Els debats de fons sobre aquesta qüestió finalment arribaran i tindran molta més argumentació que la precedent de 1810, i procuraran blindar-la al màxim per garantir-ne leficàcia. És, de fet, un replanteig de lanterior, per a la qual cosa i per poder enten-dre levolució de luna a laltra proposem per a més endavant una lectura comparada de les dues.
1. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas y la utilidad pública. Cuerpo y alma de una Monarquía vicarial, Guipúzcoa, Universidad del País Vasco, 2003.23
2. Vegeu lapèndix.28
3. Linforme i el decret sobre el drets dautor es poden llegir a lapèndix.
Capítol 2
ELABORACIÓ DEL DISCURS
Uno de los beneficios de la educación es la disposición de cuestionar la autoridad.
DONALD SASSON, Cultura. El patrimonio común de los europeos
Novament prendrem com a punt de partida el llibre de Javier García El juzgado de imprentas y la utilidad pública perquè ens servirà de fil conductor per reflexionar sobre com influeix la censura que saplica a la lectura fins al període que ens ocupa aquí. També perquè ens permet comprovar la castellanització progressiva del control del mercat impressor. Les lleis castellanes, restrictives, sincorporen i transformen el cert liberalisme que prevalia primer a la Corona dAragó i després al Principat. Durant molts anys hi haurà un estira-i-arronsa entre dues legislacions i una constant rebel·lia a aplicar-les. El debat serà llarg i definitiu, i marcarà profundament el comportament impressor a la Corona dAragó, tant des del vessant estrictament comercial i econòmic com en lideològic.
Segons lautor, la creació del Jutjat dImpremtes (amb les diferents denominacions que se li donen) és consubstancial a lEstat modern, la qual cosa determina lactuació posterior dels impressors i, en conseqüència, marca les regles del joc de la comunicació i la construcció ideològica. Això ens du inevitablement a pensar que el Jutjat dImpremtes és un dels nuclis des don sexerceix la dominació política, ja que es gestiona la manera de pensar. Largument de base que sesgrimeix reiteradament per justificar-lo és que per tal dobtenir la utilitat pública convé administrar les idees, fonamentalment les que simprimeixen. Segons García, el concepte dutilitat sintrodueix al segle XV arran, primer, de la norma dictada el 1480 que privilegia el llibre i, després, amb la pragmàtica sobre la comercialització i impressió, de 1558, que ho ratifica. Des daleshores ja no sabandonarà mai més.
No seria sobrer observar-ne les derivacions que ens han arribat fins al segle XXI, però això són figues dun altre paner. Tanmateix, quan intentarem explicar més endavant alguns comportaments dels impressors durant els primers anys del segle XIX caldrà no oblidar que es mouen en un marc de legislació la major part de la qual es manté sense interrupció durant més de tres-cents anys, la qual cosa, per ella mateixa, obliga a actuar en una determinada direcció sense ni tan sols ser-ne del tot conscient. El Jutjat dImpremtes, a excepció dels períodes revolucionaris, no desapareixerà fins al 1834.
UTILITAT PÚBLICA
Un cop assumit el fet que els escrits poden ser útils o no, mentalment sincorpora un altre factor de no poca transcendència: lassumpció que algú decideix per nosaltres allò que és útil i el que no. És a partir daquí que sinterrelacionen els llibres, els privilegis i la censura per causa de la utilitat pública. García mateix posa un exemple molt clarificador que il·lustra no únicament el que sacaba de dir, sinó que, a més, es basa en conceptes que es consideraven fonamentals a la Corona dAragó. Vegem-ho. El 1710 el rei concedeix privilegi dimpressió als Figaró de Girona. El gremi protesta davant lAudiència perquè, duna banda, va en contra de les lleis municipals del Principat i, de laltra, perquè largument de la utilitat pública aplicat en el cas va, en realitat, en contra, ja que beneficia un de sol amb perjudici de tercers. Durant el litigi hauran de demostrar que la concessió del privilegi ha perjudicat el gremi. Lenfrontament entre els representants daquest i el rei ve causat per la concepció diferent de les regles del joc.1 Els decrets de Nova Planta, per tant, acabaran trencant, també en això, les normes tradicionals a la Corona dAragó. Per als catalans significa un atac directe a la llibertat de comerç.
La primera intervenció en matèria dimpremtes a la Corona dAragó és del 18 de juliol de 1722, quan el rei ordena, basant-se en el que es deia en la Reial Cèdula de 27 de novembre de 1716, que lúnic amb potestat per concedir llicència de publicació és el Consejo de Castilla. Es creen llavors els subdelegats dimpremtes en el territori de la Corona catalanoaragonesa. Aquesta disposició es ratificarà el 27 de febrer de 1738. La pèrdua de poder executor de lAudiència de Catalunya en matèria dimpremta comença el 1710 i evoluciona fins al 1805, quan se subordina directament a la Secretaria General de Gràcia i Justícia a través del jutge privatiu dimpremtes. La transformació en lorganització i les relacions socials es veuran profundament afectades.
CENSURA I ECONOMIA
El concepte dutilitat pública lhaurem de tenir sempre present perquè serà recur-rent en la majoria de les accions dels impressors o contra la llibertat dexpressió. En aquesta direcció, al segle XVII el llibre inútil, segons la definició oficial, era motiu de prohibició legal dimpressió, i evidentment no cal dir com eren tractats els lectors daquestes obres pels inquisidors.
Des del segle XV es podrà comprovar, mitjançant la legislació, que, en realitat, es van creant uns vincles gairebé indestriables amb tres potes: Estat-religió, utilitat pú-blica (també dit bé general) i economia. García es fa seva la denominació de monarquia vicarial que havia utilitzat anteriorment Pérez-Prendes per qualificar aquesta especial relació. El Jutjat dImpremtes serà un òrgan civil que, per actuar, sha de basar en lopinió de lòrgan eclesiàstic. La reglamentació creix amb els anys, i és durant els regnats borbònics del segle XVIII quan selabora bona part de la normativa censora. Val a dir, però, que aquestes lleis sadaptaran al requeriment dels nous temps i emfatitzaran la planificació, i no tant els aspectes substancials.
Una altra de les constatacions més interessants a què ens du lanàlisi de García és que el control sobre el llibre existeix des de linici de la impremta; el que canvia no és pas la vigilància, sinó lactitud del poder públic davant el llibre, que pot oscil·lar més o menys entre racionalitat o uniformització. El temor a les idees es mostra obertament amb larribada del llibre imprès perquè, abans, el manuscrit era considerat com un bé moble, com un bé de luxe, i com a tal sheretava. Aquí cal fer un incís per posar en certa quarantena la interpretació habitual que es fa de la capacitat lectora de la població a partir daquests llistats testamentals. Aquesta condició de bé moble canviarà radicalment a partir de lexistència dels llibres impresos, ja que tot imprès es considerarà cosa pública, bé públic i, per tant, legislable, igual que ho eren els cereals, per exemple. La utilitat pú-blica posa límit a la propietat privada, i aquest és un dels arguments bàsics que utilitza-rà el gremi dimpressors catalans davant els privilegis particulars concedits als Figaró.