A laltra banda de lAtlàntic, de manera excepcional i amb una capacitat analítica admirable, lhistoriador Carl E. Schorske va incloure en 1980 la música, en aquest cas la de Schoenberg, en un dels capítols de la seua important obra Fin-de-siècle Vienna. Politics and Culture. La pintura de Kokoschka i la música de Schoenberg permeten a Schorske posar en relleu el vincle entre lexpressionisme anterior a lesclat de la Primera Guerra Mundial i la tasca dalliberament i destrucció de la cultura estètica on aquests dos artistes shavien format. Tot això en un moment en què aquesta cultura perdia la seua força crítica i es convertia en la cultura convencional dominant de lhaute bourgeoisie. Schorske, que fou director dEstudis Culturals Europeus en la Universitat de Princeton, va deixar constància del seu interés com a historiador per la música com a indicadora del canvi de funció de lart en la cultura europea a propòsit de Wagner i de Mahler en un altre llibre posterior, Thinking with History. Exploration in the Passage to Modernism (1998).
Entre nosaltres, aquestes i altres manifestacions duna història cultural que sinteressava per unes o altres vessants del fenomen de la música sovint han estat ignorades en els departaments dhistòria, fet que també ocorria com hem vist en els compendis i balanços de tipus general publicats en diversos idiomes. Per aquest motiu, plantejar-se un estudi en què la música apareguera com a factor de canvi sociocultural, a més dindicador de les transformacions que en aquest mateix àmbit sestaven portant a terme, era tot un repte, i Elvira Asensi el va assumir en la seua tesi doctoral. El suport que li podia donar un àmbit acadèmic com el nostre, orientat cap a altres temes, havia de ser per força limitat. En la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València encara alguns continuem lamentant labsència dassignatures que duna manera o una altra facen referència a la història de la música, i més encara duna titulació que contribuïsca al desenvolupament de la investigació en aquest camp. En un context com el descrit, la tasca docent i dinvestigació que porta a terme el professor Vicent Galbis, codirector de la tesi, resulta excepcional, com també ho va ser en el seu dia la celebració al maig de 2000 del congrés internacional Música i Cultura Urbana en lEdat Moderna i el llibre que Publicacions de la Universitat de València va publicar amb el mateix títol, coordinat per Andrea Bombi, Juan José Carreras i Miguel Ángel Marín.
Elvira Asensi va assumir el repte destudiar un fenomen musical dampla repercussió popular amb lenfocament de la nova història cultural, i portà a terme el seu treball en condicions no idònies per a lambiciós objectiu que shavia proposat. Gràcies a la seua capacitat i al seu esforç, acabà amb èxit la seua investigació. En part, els resultats daquest treball han donat origen al present llibre sobre les bandes de música valencianes durant un període de temps que cobreix el darrer terç del segle xx. Espais i gustos musicals, públic i educació musical en el segle de la revolució liberal i del començament de la industrialització i de la democratització de la cultura i la política serveixen en els dos primers capítols per a perfilar el context on se situa el marc històric investigat. Un fenomen aquest, el de les bandes de música, que arrelà amb força des daleshores als nostres pobles i ciutats, fins a passar a formar part del paisatge social i fer possible el Certamen de Bandes de Música de València, fundat el 1886, que continua essent avui tot un esdeveniment musical. Música, mestre! ha obtingut el premi Joan Coromines 2011 de la Societat Coral El Micalet de València, un merescut reconeixement. Amb la seua formació dhistoriadora i la seua afició ben primerenca per la música, Elvira Asensi ha contribuït a unir dos àmbits que no han de continuar ignorant-se, ni estar tan separats com sovint ocorre en el nostre marc universitari.
PEDRO RUIZ TORRES
Universitat de València
INTRODUCCIÓ
La música ha estat un art present en totes les cultures, on sha emprat per a solemnitzar tant actes lúdics i festius com altres de tipus religiós. Les institucions de caire civil shan aprovisionat de música quan han volgut exhibir el seu poder dotant de brillantor els actes celebrats. És per això que moltes han esdevingut una mena de mecenes dagrupacions musicals. Igualment, lEsglésia ha emprat la música en les seues celebracions com una manera de lloar Déu. Tret daquestes ocasions on lart musical podia ser gaudit per tothom, la música semblava reservada per a uns pocs privilegiats que podien acudir als teatres o als salons nobiliaris on sinterpretava. I el fet dassistir a aquestes representacions esdevenia més aviat una forma de prestigiar-se socialment que una manera datendre la cultura del moment.
Tanmateix, el segle xix alteraria lesdevenir del fenomen musical que fins aleshores shavia donat. Els temples es convertien en un tipus descenari on els fidels gaudien de lart musical. Les vetlades als salons es convocaven per a escoltar música al piano o interpretada per xicotets grups de cambra. Els cafés deixaven de ser un mer entreteniment de tertulians per a transformar-se en un lloc on també fruir de la música. Els jardins i passejos passaven de ser un espai de trobada social per a convertir-se en un dels escenaris musicals que més oients atreia en lèpoca. Les esglésies, el carrer, els cafés, els salons, els teatres, etc., tot semblava en el segle xix estar envaït per lart musical.
Un art que ja evidenciava en lèpoca una voluntat de traspassar les barreres socials i apropar-se al nou públic popular que començava a sorgir i que aspirava a gaudir de la música en totes les seues materialitzacions. Nous espectadors, a més, que no romandran passius, sinó que seran partícips del fenomen musical vuitcentista. És en aquesta voluntat de democratització social de la cultura on sinclouen els cors i les bandes sorgits en lèpoca, i que tenen la particularitat destar constituïts per persones amb escassa formació musical.
Amb tot, encara que es palese la massiva presència de la música arreu i, com a conseqüència, una gens menyspreable mobilització social al seu voltant, aquesta ha merescut escassa atenció per part dels historiadors. Nogensmenys, és cert que en els darrers anys la història cultural ha deixat de ser una mena dinstrument de la història, però la música continua sense suscitar atenció en lactual historiografia. I, al nostre parer, marginant la música i totes aquelles agrupacions i pràctiques que es desenvolupen al seu voltant, es perd una oportunitat daprofundir en les transformacions socials, polítiques i econòmiques que succeïren al País Valencià vuitcentista, mitjançant un original enfocament. Perquè en el fenomen musical es reflectiran els canvis que van des del procés de laïcització de lèpoca fins als tímids inicis de la democratització social de la cultura.
En aquest sentit, la música esdevé una font per a lestudi de la història vuitcentista. La importància, però, no seria tanta si sols poguérem emprar aquest art duna sola manera; si únicament ho férem així, es convertiria en un element cultural més dentre tots aquells que els historiadors empren de manera auxiliar, com a mena dexemples que reforcen els arguments que elaboren. Tanmateix, el fenomen musical deixa de ser indicador de canvis socioculturals, perquè és ell mateix qui sovint donarà suport a les esmentades transformacions. Així ocorre quan les pràctiques musicals es converteixen en un potent configurador didentitats socials de distint caire. De la mateixa manera succeeix quan serigeixen en factor fonamental perquè tothom siga partícip de la cultura en el procés que posteriorment donarà lloc a lanomenada societat de masses.