Una altra de les constatacions més interessants a què ens du lanàlisi de García és que el control sobre el llibre existeix des de linici de la impremta; el que canvia no és pas la vigilància, sinó lactitud del poder públic davant el llibre, que pot oscil·lar més o menys entre racionalitat o uniformització. El temor a les idees es mostra obertament amb larribada del llibre imprès perquè, abans, el manuscrit era considerat com un bé moble, com un bé de luxe, i com a tal sheretava. Aquí cal fer un incís per posar en certa quarantena la interpretació habitual que es fa de la capacitat lectora de la població a partir daquests llistats testamentals. Aquesta condició de bé moble canviarà radicalment a partir de lexistència dels llibres impresos, ja que tot imprès es considerarà cosa pública, bé públic i, per tant, legislable, igual que ho eren els cereals, per exemple. La utilitat pú-blica posa límit a la propietat privada, i aquest és un dels arguments bàsics que utilitza-rà el gremi dimpressors catalans davant els privilegis particulars concedits als Figaró.
El llibre, en la majoria daspectes, rebrà el mateix tractament que una mercaderia comercial, i seran també els diners els que determinaran bona part del comportament en relació amb això. A partir del moment en què és efectivament present a lesfera pública, sel regula com totes les altres coses i productes. Aquí no vull referir-me a continguts, sinó al tractament com a producte col·lectiu. Sinicia la reglamentació perquè afecta tothom. És a dir, que és amb laparició de la impremta que es defineix legalment què sentén per domini o utilitat pública. Aquest debat serà molt evident en els períodes constitucionals, particularment durant el Trienni Liberal.
En realitat, qualsevol que volgués imprimir es veia amb la necessitat de demanar al rei exempcions de tributs a canvi de treballar a favor de la utilitat pública. Efectivament, el que es consolidava era que, duna banda, només el rei podia atorgar privilegis i, de laltra, i potser principal, es delegava en lautoritat la manera de garantir la difusió i divulgació dallò que a aquesta autoritat li interessava. Aconseguir-ho era incompatible amb el negoci de limpressor, tot i que els privilegis, en general, eren temporals i calia renovar-los.
A partir de 1502 tot allò que és imprès passa a ser de domini públic, i això vol dir que pot ser llegit per tothom, però la legislació en últim terme el que diu és que, un cop passades les mesures correctives, només es publiquen per a tothom «las ideas oficiales que el poder público permite y quiere que se difundan».2 No sadmet que les idees puguin ser individuals, i en aquest moment el valor de saber qui és lautor és només per poder identificar-lo en cas dimputació de responsabilitat. Dit duna altra manera: el que sescriu i té permís per imprimir-se és de tothom, i únicament cal la presència de lautor quan sel considera heterodox. Progressivament, les definicions i circumstàncies entorn del llibre fan que es diferenciï el llibre prohibit (per la llei) del llibre herètic.
Com ja hem vist més amunt, la primera llei sobre la censura és de 1502 amb els Reis Catòlics, i es proclama simultàniament a lesdeveniment del llibre com a domini públic, condició que no es pot deslligar del control. Són els reis els qui decideixen donar les atribucions de control als òrgans eclesiàstics. La impremta esdevé regalia, i amb el temps aquest aspecte queda integrat en el comportament o en la mentalitat, daquí les enormes ganes i dificultats per proclamar una llei de llibertat dimpremta el 1810. A partir de 1502 es prohibeixen les obres «apócrifas y supersticiosas o reprobadas e cosas vanas e sin provecho», que sallargarà durant tot lAntic Règim. No queda massa clar si aquesta disposició tenia vigència a la Corona dAragó; però, en qualsevol cas, pel que fa al període que nosaltres estudiem, és evident que va influir en la concepció i laplicació de la lliure circulació didees per part dels que havien de jutjar i decidir la publicació dels llibres, ja que els catalans depenien totalment dels dictàmens del Consejo de Castilla. La idea mateixa de domini públic, i que el que simprimís havia de ser dutilitat pública, va tenir, inevitablement, fortes repercussions en el sector.
Assolida, doncs, aquesta premissa, el pas següent és tractar la vigilància de limprès com una guerra justa (1558), i la consegüent creació el 1627 del superintendent general dimpremtes com a responsable dun comissariat de seguiment. Amb això la pragmàtica afectava tots els territoris hispànics perquè «no cabía guerra justa entre reinos de un mismo rey».3 En essència, la normativa deia que es feia una guerra justa contra lheretgia, que tenia valor sobre tots els territoris hispànics, que la impremta era «una regalía sujeta a la concesión demanial del monarca», que no es podien imprimir llibres inútils i que estava prohibida lentrada de llibres estrangers. Els límits des daquest moment quedaren fixats, amb poques variacions, fins al final de lAntic Règim.
Per al negoci dels impressors, leconomia lligada a la religió es converteix en una mena de tradició, i sacabarà situant al centre del debat sobre la llibertat dimpremta. Les audiències només podien autoritzar impresos menors, i en alguna ocasió sels havia de cridar latenció perquè esquivaven lordre mitjançant la impressió de llibres sencers com si fossin una suma de quaderns solts. Per tant, la creació del jutge privatiu dimpremtes conté, a més, mesures que van més enllà de les estrictament censuradores, i podem suposar que per mor de la religió es perjudicaven alguns negocis.
La confessionalitat de lEstat va acabar establint un vincle estrany amb el papa, de manera que
Roma obtiene importantes cantidades de dinero al año procedentes del territorio hispano, los nuncios son en él, los auténticos legados papales con plena autoridad e incluso tratadistas hispanos de derecho eclesiástico de los siglos xvi y xvii admiten el pleno sometimiento en cuanto a fines del Monarca católico respecto a la del Papa, con lo que éste podría dictar disposiciones temporales para la aplicación de decretos espirituales, pero no al revés.4
Vet aquí el que acabarà suposant un important ròssec per a levolució de la impremta a Espanya, sobretot en relació amb daltres països europeus; la barreja de la utilitat pública amb la defensa de la confessionalitat és total. La Inquisició nadministra el compliment. LEstat confessional queda interioritzat i el Sant Ofici, per tant, esdevé dutilitat pública. A partir de mitjan segle XVIII, amb la planificació legal i propagandista del rei, els impressors hauran de demostrar més que mai que el llibre té utilitat pública, element que pot resultar prou important des de la nostra perspectiva per detectar possibles llibres que circulaven pel circuït clandestí paral·lel.
En síntesi:
La norma de los rrcc de 1502 ya comentada había respondido, por una parte, a la pretensión de definir, como se ha visto, el carácter público sujeto a la licencia de la imprenta, pero a la vez, a la toma de conciencia por el poder real, de su doble dimensión como actividad que debe ser previamente calificada y censurada y como vehiculo de publicidad y utilización jurídica, como prueban las primeras colecciones impresas de leyes.5