Les partides o camps de cada poble eren dos, tres o múltiples de dos o de tres. En el primer cas, el sistema utilitzat era biennal: un any es conreava cereal (blat, ordi, sègol, segons les zones), laltre any es deixava descansar la terra. Si els camps eren tres o múltiples de tres, el sistema era triennal: se sembrava un any cereal dhivern, lany següent un cereal de primavera i el tercer any el camp es deixava descansar. El sistema triennal proporcionava més collites a canvi de més treball, ja que cada any es conreaven dues terceres parts de la superfície en lloc duna meitat en el sistema biennal. Però el cereal dhivern (blat) acostumava a valer el doble que el cereal de primavera (ordi, civada o cereals inferiors), de manera que el valor de la producció venia a ser el mateix. Lavantatge no estava en lincrement de la producció sinó en la dispersió del risc que suposa disposar de dues collites en lloc duna: el cereal de primavera, destinat en principi a laliment del bestiar, podia completar la nutrició humana en cas de penúria.
Lorganització en grans camps de lagricultura a lEuropa del nord tenia com a finalitat principal disposar de més pastures a lestiu, quan lherba és més escassa: a lhivern el bestiar pasturava al camp en guaret, al qual safegia a lestiu, després de la collita, el camp segat (rostoll); per això sanomenaven camps oberts (open fields), ja que estaven sotmesos a la servitud de la pastura comunitària.
El sistema triennal només era possible a lEuropa del nord: en el món mediterrani no hi havia prou humitat per a la sembra de primavera; a la inversa, però, la vinya i moltes hortalisses sadaptaven millor al món mediterrani que al nòrdic. A tot arreu, però, lagricultura tradicional era poc productiva: la necessitat dobtenir localment tots els productes imprescindibles, la pobresa de linstrumental (eines i bestiar) i lescassetat de fertilitzants feien que tant els rendiments com la productivitat fossin baixos i, sobretot, molt irregulars.
Encara que es pot parlar de productivitat de la terra (producte per superfície) i de productivitat del treball (producte per actiu agrari), per simplificar utilitzarem rendiment per a designar la productivitat de la terra i productivitat per a referir-nos a la productivitat del treball.
3.3 La distribució del producte
La major part dels pagesos tradicionals eren molt pobres; duna banda, pels rendiments baixos i irregulars que obtenien del seu treball, però sobretot per les exaccions a què estaven sotmesos. A lEuropa del mil·lenni anterior a la Revolució Industrial, les exaccions eren degudes de primer a lexigència dels senyors feudals, a les quals es van afegir més tard les provinents de la propietat de la terra i dels impostos públics.
3.3.1 Les societats feudals
La caiguda de lImperi romà va fer impossible a la llarga mantenir el sistema esclavista que havia estat la base de la seva economia: un sistema esclavista només és possible si sasseguren aportacions relativament constants desclaus mitjançant lexèrcit (presoners o pobles vençuts) o la pirateria, i si existeix un estat prou fort per a evitar-ne la fuga. Cap daquestes condicions no es donaven després de la caiguda de lImperi, de manera que lexplotació de la major part de la població per part dels grups dominants es va produir per mitjà duna nova forma dorganització de la societat i del treball que es coneix com a feudalisme.
El feudalisme va ser el sistema polític, social i econòmic predominant en les societats europees des del segle XI fins a la Revolució Industrial. Les seves característiques principals són:
1 Des del punt de vista polític, lapropiació i privatització del poder públic i de les seves fonts dingressos (impostos, terres...) per part dels detentors de càrrecs públics (comtes, marquesos), dinstitucions eclesiàstiques (catedrals, monestirs) i de grans propietaris, que es convertien així en senyors de terres i homes. La idea destat es manté, però el poder del monarca depenia sobretot de les terres i els homes que dominava com a propietari o senyor feudal.
2 Des del punt de vista jurídic, la norma principal és la desigualtat legal: els homes no són iguals davant la llei (els senyors tenen drets i els súbdits deures); a més, la privatització del poder públic implica també lapropiació de lexercici de la justícia per part dels senyors, cosa que permet als senyors ser jutge i part, i per tant practicar gairebé impunement la coacció i la violència.
3 Des del punt de vista econòmic, les característiques principals del feudalisme són que els senyors detenen drets de propietat sobre la terra de la senyoria, en gran part repartida en explotacions familiars, que era la forma més eficaç dorganitzar el treball agrari, ateses les condicions polítiques i econòmiques de lèpoca (Bois, 1976).
Els senyors feudals, emparant-se en lexercici del poder i la força (eren els únics que disposaven darmes i les sabien manejar) i en els seus drets de propietat sobre la terra (originaris o arrabassats), imposaven als pagesos una sèrie de prestacions en treball i de pagaments en diners o en espècie, el conjunt dels quals formava la renda feudal.
La situació dels pagesos respecte al senyor i respecte a la terra era molt variada. Pel que fa a la dependència personal, lespectre anava des dels serfs, que depenien personalment del senyor i tenien poca llibertat individual (estaven obligats a servir el senyor i sovint no podien abandonar la terra) fins als homes lliures. Respecte a la terra que conreaven, els pagesos podien trobar-se en condicions dabsoluta precarietat, o sigui, el senyor els en podia privar quan volgués, però també en podien arribar a ser pràcticament propietaris, sotmesos només al pagament de la renda feudal.
La diferència entre lesclau i el serf era bàsicament jurídica: lesclau no era considerat una persona, sinó una bèstia parlant, fins al punt que el propietari era responsable dels actes dels seus esclaus; en principi, el propietari tenia dret a matar els seus esclaus, els quals no es podien casar ni el seu testimoni era vàlid en un judici. En canvi el serf, tot i que estava subjecte al seu senyor, que el podia maltractar, disposava de personalitat jurídica, o sigui, podia formar una família, acudir a judici i disposar de béns propis.
La renda feudal permetia al senyor apropiar-se de part de la producció i del treball dels pagesos: aquests havien de lliurar una part (fixa o proporcional) de la collita, que normalment sanomenava cens, així com altres productes (gallines, ous, formatges, pernils) i també petites quantitats de diners en diversos moments i per diverses raons. Els pagesos també havien de participar en el conreu de les terres del senyor (reserva senyorial). Una altra imposició feudal era el delme, teòricament un impost per a mantenir lesglésia, fixat en una desena part de les collites; tot i la seva finalitat, sovint era cobrat pels senyors feudals, i en tot cas sempre revertia en favor de lestament feudal, atès que els seus membres copaven els alts càrrecs eclesiàstics. A canvi de tot això, el pagès podia disposar de terra pròpia (tinença pagesa) i organitzar-ne lexplotació, i li pertanyia la part de la collita restant un cop satisfetes totes les imposicions.
A partir daquesta situació original relativament homogènia al conjunt dEuropa, el sistema feudal va experimentar canvis en els seus dos aspectes bàsics: la dependència personal i la propietat de la terra. Aquestes transformacions van ser molt lentes, desiguals i incompletes, amb grans diferències fins i tot dins una mateixa zona. A lEuropa occidental es va tendir a substituir les prestacions en treball i els lliuraments de parts de collita per pagaments fixos en moneda (monetització de la renda), acompanyats sovint de la introducció de noves imposicions. Paral·lelament, en molts llocs els pagesos van anar aconseguint el ple domini de les tinences, que es transformaven així en establiments. Lestabliment comportava una cessió de la terra a llarg termini o fins i tot indefinida. La forma més evolucionada de lestabliment era lemfiteusi o establiment emfitèutic, contracte indefinit que implicava de fet el repartiment dels drets de propietat sobre la terra: el senyor conservava lanomenat domini eminent (o directe), que li donava dret a percebre els censos i prestacions que pesaven sobre la terra o el bé immoble i a recuperar-los en cas dabandonament o de manca de pagament. Al seu torn, lemfiteuta havia de pagar una entrada i es comprometia a millorar el bé a canvi rebia el domini útil, o sigui, la possessió de la terra i el producte de lexplotació, una vegada satisfetes les exaccions senyorials: podia deixar la terra en herència, cedir-la a altres conreadors, empenyorar-la o vendre-la. El domini eminent (del senyor) es reduïa a una espècie dhipoteca perpètua sobre la terra.