A partir de 1808 Ferran VII torna a lorganització de 1769, que es mantindrà fins al final de lAntic Règim; és a dir, saplicarà de 1808 a 1810, de 1814 a 1820 i de 1824 a 1833. Però, amb el final de la Guerra del Francès, es reprenen les normatives ante-riors, especialment les de 1791 i 1792, que preveien la prohibició de la introducció i circulació de qualsevol paper sediciós, i es fomenta la delació i el lliurement dexemplars. El control duaner dels llibres estrangers sorganitzava de tal manera que la Secretaria General de lEstat rebia els referits a revolucions i constitucions franceses, i el Consejo, els fardells de llibres francesos sense obrir. Es nomenen els revisors de duanes i, evidentment, es manté la doble revisió civil i eclesiàstica. El 1818 un reial decret estableix les tarifes per al manteniment del Consejo, entre les quals sinclou la impremta.
Passat el Trienni Liberal, ja no es restableix la Inquisició, però el control de la censura passa a dependre dels bisbats. Es permet que la Universitat pugui imprimir sense lexamen de la Junta de Censura totes aquelles obres per a les quals té privilegis. A partir dara els llibres prohibits no seran únicament els que sinclouen a lÍndex, sinó tots aquells que no disposin de llicència dimpressió. Corresponia únicament al Consejo la funció de fer justícia, i per tant, entre daltres, li corresponia també la recollida de llibres prohibits i les visites.
Tot i que el jutge Melón, el 1806, no va aconseguir la prohibició de publicar les novel·les, el 1825 és el bisbe de Barcelona, Sichar, qui shi refereix com al dimoni. Aquell mateix any es disposa que es recullin llibres, fullets i tota mena de papers estrangers introduïts des del 7 de març de 1820 fins al restabliment del Jutjat dImpremtes.
Així com fins al 1805 els antecedents del Jutjat dImpremtes va rebre múltiples noms (señor de la encomienda, superintendent, etc.), a partir de 1830 es dirà subdelegat general dimpremtes, i dependrà directament del Consejo. Es reforça el control censor fins als papers més ínfims. Però, si hi ha una disposició que crida particularment latenció, és la que es refereix a lobligació que les impremtes subiquin en lloc públics i no pas en soterranis o llocs ocults. Incomplir-ho podia significar una multa de 500 ducats, o fins i tot el desterrament.
Finalment, el Jutjat dImpremtes saboleix el 1834. El Reglament, però, manté una inspecció general amb subdelegats provincials dependents del Ministeri de Foment, responsable de donar curs a totes les sol·licituds dimpressió, fos quina fos la tipologia del document.
PERÍODES CONSTITUCIONALS. 1810-1814
Amb larribada dels cicles revolucionaris, la llibertat dimpremta se situa a lepicentre mateix dels debats. La Junta de Baiona crea la Junta Senatorial de la Llibertat dImpremta. És interessant el planteig dintent de protecció de les obres que no puguin seguir el curs normal de publicació, i es determina que als impresos considerats dinterès ningú podrà posar-hi entrebancs. Si, amb tot, hi ha males arts en la distribució, es dema-narà que es reuneixi el Senat i es proclamin amb la fórmula «Hay vehementes presunciones de que la libertad de imprenta ha sido quebrantada». A partir de 1810 existia una Suprema Junta Censora que depenia de les Corts i per a les Corts. El 10 de novembre saprova la llei dimpremta.2
El 1811 és la Junta de Ministres qui revisa les obres publicades a Amèrica. El Consell de Regència disposa que es difongui el Diario de Sesiones perquè la considera una obra dutilitat pública, i per aquest motiu demana que la Impremta Reial disposi de tants operaris de totes les categories com li facin falta. La Impremta Reial només ha dimprimir el Diario de Sesiones, la Gazeta i els papers del Govern. En tots els casos, lúltim òrgan decisori és el Consell de Regència. Es manté la delació, però el jutge serà el Consell de Regència mateix en funció del que dictamina la llei dimpremta; no es permet atacar les Corts.
Laplicació de la llei obligava a revisar molt sovint el fons de la normativa, i el primer gran debat que es produïa es referia al risc que comportava lexcés de lús de llibertat dimpremta en els periòdics. Vegem-ne un exemple:
El 24 de marzo de 1813 el diputado José Zorraquín denunció ante las Cortes la sospecha de la entrega de cierta cantidad de dinero detraída de los fondos públicos al periódico ultraconservador El Procurador General de la Nación y del Rey. Tras varias averiguaciones se comprobó que la Regencia en 1812 asignó 4.000 reales mensuales al periódico; uno de los ex regentes, Joaquín Mosquera, confesó ante las Cortes que se procedió así «a fin de oponer algún contrarresto a los (periódicos) que traspasando los límites de la justa libertad de imprenta, corrompían la opinión pública, ofendían al Gobierno y combatían todo lo sagrado y respetable».
Les Corts demanen reiteradament que es compleixi escrupolosament el reglament i que sapliqui amb tot el rigor la vigilància del seu compliment. La Junta Superior de Censura estableix uns òrgans ordinaris amb presència eclesiàstica.
El 8 dabril de 1813 es fa una revisió del decret del 10 de novembre de 1810 sobre la llibertat dimpremta amb un daddicional de regulació de les funcions i composició de les juntes de censura. També es reglamenten els drets que els corresponen en el cas de ser injuriats. Posteriorment, al maig, es regula la composició i funcions de la Junta Suprema.3 En aquests anys les juntes de censura dependran directament de les Corts. Quan arribi el Trienni Liberal, sen desvincularan.
Progressivament i a partir poc més o menys daquest moment, la llei és motiu de reglamentacions per ajustar-la a la Constitució. En general, lorigen naixia dalguna denúncia de mal compliment de la llibertat dimpremta. De fet, els sectors més conservadors lutilitzen per treballar contra el Govern constitucional. El degoteig de qüestions semblants arriba fins al maig de 1814.
PERÍODES CONSTITUCIONALS. 1820-1823
Per a les Corts del Trienni, la llibertat dimpremta no va ser la primera norma a plantejar. Sen parla, però es remet directament a la de 1810 i les modificacions posteriors. En la Memoria sobre el estado de los negocios concernientes a la Secretaría del Despacho de la Gobernación de la Península, presentada per Argüelles l11 de juliol de 1820, safirma que cal mirar la llei com linstrument més idoni per «ilustrar la opinión» i assegurar els drets dels ciutadans.
Els debats de fons sobre aquesta qüestió finalment arribaran i tindran molta més argumentació que la precedent de 1810, i procuraran blindar-la al màxim per garantir-ne leficàcia. És, de fet, un replanteig de lanterior, per a la qual cosa i per poder enten-dre levolució de luna a laltra proposem per a més endavant una lectura comparada de les dues.
1. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas y la utilidad pública. Cuerpo y alma de una Monarquía vicarial, Guipúzcoa, Universidad del País Vasco, 2003.23