No sempre fou un procés pacífic. Des del moment dels establiments de 1612 la casa de Medinaceli tingué necessitat de revisar alguns aspectes de les condicions sempre a favor de la comunitat agrària i, en algun cas, després dalguna resistència notable. La situació tampoc no estava exempta de tensions i resistències en el moment de realitzar la visita. Alguns detalls reflectits pel representant senyorial, alguna incompareixença dels representants locals a la convocatòria del procurador general, o els intents reiterats desquivar en algun cas les obligacions derivades de les condicions destabliment, de forma molt notòria en el cas daprofitaments de pastures, en són exemples ben eloqüents.
Nogensmenys, la casa de Medinaceli evidencia, en conjunt, un notable control sobre els seus drets i regalies. Així ho demostra el meticulós informe del procurador, singularment en la relació final de perjudicis on sespecifiquen no sols lexistència de regalies fora del control senyorial (molí de Sueras o arrendament de pastures) sinó fins i tot aquells derivats de la inobservança de particions de collites menors. Les referències, amb una amenaça velada, al possible exercici de comís i a procedir a nous establiments de cases i terres en cas de no complir les condicions establertes, en són un bon indicador tant del poder de coerció exercitat, com de la plena vigència dels trets bàsics del règim senyorial en els dominis de la casa de Medinaeli en la Serra dEspadà.
Des de laltra part, els intents de frau també hi estaven presents. Poden comprovar-se en els diversos mecanismes que el camperolat tenia per eludir les condicions inicialment pactades, bé ocultant superfície cultivada, bé ampliant conreus no subjectes al pagament de censos o particions; o, des duna altra òptica, intentant obtenir ingressos addicionales amb larrendament de les pastures a ramaders dAragó, amb la venda de produccions no declarades o deixant de pagar qualsevol quantitat (com en el cas dAlcúdia) en concepte de lluïsme.
Una última consideració que potser siga alguna cosa més que mera curiositat. De latenta lectura de la visita, el lector obtindrà una informació de notable importància no només per a aquell moment, sinó per a lactualitat atés que constitueix el tret essencial del paisatge cultural del conjunt de la Serra dEspadà: les constants referències a lexistència dextenses superfícies de sureres.Tanmateix, és sorprenent que trenta anys després el botànic Cavanilles no incloguera ni una referència a larbre que millor defineix aqueix territori. Una qüestió no menor que queda ací apuntada per a ulteriors consideracions.
LA VISITA SENYORIAL DE 1766 AL MARQUESAT DE DÉNIA
Com en el cas anterior, lobjecte central de la visita era la comprovació dels drets i regalies de la casa ducal. Les rendes que percebia el duc de Medinaceli al marquesat de Dénia no diferien massa de les daltres grans cases nobiliàries en terres valencianes.Agrupant-les per conceptes,[13] estaven constituïdes per:
a)Drets jurisdiccionals o rendes procedents de lexercici directe de la jurisdicció. Shi tracta dels peatge, lleuda, quema, italiana, alemanya i savoiana; pontatge, duana i ancoratge; naufragis, quinto desclaus, escrivanies, penes de cambra, etc.
b) Terç-delme.
c) Censos emfitèutics. Amb lexcepció del Verger, eren cànons fixos en metàl·lic per terres i per alguna construcció que havia estat monopoli senyorial, juntament amb els corresponents lluïsmes, però no de particions alíquotes de la collita.
d) Monopolis o drets prohibitius.
e) Almadraves.
e) Cases i finques senyorials. El patrimoni ducal en propietat plena era dallò més exigu, sobretot si el comparem amb el que aquesta casa senyorial o altres fruïen en altres parts de la Península Ibèrica. Molt lluny quedarien, per exemple, els latifundis nobiliaris dAndalusia o Castella; daixò que sovint sen parle de la relativa feblesa territorial dels grans estats senyorials valencians.
No obstant això, el que sí diferia respecte daltres grans estats nobiliaris valencians de lèpoca, fins i tot propis de la mateixa casa de Medinaceli, era la distribució que la renda hi assolia entre els apartats esmentats. Mentre que lhabitual era que els drets dominicals en constituïren els ingressos fonamentals (de vegades, els únics), al marquesat de Dénia la partida generada pel dret de les almadraves arribà a representar en algun moment vora la meitat dels ingressos totals. Els privilegis atorgats pel cinquè marqués de Dénia i duc de Lerma, D. Francisco Gómez de Sandoval y Rojas quan va ser valido de Felip III i la importància de lactivitat pesquera, marítima i comercial del marquesat (sobretot a Dénia i Xàbia) hi esdevingueren fonamentals. En aquest sentit, és oportú indicar que al final del segle XVI el cinquè marqués de Dénia aconseguí el monopoli per a lexplotació de les almadraves, tot desposseint-ne el Reial Patrimoni; i que lany 1603 arrodoní la concessió en obtenir el privilegi dexclusivitat per a calar almadraves a tot el Regne de València.
Abans descometre la visita general al marquesat, i tot havent arribat ja a Dénia des de València, el procurador ducal es traslladà a Benidorm per inspeccionar-ne lalmadrava, atés que en aquells moments estava fent-shi la pesca de tonyina i hi havia plantejat un litigi amb els arrendadors.Açò denota una administració diligent, que adreçava la seua prioritat cap als drets senyorials que shi pogueren trobar en dificultats, especialment quan es tractava de partides importants.
La visita efectiva de cada població sinicia amb la convocatòria prèvia del seu ajuntament. És per això que coneixem la composició dels consistoris de Dénia, Xàbia, el Verger i Benitatxell; però no només això: juntament amb la identitat dels seus integrants, apareix la daltres personatges designats per la casa ducal com a agents seus o com arrendadors de les escrivanies de justícia, de les seues regalies
o dels drets dominicals. El nomenament, funcions i periodicitat dels càrrecs dalcalde ordinari, regidors i síndic procurador era igual per a totes les poblacions:
[...] por nombramiento de su excelencia muy ilustre; con la diferencia de que el governador y el escrivano del ayuntamiento les nombra a su voluntad absoluta, y los demás empleos a proposizión de sugetos idóneos que haze la ciudad anualmente en número doblado.Y los salarios se satisfazen por la ciudad, excepto el del governador que es de cuenta de su excelencia.
Interessa remarcar que a Xàbia, lalcalde ordinari i el síndic procurador general proposaren a la senyoria el nomenament dun alcalde de la hermandad que sencarregara de guardar les collites; dacord amb les conclusions finals del document, tot sembla indicar que la casa ducal acceptà aquesta proposta.
Pel que fa a la lestat material de les instal·lacions i dependències municipals, les diferències són notòries entre les poblacions. A Dénia era on pitjor es trobava la casa consistorial:
no es de aquella dezencia que corresponde a esta ciudad, por no ser propria, pues la que tiene se incorporó de ella el rey nuestro señor don Phelipe Quinto al ingreso de su Corona, destinándola como en el día se halla para quartel de la tropa de esta plaza de armas.
També denota hi decadència lestat dels jutjats i escrivanies del governador i de lalcalde ordinari:
En los quales dos sitios expresaron tenían en tiempo pasado sus audiencias y juzgados dichos governador y alcalde ordinario y que al presente y de algunos años a esta parte, oyen en justizia en sus mismas casas, que les sirben de juzgados.