tant aquell del qual ara anem a parlar. És més, probablement si no ens haguéssem trobat amb aqueixa altra vessant de lautor francès, aquest llibre no hauria estat possible, i fins i tot hauríem acabat, potser, convençuts de la idoneïtat de la descripció habermasiana de Foucault.