En aquest sentit, la música esdevé una font per a lestudi de la història vuitcentista. La importància, però, no seria tanta si sols poguérem emprar aquest art duna sola manera; si únicament ho férem així, es convertiria en un element cultural més dentre tots aquells que els historiadors empren de manera auxiliar, com a mena dexemples que reforcen els arguments que elaboren. Tanmateix, el fenomen musical deixa de ser indicador de canvis socioculturals, perquè és ell mateix qui sovint donarà suport a les esmentades transformacions. Així ocorre quan les pràctiques musicals es converteixen en un potent configurador didentitats socials de distint caire. De la mateixa manera succeeix quan serigeixen en factor fonamental perquè tothom siga partícip de la cultura en el procés que posteriorment donarà lloc a lanomenada societat de masses.
Dins daquestes pràctiques, lassociacionisme esdevé la vessant del fenomen musical que més col·laborarà en el procés de construcció didentitats, així com aquell que conduirà a la democratització social de la música. Ara bé, quan ens referim a lassociacionisme musical que més empremta va deixar en aquest segle, ho estem fent per a atendre associacions de tipus popular com les bandes pel que fa a la música instrumental i els cors pel que fa a la vocal. Ambdues han estat assenyalades com aquelles manifestacions associatives que més mobilització social han comportat, que més proclius han estat a la participació en els processos de transformació vuitcentista i que, per tant, shan erigit en factor fonamental perquè tothom siga partícip de la cultura en el camí cap a lanomenada societat de masses.
Dentre els esdeveniments que al País Valencià contribuïren a aquest fenomen cal destacar el certamen de bandes que des de 1886 es realitzaria a València en el marc de la Fira de Juliol, en què les bandes lluitarien artísticament per a endur-se el primer premi que les acreditava com la millor banda del moment. La preparació que portaven les agrupacions, així com linterés de les localitats dorigen perquè la seua banda guanyara la contesa van animar el fenomen bandístic al País Valencià. Ara bé, lestudi del certamen, com veurem, no sols esdevé fonamental per tal dentendre la rellevància artística de les bandes del País, sinó que també ho és a lhora destudiar el fet identitari que arrosseguen. En presentar-se al certamen, les bandes esdevenien ambaixadores artístiques de la seua localitat dorigen, o duna part della si nhi havia dues. En guanyar el certamen, lèxit també es repartia.
Aquest és lescenari que millor palesa en lèpoca vuitcentista el gaudiment de la música per tothom. A la plaça de bous, lloc demplaçament del certamen, sesborraven les diferències socials com ja ho estaven en les mateixes bandes. El fet de presentar-se a un concurs que volia projecció internacional va fer que moltes bandes amateurs tingueren aparença de professionals, amb tot el que això comportava quant a instruments, uniforme, directors, arranjaments, com veurem en els capítols següents.
El segle XIX en aquest sentit sens presenta com un ric objecte destudi, ja que es desenvolupa un fenomen musical caracteritzat per les transformacions en les diverses institucions on sovint sinterpretava música, com ara lExèrcit, lEsglésia, i espais com els salons i els teatres. Un altre tret que mostra la riquesa del fenomen en lèpoca és la nova aparició descenaris que possibilitaren la popularització daquest art. Un dells, el més famós des daleshores, seria el carrer. És per tots aquests motius que es fa necessària una mirada sociocultural que pose en relleu la importància no solament de la música i la seua estètica, sinó també de les agrupacions que la conreen, dels espais on sinterpreta, dels mateixos intèrprets i del públic que lescolta.
Amb aquesta obra no es pretén, però, fer un estudi més de bandes de música. Daquests ja nhi ha, sobretot al País Valencià. Obres que presenten levolució musical del territori, que dediquen capítols a les bandes i cors que hi ha; obres, en definitiva, que ens apropen a una realitat amb què convivim quotidianament. Aquest llibre, sense menysprear els estudis realitzats anteriorment, pretén anar més enllà. Respondre a com la música instrumental i vocal, que aleshores es considerava a labast duns pocs, comença a poder ser gaudida per tothom. De la mateixa manera, cal analitzar les agrupacions que ho van fer possible: els cors i les bandes. I ens centrarem en aquestes últimes, perquè han estat les que han generat una gran mobilització social i que han col·laborat, mitjançant les activitats desenvolupades i el repertori interpretat, en la construcció identitària al País Valencià. És per això que dediquem el primer capítol al context musical vuitcentista, una època interessant des del punt de vista musical. Veurem de quina manera es va produir lampliació del públic, així com la forma en què es va fer el pas dun espectador majoritàriament aristocràtic cap a un altre pertanyent a les classes mitjanes o als sectors més populars.
Ara bé, perquè la transformació es poguera realitzar, cal atendre leducació musical que simpartia en lèpoca. LEsglésia i lExèrcit havien deixat de ser el centre duna activitat formativa que ara es traslladaria cap a altres institucions, privades o públiques, que passarien a estar ja en mans de músics professionals. És allò que sanomena institucionalització de leducació musical, i que palesa la inquietud que començava a haver-hi en lèpoca per aquest art. En aquest sentit, esbrinarem com la música, suposadament ociosa, passa a tenir la consideració de signe de prestigi social i dactivitat professional.
Pel que fa al repertori, ens hem centrat en els gustos de lèpoca que ajudaren a configurar-lo, i no tant en laspecte musicològic que aquest tenia. El que ens interessa és veure com també un element bàsic en el fet musical shaurà dadaptar a les noves exigències del públic de lèpoca. Tanmateix, quan parlem daquest context de canvis, no hem doblidar les transformacions que patirien els llocs on es portava a terme la pràctica musical. Respecte a aquesta qüestió, analitzarem com es converteixen en espais dinterpretació musical els cafés, les entitats musicals constituïdes per socis o el carrer.
Cal, però, tenir en compte que, si bé és cert que les pràctiques doci aristocràtic dantany patiran canvis, caldrà esperar encara al segle xx perquè aquests es materialitzen en totes les seues vessants. La riquesa de lèpoca ve donada, per tant, per la convivència que hi ha entre la realitat nobiliària i aquella que començaria a conformar-se en lèpoca.
És per això que dediquem el segon capítol a les manifestacions musicals que, al nostre parer, més han contribuït a democratitzar la música i a fer del carrer un espai musical de primer ordre: es tracta de les societats corals i de les bandes. De manera especial, ens centrarem en aquestes darreres per haver estat al País Valencià la manifestació més rellevant pel que fa a la qüestió social i identitària. Quin ha estat el seu funcionament? Quines les causes més rellevants que permeteren el seu sorgiment? Quina és la relació que sovint sesmenta entre aquestes agrupacions i el context vuitcentista? Per què el País Valencià, i en concret les comarques centrals valencianes, han esdevingut el lloc on el fenomen assolirà més importància de tot lEstat? Quin és lelement diferenciador que ha permés donar auge a les bandes en aquest territori? Tot preguntes a què respondrem en aquest capítol. La tipologia daquestes agrupacions varia de tal manera que podem trobar-ne de caire professional, així com de tipologia amateur. Seran aquestes darreres aquelles que ocuparan lanàlisi que elaborarem en el segon capítol. I ho seran perquè les considerem més adequades a lhora destudiar la democratització social que es va produir aleshores i que constitueix el fil conductor de la nostra obra.