A partir del decret de Nova Planta, i sobretot durant el regnat de Ferran VI, la comunicació impresa de les normatives dels òrgans centrals de governs senviaven directament als òrgans intermedis en detriment de les audiències de la Corona dAragó, de manera que es feia un pas més en la incorporació de la legislació castellana en perjudici de la catalana. La quotidianitat de la governació canviava radicalment.
Es en este contexto de escriturización administrativa, en el que la imprenta se entiende además como un instrumento considerado de dominio público, sujeto en su uso por los particulares a licencia previa, donde cobra sentido tanto la obligación del registro de licencias de impresión dadas por el Consejo, impuesta por la decisiva pragmática de 1558, como la elaboración inquisitorial de «Índices» de libros prohibidos.7
Els més afavorits seran els impressors protestants, perquè lÍndex els feia publicitat gratuïtament.
Laplicació de la legislació al Principat continuava topant amb lestil indicat des del Consejo o des del jutge dimpremtes. Aquest és el cas que recull García en relació amb el procediment per a la impressió que, malgrat les instruccions del jutge, es feia diferent a Castella o a Catalunya. Val la pena reproduir la carta del subdelegat dimpremtes a Barcelona, Juan Moreno, adreçada a Juan Curiel jutge dimpremtes:
Muy Señor mío con carta del 19 pasado me previene V.S. que para dar providencia sobre el despacho de libros impresos en este Principado; arreglada a las órdenes de S.M. informé a V.S. de la práctica que se observaba en él conforme a los fueros; leyes; y otras providencias, dadas sobre impresiones así de libros como de otros papeles y sobre impresiones de obras de estranjeros, y todo hasta el año 1716, en que se mandó se acudiese precisamente al Consejo a pedir Lizencia; para que hallándose en aquellas impresiones arregladas a la práctica de entonzes no embarazase su despacho, ni se necesite nuebas diligencias para permitirle. A lo que devo decir que no hay constitución ni fuero que hable de imprentas, y la Inmemorial observancia de los impresores de esta Capital hasta el año 16 era: para imprimir libros nuebos acudir al Vicario general, presentarle los originales, y obtenida la Licencia la pedían al Regente quien la concedía precediendo la aprobación de persona de ciencia y conciencia a quien remitía el libro.
Para papeles sueltos como sermones, novenarios y otras de esta clase se practicaban las mismas diligencias.
Para papeles jurídicos, relaciones de servicios y otros semejantes solo se acudía por licencia al Regente.
En quanto a reimpresiones de libros estrangeros se practicaban las mismas diligencias que si fuese obra nueba pero en los libros impresos ya, en estos Reynos, constando en el mismo las aprobaciones y lizencias no añadiéndose cosa alguna; se imprimían con la sola Lizencia del Regente.
Barcelona, 2 de noviembre de 1754
És evident, doncs, que a Catalunya el procediment es feia a la inversa, ja que primer es demanava el vistiplau eclesiàstic i, si prosperava, la llicència dimpressió i no com estipulava la legislació castellana que preveia primer lobtenció de la llicència i posteriorment la Inquisició determinava si era o no censurable. Un comportament que malgrat la uniformitat legislativa imposada, a Catalunya es menystenia en benefici del procediment antic, més pràctic.
AUGMENT DE LA VIGILÀNCIA
Tot i que ja sha dit, val la pena reiterar que el control augmenta a mesura que avança el segle XVIII, i la causa cal buscar-la gairebé exclusivament en la por a França i els seus il·lustrats primer i als revolucionaris després. Paral·lelament, les lleis de vigilància shavien anat secularitzant i el pes del judici requeia en òrgans civils si bé estretament tutelats per lEsglésia. Progressivament es transforma el criteri de valoració de la utilitat o risc de la publicació dun llibre. Si fins al XVIII es penalitzaven els llibres per ser herètics, a partir daleshores aquesta mena de llibres passaran a ser provocadors de crim públic, amb la qual cosa sobria la possibilitat de persecució estrictament civil amb laplicació de la legislació ordinària. La debilitat inquisitorial es deu en gran manera a la seva evident ineficàcia per a lobjectiu que es perseguia: vigilar la circulació de llibres i dur el control dels que entraven de fora. També en aquest camp les transformacions organitzatives de la societat, tot i passar al terreny laic, mantenen estructures i fins i tot models provinents de lEsglésia. Arran de lexpulsió dels jesuïtes, per exemple, es prohibeix que sescrigui o es publiqui res sobre ells sense el permís governamental. A partir de 1773 també els bisbes queden subordinats a la nova legislació, de manera que només podran imprimir lliurement les reimpressions de llibres religiosos. Les competències fins ara religioses passaran a mans de la societat civil en les acadèmies o universitats, etc.
Una vegada més, el Govern tornava a situar la vigilància o censura de bracet amb la propaganda perquè, per obtenir una llicència, shavien de complir les dues condicions: ordre amb la religió i ser dutilitat pública segons els criteris polítics vigents. És durant el regnat de Carles III que es decideixen tres qüestions que seran determinants: que la Gazeta passi a dependre de la Secretaria dEstat, que es converteixi en la seva eina publicitària i que, com a conseqüència, faciliti el desenvolupament de lopinió pública. El punt àlgid daquesta política es donarà amb la mort del rei Carles III, quan es van editar a la seva memòria infinitat delogis fúnebres que lidealitzaven com a promotor de la llibertat econòmica i de les arts. És en aquest context que Cabarrús en el seu acaba dema-nant la llibertat dimpremta. El segon canvi es produeix el 1777, quan totes les impressions de reials cèdules o ordres havien de ser prèviament corregides per lEscrivania de Cambra. I, finalment, que el 1778 es creés la Impremta Reial, autèntic monopoli de la impressió de la Gazeta i normatives legals. Fins i tot els impressors de Madrid es van queixar de lexcés de publicació de la Impremta Nacional. Tot emanava dun sol punt.
Com ja sha dit anteriorment, la idea que shavia de treballar a favor de la utilitat pública havia quedat molt interioritzada, i des daquest rerefons generalitzat es decidia què es podia o shavia dimprimir; ho veurem en les sol·licituds que faran els impressors els primers anys del segle XIX. Lexemple més paradigmàtic és lús estratègic que en fa Antoni Brusi per aconseguir la major part de privilegis un cop acabada la Guerra del Francès. Indirectament, aquesta obligació dutilitat no deixava de ser una mesura dautocensura. La normativa el que havia consolidat era que, en realitat, estava prohibit imprimir, i que amb la llicència saconseguia una excepció.8 Per tant, les vinculacions i relacions dels impressors amb el jutge dimpremtes i el seu entorn es convertien en un recurs més a utilitzar per treuren beneficis.
Un exemple daixò és la Reial Cèdula de 1738, que diu:
sabed que no bastando las providenzias, mandatos, órdenes expedidas a fin de ocurrir á los graves perjuicios que ocasiona á la «pública utilidad» el peligroso abuso de imprimir y divulgar, libros, romanzes y papeles, sin que precedan las Censuras, Lizencias y Tasas, acordadas por las Leyes, Cédulas Reales, decretos de los Reyes mis predecesores y míos, y los que más es, intentar por varios medios introducir el mal exemplo en la sincera instrucción de los naturales y pureza de las costumbres.