El treball és pràcticament indissociable de les tècniques disponibles, que van des deines més o menys adaptades a cada feina fins a una gran varietat de coneixements: les plantes aptes per cada clima i cada sòl, el moment oportú de sembrar-les i collir-les, les operacions que ajuden al seu creixement, les tècniques de conservació dels productes, les millors combinacions de conreus, les formes de conservar la terra i utilitzar laigua, i un llarg etcètera (Persson, 1998).
Naturalment aquestes activitats requereixen capital, però en leconomia tradicional les inversions es redueixen gairebé a la compra deines o animals de treball i a la reserva daliments i els diners necessaris per a arribar a la propera collita. Altres activitats que considerem normalment com a exigents en capital (aportació de fertilitzants, construcció de camins o de sistemes de regadiu, per exemple), es poden substituir en gran part per treball; per tant, sense estar totalment absent, el factor capital era poc important en les economies agràries preindustrials. El capital té, però, una gran capacitat de transformació sobre lagricultura, de manera que els avenços agraris més importants en van dependre en gran part, com veurem més endavant; de fet, la utilització massiva de capital és la principal diferència entre lagricultura tradicional i lagricultura moderna.
La característica principal de les economies tradicionals, que explica la major part dels seus problemes, és que es tracta deconomies orgàniques, economies on tot procedeix de la terra: lalimentació, lenergia, les eines i els béns de consum; per tant, la terra ha datendre demandes alternatives, les quals dificulten el creixement econòmic. Lampliació de la superfície conreada, resposta normal al creixement de la població, significa disminuir les pastures o el bosc: en el primer cas pateix la ramaderia (animals de treball, carn, llana, llet, cuiro); en el segon cas, sobretot la fusta per a la construcció (de bigues a mànecs deina) i la llenya (energia calorífica: de la llar de foc a la transformació de minerals) i, a llarg termini, si la desforestació és molt forta, varia tot lequilibri ecològic, sobretot el règim de pluges.
3.2 Lorganització de la producció
Des de la revolució agrària de la prehistòria fins als segles VIII i IX aproximadament, a Europa lagricultura es concentrava entorn del Mediterrani, on les terres són fàcils de treballar amb una arada senzilla (larada romana), però poc productives i sovint afectades per la sequera. Més al nord predominaven el bosc i la ramaderia; la seva explotació es completava amb una agricultura itinerant, que aprofitava només les clarianes més assolellades (boïgues), conreades uns pocs anys amb tècniques molt primitives i abandonades llargament a continuació. Era una agricultura poc intensiva en treball, però que exigia disposar de molta terra.
El creixement de la població va provocar un doble efecte: duna banda, lemigració cap al sud («la invasió dels bàrbars»); de laltra, el pas de lagricultura itinerant a un conreu en camps estables, dacord amb lesquema de Boserup. La creació de camps permanents fora del món mediterrani només va ser possible amb ladopció duna innovació tècnica senzilla, però de gran importància: larada de rodes, més pesant i cara que larada romana, però capaç de treballar els sòls de lEuropa del nord, més compactes, però també de més qualitat i menys exposats a la sequera.
Larada romana és un instrument barat i senzill de fabricar; és tot de fusta i només és de ferro la rella, una peça en forma de llança duns 30-40 cm de llargada per uns 10 damplada. Tot i que només obre la terra i no hi profunditza gaire, i per tant resulta poc eficaç, pot ser arrossegada per animals sense gaire força i resulta suficient per al conreu en el món mediterrani, on el seu ús encara no ha desaparegut del tot. Larada de rodes és un invent segurament antic, però més car i difícil de construir i que exigeix més força de tracció només es va generalitzar quan laugment de població va impulsar la creació de camps de conreu permanents. Larada de rodes té més força perquè les rodes serveixen de punt de suport a la palanca que el llaurador fa sobre lesteva o empunyadura de larada, de manera que els solcs són més profunds, i a més de la rella incorpora una peça de fusta inclinada que volteja la terra i en permet lairejament, fet important en les terres humides.
A partir dels segles VIII-X la difusió de larada de rodes i laparició de tres innovacions més, totes elles també molt senzilles, la collera pels cavalls (que permet unir-los de manera més eficient a larada o al carro), la ferradura (que evita ferides i relliscades) i el molí hidràulic (que allibera força de treball), va permetre linici dun llarg cicle de creixement agrari doblement extensiu: samplia la superfície conreada en cada lloc i al mateix temps socupen noves regions i es creen nous pobles.
Larada de rodes, la collera, la ferradura i el molí hidràulic van ser les innovacions més importants en linstrumental agrari fins a laparició de la maquinària agrària al segle XIX (començant per la màquina de segar, cap a 1835), però això no vol dir que en lentremig no hi hagués cap progrés: sobretot larada i el molí van experimentar millores importants.
La vella agricultura mediterrània i la nova agricultura del nord tenien unes característiques comunes i unes altres despecífiques. La característica comuna més important era laïllament. La població era escassa i vivia en pobles petits, molt dispersos pel territori; daltra banda, el transport era car i perillós. Per tant, es tractava deconomies tancades, que havien de produir pràcticament tot allò que podien necessitar per a la seva subsistència: la finalitat principal de lactivitat econòmica no era incrementar la producció i la renda, sinó assegurar la reproducció humana (cereals, vi, llana, carn, cuiro, llenya) i animal (pastures) i la capacitat regenerativa de la terra mitjançant els adobs i el guaret, el descans de la terra un any per altre. El principal problema era la competència per la terra entre lagricultura i la ramaderia, o sigui, el problema dalimentar a la vegada els homes i el bestiar: quan creixia el nombre dhomes i es posaven en conreu més terres feien falta més animals de treball, però precisament lampliació dels conreus shavia de fer sobre els espais destinats a la pastura.
La diferència principal entre el món mediterrani i el nòrdic estava en lorganització de la producció. A lEuropa mediterrània la terra de conreu era posseïda i explotada de forma individual. Els camps eren rectangulars al pla i irregulars o en bancals als costers. Lalimentació del bestiar al llarg de lany, que era el principal problema que calia resoldre, se solucionava mitjançant la transhumància, que permetia equilibrar lescassetat dherba a lestiu al pla i a lhivern a la muntanya. Boscos i pastures podien ser comunals, o sigui, propietat conjunta dels habitants del poble, o senyorials, però en tot cas estaven a disposició dels habitants, tot i que en el segon cas a canvi dun impost.
A lEuropa del nord, la terra era també posseïda individualment, però lorganització del treball agrari era comunitària: la comunitat de poble determinava quina terra shavia de conrear i què shi havia de conrear, així com quan shavia de realitzar cada operació. La terra disponible estava organitzada en grans camps o partides, a linterior dels quals la terra es dividia en feixes llargues i estretes. Tots els pagesos del poble havien de tenir com a mínim una feixa a cada camp, atès que el camp sencer era destinat a un producte o deixat en guaret.