Foucault:
un il-lustrat radical?
Assaig 6
Foucault:
un il·lustrat radical?
Josep Antoni Bermúdez i Roses
Universitat de València
2003
© Lautor, 2003
© Daquesta edició: Universitat de València, 2003
Producció editorial: Maite Simon
Correcció: Ofèlia Sanmartín
Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa
Maquetació: Ligia Sáiz
Il·lustració de la coberta: Tomas Brusell, Michel Foucault, 1995 (aquarel·la)
Edició digital
«Només he escrit ficcions...»
Però mai una ficció no ha produït tanta
veritat i tanta realitat. Com es podria
contar la gran ficció de Foucault?
GILLES DELEUZE
Índex
Introducció
Advertiment al lector sobre les referències i citacions
Els dos Foucault
Foucault recol·lector
Foucault contra Foucault
Foucault: autor?
Foucault: asistemàtic o insatisfet?
Foucault arrabassador
Larqueologia: arrabassant el discurs i el saber
La genealogia: de lanalítica del poder a lassassinat de la història
El darrer desplaçament: de la biopolítica a lhermenèutica del subjecte
Modernitat i ontologia del present en Foucault
Foucault: entre la filosofia i la història
La filosofia com a diagnòstic del present
La sorpresa kantiana: la pregunta per lavui
L ethos de la modernitat: sapere aude
Baudelaire i lheroïtzació del present
Foucault, teòric crític de la modernitat
La incomoditat enfront dallò intolerable com a font de transformació:mutare aude
La modernitat: Foucault versus Habermas
Foucault, mes enllà de la modernitat?
Foucault enfront del xantatge de Habermas
Presentisme, relativisme i criptonormatisme?
La racionalitat com a porta giratòria
Foucault o la filosofia en activitat
La filosofia foucaultiana com a activitat teoricopràctica
Lintel·lectual com a experimentador
Intel·lectual específic versus universal
Lintel·lectual i els sense veu
Foucault com a caixa de ferramentes
La qüestió de la veritat
La veritat té una història (externa)
Jocs i combats per la veritat (o per la ficció)
Lontologia del present com a història de la veritat
Bibliografia
Introducció
Lorigen o, millor seria dir amb Foucault, les condicions demergència que han donat peu a la tesi doctoral que ha possibilitat aquest llibre es troben, paradoxalment, en la lectura de lobra dun autor que se situa precisament a les antípodes de les coordenades foucaultianes, Habermas, i més concretament en la confrontació de la figura del Foucault que ell esbossa amb el sorprenent descobriment posterior, llegint directament els textos del filòsof francès, dun autor ben diferent al que allí shavia anatematitzat. Perquè la lectura del seu llibre Der Philosophische Diskurs der Moderne, on condemna un nombre important de filòsofs que segons ell ataquen el projecte de la Modernitat, va causar en qui escriu aquestes línies perplexitat i sorpresa pel que fa a la seua interpretació de Foucault. Cal explicar succintament que la tesi principal de lautor alemany és la denúncia de determinats autors, que ell qualifica clarament de postmoderns, que sacomiaden de la Modernitat terra ferma, seguretat, estabilitat, en una paraula: racionalisme per endinsar-se en les boires daixò que ningú sembla saber ben bé en què consisteix, i que és la postmodernitat. La causa daquesta visió, és que Habermas no pot deixar de veure el moviment postmodern com un moviment neoconservador, que intenta allò que des dels orígens de la Modernitat molts han intentat: acomiadar-la; no serà més aviat, sospita Habermas, el postmodernisme la nova cara de lantic moviment contrail·lustrat i, en definitiva, de lirracionalisme?1
És el cas que, entre aquests autors fatídics, entre aquells que eren capaços de defenestrar tota la tradició que des de la Il·lustració ençà shavia forjat, entre els qui abandonaven tota la seguretat que les diferents teories de la racionalitat entre elles la del mateix Habermas ens havien proporcionat, estava el francès Foucault. Aquest era qui, emulant Nietzsche, satreví a declarar la mort de lhome, satreví a criticar lhumanisme, a qüestionar tant el subjecte sobirà com lobjecte positiu, aquell que, en definitiva, era batejat i conegut, molt a desgrat seu, com el filòsof del poder. Que lluny tot açò duna teoria de lacció comunicativa, de la raó comunicativa!
Calia, doncs, que Habermas, convertit en aquesta ocasió en guarda i intèrpret de lortodòxia il·lustrada, sortís aviat a defensar labatussada Il·lustració. Això implicava que tots, absolutament tots els que satrevien a aixecar la seua veu crítica envers la bona reputació de tan insigne llegat, sarriscaren a sofrir els atacs immisericordiosos daquest cavaller il·lustrat. I, evidentment, un daquells que els va rebre fou el per a ell postmodern, o millor dit, el jove conservador Foucault. Ell, juntament amb Bataille o Derrida, inspirat per Nietzsche, fonamenta, segons Habermas, un antimodernisme irreconciliable amb actituds modernes.2 És clar que algú havia daturar aquesta ofensa, i per això lautor alemany organitza al seullibre una mena de torneig medieval intel·lectual destinat a rescabalar lhonor atacat, torneig en què a lautor francès, quina casualitat, li pertoca ser lantagonista, el dolent de lenfrontament. Ell és el perill, ell és la desraó, allò que hem devitar.